Pot una dona reencarnar-se en bar? “Ai, Dolors, tanca’m el bar, anem a la mani”, diu un grafit en el mur del mirador dels jardins Canals i Sunyer, al barri de Vallcarca, de Barcelona. En record d’aquell “Ai, Dolors, porta’m al ball, avui que ve tothom”. Són les deu del matí i aquí per a esmorzar mengen entrepans de pernil i fan tertúlies i començo a escriure aquest article mirant els edificis del Coll i, a la vall, l’avinguda. Una veïna pregunta quin és l’horari del ioga o el taitxí, i una altra interroga a la cambrera quant fa que aquest recinte, històricament en runes, s’ha obert al públic. Fa cinc mesos que aquí s’ha instal·lat una guingueta moderna amb nom propi. La Dolors. A l’estructura metal·litzada des d’on despatxen cafès i begudes, un retrat d’una parella dels anys trenta o quaranta. Una senyora somrient de blau pop es deixa besar. “Casa seva és casa vostra”, hi diu al costat. La vaig conèixer per casualitat, anant a peu de casa a la plaça Lesseps. Qui és aquesta il·lustre veïna del barri?, vaig pensar. De seguida ho vaig trobar. La Dolors Canals, acompanyada del seu marit, el pintor Joan Sunyer. No era viva, però algú, amb encert, l’havia ressuscitada. Ara era la protagonista d’aquest establiment. Algú li havia fet un homenatge. Resulta que la Dolors havia estat la propietària del casalot que fins fa poc restava mig abandonat sota el pont de Vallcarca. Ara, les veïnes del barri, gràcies a la presència de la Dolors, sabem que aquesta casa blanca, on només queden parets i algunes rajoles hidràuliques, va ser el consolat de Dinamarca a Barcelona. Trec el cap entre les reixes. De dins la casa és buida, només hi queda l’estructura. A l’interior de la planta baixa, unes taules de bar apilades i unes quantes cadires. Fa pocs dies, aquesta casa es va obrir al veïnat amb una agenda setmanal d’activitats culturals. Però qui és la dona que ha posat nom a aquesta barra tan moderna del pont de Vallcarca? M’imagino una Dolors qualsevol, veïna de Vallcarca, de carisma i caràcter expansiu. Investigo una mica més i veig que, a part d’això del carisma que s’observa només amb la fotografia, va ser una pedagoga pionera, que va néixer l’any 1913, va estudiar medicina, psicologia i biologia, i es va dedicar a la recerca científica sobre la primera infància. Va liderar un moviment pedagògic renovador de la Segona República, i començada la guerra, va fugir a l’exili. De França a la República Dominicana, d’allà a Cuba, i finalment es va instal·lar durant trenta-quatre anys a Nova York, on fins i tot va presentar un programa de ràdio sobre pediatria a la CBS. Amb la mort de Franco, va tornar a Catalunya i es va instal·lar als baixos d’aquest edifici, on va viure fins a la seva mort.

La Dolors, sense saber-ho i després d’anys de la seva mort, s’ha encarnat en bar. I amb aquesta reencarnació ha continuat la seva tasca social en ple segle XXI. Ha eixorivit el barri durant les festes majors, ha acollit els aniversaris dels nous infants, les noves generacions, ha servit esmorzars i dinars sans. Ha aplanat la terra per al ball i ha cedit espai a les dones discjòqueis. La Dolors s’ha transmutat en les mans i cames de les dones que la regenten. Qui li havia de dir que continuaria fent bé fins i tot sense forma física? Qui li havia de dir, a la Dolors, que es convertiria en guingueta feminista defensora dels productes ecològics? En un extrem, un plafó de verd fluor exposa el manifest i els valors que proclamen que aquí els ideals de la pedagoga continuen vigents. Que tots els infants poden jugar i córrer lliurement, i que no s’admeten insults masclistes ni LGBT-fòbics. Aquí es fa memòria republicana del barri. T’imagines que la Dolors sortirà en algun moment entre els matolls o pujarà per les escales laterals que connecten amb el carrer de Bécquer. Fabules que amb els cabells ja grisos de perruqueria deu feinejar per la cuina, que ha col·laborat penjant les banderoles del pati o ha escrit a la pissarra “amanida de tomàquet” o “flors de carxofa” del menú de migdia.

Hi ha formes vives de fer memòria. Algunes tenen la capacitat d’actualitzar el record d’una manera tan natural que ni tan sols som conscients d’estar fent un esforç de memòria. Transmetre memòria pot ser divertit si la fem de carn i moviment. Un exemple semblant el vaig trobar aquest estiu als carrers de Douarnenez, a la Bretanya. En ple festival de cinema de la localitat, desenes de noies cantaven juntes en rotllana i agafades de la mà. Què feien aquelles dones desafiant la humitat festivament i en cercle? Vaig preguntar-ho a les assistents i em van explicar que rememoraven la vaga que feia cent anys havien protagonitzat les dones sardineres de la localitat, quan es van negar a treballar per dos rals enllaunant sardines. Presenciava en directe l’emoció d’una vaga reencarnada en ball nocturn. La mateixa joia que desprenien em va portar a voler saber-ne més, a unir-me a aquell homenatge. Com amb la Dolors. I vaig preguntar. La lletra que entonaven deia que l’any 1924 totes les dones picaven fort amb els peus, esclops de fusta contra el terra, com un exèrcit, i que Douarnenez, després d’aquella famosa vaga, no va tornar a ser el mateix.  Les dones de l’any 2024 en aquesta petita ciutat portuària bretona es preparaven aquest estiu per celebrar el centenari de la victòria d’aquestes dones treballadores contra els patrons de les conserveries.

També hi ha formes vives de fer memòria de la desmemòria. Em ve al cap l’exercici de la directora suïssa Valeria Stucki al documental Zimmerwald que vaig veure fa poc a la Mostra de Cinema Front, a Roquetes (Baix Ebre). Stucki va decidir tornar a un poble que havia intentat esborrar la seua memòria. Amb la càmera, acompanya un equip de joves estudiants mentre investiguen els enigmàtics fets que van tenir-hi lloc l’any 1915: la trobada internacional entre Lenin i Trotski. Al poble es va fer creure que era una trobada d’ornitòlegs, pensada per observar ocells, però en realitat s’hi va celebrar una conferència secreta que va ser una crida a l’aliança dels treballadors del món sencer en contra de la Primera Guerra Mundial. Aquesta efemèride va ser deliberadament oblidada pel veïnat, que no va voler deixar constància dels fets, possiblement a causa de la mala premsa del comunisme durant la Guerra Freda o de la suposada neutralitat suïssa en les qüestions internacionals. De fet, a la dècada de 1960, l’alcaldia de la localitat va vetar el projecte de col·locar una placa que recordés la presència de Lenin enlloc, dient que Zimmerwald era un poble allunyat del gran món on cada dia es repetia la mateixa quotidianitat sense importància. En canvi, a les aules de tota la Unió Soviètica els llibres parlaven d’aquest poble, gairebé com un mite, on va néixer la revolució. Tots els nens soviètics sabien de la seva existència i milers de cartes, postals i dibuixos de la Unió Soviètica arribaven a les bústies del municipi demanant més informació sobre aquells fets.

Més de cent anys després, aquest grup d’alumnes ha corroborat que no queden petjades visibles que els fundadors de la revolució bolxevic haguessin estat allà. Stucki mostra com un poble també pot provocar un oblit forçat. De la mateixa manera que la Dolors apareix cada dia lluent i plena de vitalitat inspirant-nos amb la vida d’una dona valenta, Zimmerwald sembla condemnat a una boira densa. Igual que el monument franquista al mig del riu Ebre, a Tortosa, que cada dia es desperta imponent, sense que ningú l’hagi retirat o hi hagi intervingut amb tones de pintura rosa. Hi ha desmemòries que deixen en evidència les nostres vergonyes o quins són encara els nostres valors contemporanis. Així com hi ha memòries reencarnades en bar o en ball, també hi ha memòries reencarnades en buit, en absència d’acció, i això també explica moltes coses.