La forma de la Terra

Aquest article es publica a VilaWeb gràcies a la col·laboració entre el PEN Català i l’ICIP. Ha estat cedit per Volodímir Iermolenko, president del PEN Ucraïnès, a qui podreu escoltar el 16 de novembre a les 18.30 a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, acompanyat de l’escriptor Héctor Abad Faciolince en un acte d’homenatge a l’escriptora i periodista Viktòria Amèlina, assassinada per les forces armades russes el 27 de juny.

L’article forma part del llibre col·lectiu ‘Nothing bad has ever happened. A Bouquet for Victoria Amelina’, editat per Askold Melnyczuk, de pròxima publicació a Arrowsmith Press, 2023.

Avui fa quaranta dies de la mort de Viktòria Amèlina. La tradició cristiana diu que quan fa quaranta dies que una persona és morta, l’ànima es presenta davant Déu i rep el Seu judici final. Llavors l’ànima potser tomba la vista cap a la Terra i n’observa la forma. Qui sap si li recorda una poma.

Publico un vídeo de Viktòria que parla amb infants a Khàrkiv, al teatre de titelles, a principi de juny del 2022. Convido els lectors a tornar a sentir la seva veu.

Comença l’estiu del 2022. Khàrkiv, la segona ciutat més gran d’Ucraïna, situada a quaranta quilòmetres de la frontera amb Rússia, acaba de passar per la primavera més difícil de la seva història recent. Les tropes russes han bombardat la ciutat cada dia d’ençà que va començar la invasió a gran escala, i alguns dels districtes –com el nord de Saltivka– han esdevingut un escenari d’apocalipsi. Dotzenes d’edificis blancs de setze pisos del carrer de Natalia Uzhvii s’han tornat negres amb el foc. Alguns s’han ensorrat. Vika tenia una fotografia al costat d’un d’aquests edificis i la va publicar a Twitter. Una dona jove, de cabells llargs i rossos, amb un vestit llarg i una bossa ecològica, dreta al costat d’un colós blanc parcialment enrunat. Signes d’apocalipsi, aquestes cases convertides en cementiris.

Alguns cotxes aparcats a la vora van ser llançats per les explosions als terrats dels garatges. La guerra converteix les màquines pesades en insectes. Els cossos humans i les vides es fan tan vulnerables com papallones. O com formigues.

El juny del 2022, la ciutat encara rep els impactes dels míssils russos, i és mig buida. Un avantatge d’una ciutat en guerra és que hi pots córrer quan condueixes. La gent ho pren per costum per evitar de ser blanc de l’artilleria russa. Els amics que ens porten a Saltivka ja tenen aquest hàbit al moll de l’os.

Però en aquesta ciutat encara hi viuen infants. En un vídeo que publico ara, més d’un any després d’aquella actuació, Vika llegeix el seu llibre per a infants i ells la miren, magnetitzats. Parla el seu llenguatge. Els mira amb ulls de nena. Ells responen amb paraules, però també amb els cossos. Es mouen, responent-li, es mouen cap a ella. La reconeixen com una d’ells.

Sabia parlar tant amb infants com amb adults. Pensava que els uns i els altres mereixien la seva atenció i el seu temps.

Aquest va ser el “nostre” –és a dir, del PEN d’Ucraïna– primer viatge junts a la línia de front. Després d’aquella primera incursió, els viatges es van fer habituals. De vegades portàvem armilles antibales i cascs, però la majoria de vegades, no. No pensàvem gaire en el perill. És comprensible: a Ucraïna pots morir per un impacte de míssil rus a mil quilòmetres del front, així com pots sobreviure vivint a pocs quilòmetres de la frontera russa.

En el nostre darrer viatge plegats, Amèlina va tornar a organitzar una actuació per a infants a Sloviansk, una ciutat a la Ucraïna oriental, a uns trenta quilòmetres del front. La ciutat és bombardada per l’artilleria russa almenys dues vegades per setmana. Potser hi viuen més soldats que civils. Ens agrada passar pels seus carrerons meravellosos, coberts per arbres, i fer un cafè ràpid en alguna cafeteria hipster. Encara existeixen, però els visitants són sobretot gent uniformada. La ciutat també té infants, i Vika parla amb ells, i hi juga i hi fa broma. També aquí, la seva presència els electrifica.

Vika feia molta broma. Feia broma de la mort. La seva veu, quan parlava de la guerra, tenia sovint una entonació irònica. Somreia i ens deia què havíem de fer si es moria. Per Viktòria, la mort era massa espantosa per a fer por. La seva rialla la feia encara menys important.

Viktòria va interpretar molts papers en la seva curta vida. Era una especialista en tecnologies de la informació que va decidir de fer-se escriptora. Va deixar una feina ben pagada per escriure novel·les. Va fundar un festival de literatura a Niu-York, ciutat del front, i en va fer la segona “New York” més coneguda del món. Després de la invasió a gran escala es va fer documentalista dels crims de guerra russos. Se n’anava a ciutats i pobles, parlava amb la gent, prenia nota dels seus testimonis. No ho feia en absolut de manera improvisada: seguia una metodologia ben desenvolupada, com si en el seu temps lliure s’hagués format en criminologia. També va començar a escriure poesia. Cada una d’aquestes tasques la portava a terme com ella mateixa. Explicar històries de fantasia als infants i documentar casos de tortura i crims de guerra de Rússia: ella era així. Una dona jove de cabells llargs i rossos, amb sarcasme ràpid i que es reia d’ella mateixa, d’un coratge natural, i imbuïda d’un sentit profund de la importància de la justícia.

Formava part de la nostra comunitat, una gran família d’escriptors ucraïnesos, i, tanmateix, sempre anava pel seu compte. Apareixia de manera inesperada, i de manera inesperada desapareixia. Quan vam anar a Kherson, el desembre del 2022 (la ciutat havia estat alliberada per l’exèrcit ucraïnès un mes abans, però els russos eren a l’altra banda del riu Dniprò, a pocs quilòmetres, i bombardaven amb artilleria cada dia), Viktòria no ens va acompanyar a l’autobús. Va agafar un tren de Kíiv a Kherson i ens va demanar que l’anéssim a buscar a l’estació de tren. Li vam insistir que es posés un casc; s’hi va negar. En un altre viatge cap a l’est va deixar sobtadament el nostre autobús per acostar-se a la seva estimada Niu-York ucraïnesa, que llavors ja era una ciutat de la línia de front. Un lloc on sempre hauries de dur armilla antibales i casc. Dibuixava el seu propi camí, definia els seus propis ritmes, feia el seu propi laberint amb el temps i l’espai. Una visita seva podia canviar un lloc per sempre.

Va canviar Niu-York fundant-hi un festival literari. Va canviar el nostre record de Volodímir Vakulenko (un escriptor ucraïnès assassinat pels soldats russos durant l’ocupació de la Ucraïna oriental) trobant-ne el diari, que Volodímir havia enterrat al jardí per amagar-lo dels russos. Va canviar la poesia ucraïnesa (tot i que tot just havia començat a escriure poesia ella mateixa) basant-se en les proves dels crims de guerra que documentava, inventant-se una poesia que dóna testimoni més que no imagina.

Viktòria va passar el temps des de la invasió russa documentant crims de guerra. La seva mort esdevingué un document de crims de guerra en si mateixa. Els russos van estavellar un míssil contra un restaurant a Kramatorsk, una altra ciutat de primera línia, sabent que el lloc seria ple de gent. Coneixíem el lloc, hi havíem estat unes quantes vegades. Sempre era ple de gent. Els russos això també ho sabien. Els russos atacaven habitualment llocs plens de gent: una estació de ferrocarril a Kramatorsk, un mercat a Kherson, un centre comercial a Krementxuk, edificis residencials a Izium, Borodianka, Dniprò, Lviv i moltes ciutats més.

Nosaltres, els seus amics, vam passar uns quants dies a Dniprò, on la van portar després de l’atac, en coma, inconscient, amb una ferida mortal al cap causada per l’atac del míssil rus, amb l’esperança de poder salvar-la. Quan parlàvem entre nosaltres, provàvem de fer bromes, tal com feia ella. Per fer la foscor més clara amb el nostre humor. L’humor no pot salvar vides, però pot crear una barrera contra la por. Quan érem a prop seu a l’habitació de l’hospital, sentíem miraculosament la seva veu dins els nostres caps.

La seva veu serà amb nosaltres mentre visquem. A la darrera lectura de poemes de Viktòria, a la fira anual del llibre de Kíiv, la vaig acompanyar amb un teclat, mirant de trobar els sons que combinessin bé amb els seus versos i la seva veu. Podeu veure aquesta actuació a YouTube, i tornar a sentir la seva veu. Una veu aguda de dona, que de cop cau en picat, com si intentés de trobar alguna cosa perduda fa molt de temps, sota l’aigua o enterrada molt fondo. Com el diari de Vakulenko.

La veu que sentim al vídeo que publico ara. És la mateixa veu, però en un to diferent, per a una audiència diferent. Per als infants.

Parla als infants de la forma de la Terra. Els diu que és desigual, com una poma. Els explica que potser pots parlar als cotxes i a unes altres màquines. Com l’ascensor que es deia “Elka” i que Vika va inventar al seu llibre per a infants.

El “món rus” ens porta mort i destrucció. Mata la nostra millor gent, al front i fora del front. Fa dècades que intenta d’esborrar la nostra cultura. Segles.

Tot i això, continuem parlant. Parlant als nostres infants. Sobre la forma de la Terra. Sobre els sentiments de les nostres màquines. Sobre la vida després de la mort. Ben igual que ho feia Vika.

Volodímir Iermolenko és el president del PEN d’Ucraïna. Traducció de l’anglès de Miquel Àngel Llauger.