31.01.2024 - 21:50
Jon Fosse escriu en nynorsk. Pompeu Fabra va sortir cap a l’exili el 24 de gener de 1939. Josep Piera és un enamorat d’Ausiàs March.
I és així, a partir d’aquestes tres afirmacions en aparença inconnexes, que avui confegeixo aquest article. Que és, en realitat, una celebració: de llengua (d’ortografia, fins i tot: aquest ordre imprescindible), de literatura, d’ambició i de tenacitat. De perspectives. I d’amor, també. D’amor, sobretot, diria.
He escrit “una celebració” però en són moltes. Per poc que esgratinyis, de la festa principal en surten rèpliques, i avui, ara, vull, d’entrada, deixar constància de la sort que tinc: un dijous per acostar-te a Jon Fosse des de València i amb la gent que en sap (l’editor Bernat Puigtobella, que li ha resseguit –literalment– la pista de fa anys, Carolina Moreno Tena, artífex de la primera traducció de la narrativa de Fosse al català), un divendres per a pujar fins a Sant Feliu de Codines amb Josep Piera i des d’allà, entre cingles, seguir la petjada de Pompeu Fabra. En homenatge.
I, de tot, aquesta sensació que atorguen les coses que aprens quan menys t’ho esperes, un confort, un pessic, una alegria; la pruïja o el neguit que et resta quan constates allò que no sabies, quan veus tant com et falta.
Com ara això, que el darrer premi Nobel de literatura escriu en una llengua “inventada” al segle XIX.
Ho he marcat entre cometes perquè no és ben bé que se la inventessin. Tot i que sí. O no. Aviam si ho puc resumir: entre el segle XVI i 1814, Noruega estava unida a Dinamarca; del 1814 al 1905, a Suècia. La llengua de prestigi, de cultura, era el danès (val a dir que suec, danès i noruec, en els seus diversos dialectes, tenen tantes similituds que faciliten l’entesa mútua). Amb el procés d’independència, de cerca i reivindicació de la identitat pròpia, calia un estàndard escrit propi, i hi va haver un doble camí: el que, diguem-ne, norueguitzava el danès, que s’anomena bokmål, i el que va crear el filòleg i naturalista Ivar Aarsen a partir de diferents dialectes noruecs de zones no urbanes, el nynorsk.
Totes dues llengües, juntament amb el sami, són oficials a Noruega. I en pugna, també. El bokmål hi és majoritari; el nynorsk hi és escrit per cosa d’un 12% de la població, mig milió llarg de persones. Ara té un premi Nobel. Que no consta en l’argumentari del jurat, però que Jon Fosse, l’escriptor que l’ha rebut (“per les seves obres de teatre innovadores, i la seva prosa, que dóna veu a l’indicible”), considera que és així. I ho diu sempre. Sempre-sempre. Perquè aquest reconeixement, igual com els que ja tenia, li és dedicat. El Nobel és per ella i per a ella, la seva llengua, el nynorsk del qual avui parlem precisament per l’amor que li professa Jon Fosse, pels llibres que ha escrit fent-lo servir, perquè pertany a un país que, ves quines coses, entén la literatura com un valor que, potenciant-lo, l’enforteix i viceversa, perquè té, és clar, un estat a favor i no en contra.
D’alguna manera podríem dir que el seu Ivar Aarsen és el nostre Pompeu Fabra. Tot i que no ben bé: en comptes de cercar un estàndard escrit unificador, el noruec va optar per pouar en els dialectes menys urbans, que considerava més genuïns, menys danesitzats, i va deixar estar els altres. Ara hi ha el nynorsk, el bokmål, el samnorsk (un intent d’unir-los que no va reeixir), versions de cadascun…
I Piera? Piera, tot. El darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va fer cap a Sant Feliu de Codines convidat per les Jornades Pompeu Fabra. I hi va llegir alguns versos, i hi va parlar de llengua i de literatura i del país amb aquella seva cadència pausada, enrogallada i fonda. I va explicar això, aquesta gratitud cap al geni, sí, ordenador de la llengua catalana: “Li agrairé sempre a Pompeu Fabra que tingués molt presents, no sols en el lèxic sinó també en l’ortografia, els textos clàssics.” Des del País Valencià, des de la dicció occidental, és clau aquesta voluntat unificadora, aquest facilitar-nos l’enllaç per sobre de les suspicàcies o els interessos obsessius a esquarterar-nos: “Fabra va saber triar l’ortografia adequada. Perquè si ell hagués triat una altra de les ortografies que s’usaven abans d’ell i, per posar un exemple, en lloc de ‘portar’ hagués escrit ‘purtâ’, amb accent circumflex, això, a un valencià, li semblaria totalment estrany.” Però no ho va fer. Es va preocupar d’establir una ortografia amb trets compartits entre totes les variants dialectals del català.
Al costat de la porta d’entrada de Can Viladomat hi ha una placa que recorda que va ser des d’aquesta casa que, el 24 de gener de 1939, a les cinc de la matinada, “l’il·lustre filòleg Pompeu Fabra” va haver de partir cap a l’exili. De l’estada (o estades) de Fabra a Sant Feliu de Codines, el poble n’ha fet centre d’interès. S’abraça amb Prada. Organitza les Jornades (tan joves encara –tot just n’han fetes tres–, i tan potents). Aquest orgull i, alhora, el reconeixement.
El 27 de gener de 1939, l’endemà mateix d’haver ocupat Barcelona, els sequaços feixistes van assaltar la biblioteca de Pompeu Fabra, al seu pis del carrer de la Mercè de Badalona, van trencar-ho tot i van llançar els llibres per la finestra. Queipo de Llano, aquell general espanyol colpista i borratxo, havia repetit cent vegades a les seves arengues radiofòniques que arrossegaria per la Rambla Pompeu Fabra i les seves obres. Sabien on apuntaven i per què. No se’n van sortir. Pompeu Fabra, afable, tranquil, barret, llapis i paper, se’ls va escapolir. La seva obra és intangible i sòlida com una ortografia. Com la llengua que amb ella perviu.
