Formes de la censura

Quan sigui que fem el recompte de les formes de la censura d’ara mateix, tot i que pareix que en tantes ocasions no hi hagi les paraules i el coratge per a dir-ho i detallar-les, caldrà considerar també la censura cultural, que pren la forma de la censura del mercat. Censura, tanmateix. Aquest film que avui us comento i us animo a veure l’ha patida i la pateix a fons. Lejos del mar, del cineasta basc Imanol Uribe, es va rodar el 2014 i estava llest per a distribuir el gener del 2015. No ha arribat al cinema fins aquest mes, gairebé dos anys després, amb penes i treballs i, sobretot, amb la incomprensió de tants comentaristes cinematogràfics. No en feu cas: és una pel·lícula imprescindible. Un relat que fa bo allò de Salvat-Papasseit: ‘No he vingut per polir imatges.’

La censura de la distribució ha afectat moltíssim el film d’Uribe, un cineasta que des de sempre coneix el pa que s’hi dóna. Nascut el 1950, no ha defugit mai el seu temps. Va començar amb El procés de Burgos el 1979 i dos anys després va continuar amb La fuga de Segòvia. Un cop fets aquests dos relats èpics o, si voleu, de llibre de cavalleries d’inspiració memorialística, Uribe no va cloure els ulls i es va girar cap a la vida quotidiana dels militants d’ETA. El 1983 va fer La mort de Mikel, que ja li va costar tota mena de retrets de totes les bandes. Una de les bandes amb què Uribe ha hagut de mantenir-se ferm ha estat, i és, la incomprensió fonda de la crítica i els intel·lectuals (diguem-ne) respecte d’Euskadi. No li ha estat fàcil a Euskadi, però a fora menys encara. Només cal estar atents a la seva trajectòria.

Va estrenar el 1994 Dies comptats ( ‘Días contados’, que també podria ser entès com a ‘Dies contats/explicats’, però que no, tracta dels pocs dies d’amor que tenen un etarra i una prostituta), onze anys després del seu relat de Mikel, l’etarra gai. Fins llavors havia trobat ajuts del seu govern, que precisament s’ha caracteritzat durant anys pel fet de sostenir molt bé el cinema basc; però ja no en va tenir més. Ara, a Lluny del mar, tampoc no en té. De fet, compta amb el suport del govern andalús. La pel·lícula és rodada sencera al cap de Gata.

Una altra forma de la censura, més i més imprescindible d’apamar quan el mercat dicta les normes i fa sovint de la crítica un exercici cec que és només cofoisme narcisístic i complaença amb la indústria, és allò que l’artista, Uribe en aquest cas, fa per aconseguir mostrar la seva obra. Les concessions, que sovint no són conscients sinó un garbuix en el guió de la pel·lícula que, en un clima de més llibertat d’expressió –de distribució i de promoció–, el cineasta s’hauria estalviat. Aquest és un punt essencial. Forma part del guió que el periodisme és el pitjor aliat de la pau a Euskadi, i qui sap si precisament per això aquest film és tan mal rebut. Uribe hi ha extremat la caricatura?

El film és auster i com més deixes de banda els altres aspectes de la trama més a fons et toca: un etarra convicte i penedit (immens Eduard Fernàndez) surt del penal de Santa Maria per l’aplicació de la doctrina Parot i no torna a casa, sinó que va al cap de Gata i s’hi queda. Justament on viu una dona de trenta-cinc anys (enorme Elena Anaya), metgessa, que cau a terra desmaiada quan el veu, només de veure’l, malgrat que han passat vint-i-set anys des que un acte de terror els va unir.

És prova de gran cine –de les interpretacions sobretot i també del paisatge i dels riscos del director– que no puguis oblidar aquesta història que es tanca amb un pla demolidor i sec, i t’acompanyi amb compassió. La resta, importa ben poc. Tret de la pena de no veure reconegut Imanol Uribe com es mereix.