Forces polítiques d’esquerra: del carrer als despatxos

En l’últim període de comicis electorals els partits d’esquerres van créixer de manera notable. En l’àmbit municipal, els candidats a l’alcaldia de Barcelona en Comú va introduir el concepte ‘confluència’ al mapa polític i 385 regidors la Cup van arribar als ajuntaments catalans i del País Valencià. Al Parlament català l’esquerra juga un paper important i partits com Podem són actors de ple dret amb un paper fonamental durant les negociacions d’investidura del nou president espanyol.

Aquest mapa però, no s’ha generat a partir del no res. Per entendre el moment actual a nivell polític i social cal remuntar-nos als moviments antiglobalització, sorgits a partir dels moviments de Seattle al 1999, i a l’esclat del moviment del 15M l’any 2011. El context de crisi econòmica sumat al descontentament polític porta diferents sectors socials a sortir al carrer.

La recessió econòmica d’abast mundial, des de l’any 2008 ha implicat l’aprovació de mesures d’austeritat extremes arribant a desgastar governs i posant en evidència les febleses del model econòmic actual. L’economista José Iglesias assegura: ‘Amb la invenció dels homes de negre per part de la Unió Europa, encara que se celebri un referèndum com el de Grècia i es digui ‘Cal dir no a la Unió Europea’, al final fins i tot partits socialdemòcrates com el de Tsipras ignoren els resultats democràticament establerts. Encara que hi ha democràcia a nivell formal, la democràcia real queda pervertida’.

Aquests processos són recurrents al llarg dels segles. L’historiador Xavier Díez exposa que la gent no es revolta per ser més ric o més pobra, ho fa quan veu una injustícia sobretot moral. Això no obstant, ja en els inicis de la socialdemocràcia, diu Díez, hi havia un nivell d’expectatives i d’estabilitat social que amb l’arribada del precariat al segle XIX no és possible.

Idees que arriben als carrers

La precarietat social va originar un seguit d’inquietuds entre els ciutadans encara presents en el pensament contemporani. L’humanista Jordi Mir exposa que molts dels corrents de pensaments que estan presents avui en la societat tenen un element comú: voler donar resposta a un malestar existent en els inicis de les revoltes obreres. Al segle XIX apareixen el marxisme i el liberalisme per oposar-se al pensament tradicional. Per una banda, els pensadors liberals parlen de llibertat individual i de comerç davant del poder autoritari. I per altra banda, el marxisme defensa els sectors exclosos i oprimits a més de criticar al liberalisme.

El context actual ha fet créixer els sectors i les forces polítiques d’esquerres. El mateix Mir explica que s’ha tornat a llegir Marx però que projectes com els de Barcelona en Comú i el de Podem no poden vincular-se directament amb el marxisme. L’economista José Iglesias comenta que el pensament marxista va néixer com a mètode d’anàlisi del capitalisme. Això no obstant, es va escriure en un moment molt diferent a l’actual i l’autor no va tractar tots els temes. Per aquest motiu cal una relectura de l’obra.

El sociòleg Carlos Delclós diu que avui en dia no hi ha herois, com ara Marx. Es va avançant en funció de les relacions socials, dels buits que existeixen en aquesta societat i de les deficiències que s’han d’organitzar quan tenen capacitat per incidir en un context. Abans de l’arribada del 15M Delclós, comenta, ‘els ajustaments estructurals, la dominació de l’FMI i tota aquesta lògica neoliberal comença a caure als països rics i passa en un moment en què estem ben connectats entre nosaltres amb les noves tecnologies i es fa molt difícil ignorar aquesta farsa’.

Molts joves l’any 2011 decideixen acampar a les places de Madrid, Barcelona i altres ciutats de l’estat amb lemes com ‘Democràcia real ja’ o ‘No ens representen’. Díez argumenta des del punt de vista històric que en realitat va ser l’articulació política de la resposta a l’enfonsament del món anterior al 2008. El 2011, comenta, ‘ja apareix a través del moviment 15M, d’alguns lemes com el ‘rebel·leu-vos’ de Hassel i quan fa la seva aparició pública té un esclat que després aparentment baixa, però que en realitat es retira a les casernes d’hivern per tal d’anar-se organitzant a poc a poc’.

Institucionalitzar idees col·lectives

El moment del 15M va ser el començament d’un procés accelerat cap a la institucionalització de la política de carrer i activista. Mir apunta que Podem és un projecte polític que sorgeix de l’impuls de la indignació del 15M. El partit de Pablo Iglesias, opina López, és una ‘demanda ciutadana s’explicita a través d’un moviment social i això dóna la perspectiva, un espai perquè es formi un partit polític’.

Aquest gest però, suposa el perill de deixar de banda els primers ideals a causa de la pressió de l’ambient institucional. La força del moviment, diu Delclós, va ser un crac de ‘anem a agitar una mica i a unir a més gent’. Això, no només va obrir punts de mira sinó que va eixamplar marcs interpretatius.

Motius com aquest han portat a col·lectius de diferents generacions a virar el vot cap a altres forces a les que no havien votat abans per la seva capacitat d’incidència. Sovint, es tendeix a pensar que a nivell espanyol en un mateix nucli familiar es vota el mateix i tot i que en nombrosos casos variï. A nivell politològic López conclou que no és indiferent el tipus de família i el tipus de lluita política del que tu vas créixer quan eres petit. Tot i això, hem de tenir en compte que el context actual és molt diferent i que per tant hi ha molta gent implicada en moviments socials sense una implicació familiar, tradició política o de lluita.

En el cas de Barcelona en Comú o Podem, Mir explica: ‘Segurament la gent que els vota ho fa per diferents motius. El lema que va sortir del 15M, ‘No som ni de dretes ni d’esquerres’, va generar cert debat i cert malestar en diferents sectors’. Determinats sectors de la societat veuen que les etiquetes tradicionals d’esquerres i dretes ja no els serveixen. La CUP, en canvi, es presenta com a socialista, internacionalista, feminista i el factor ideològic marxista està més marcat.

L’anarquisme, la ideologia invisible A la part esquerra de l’espectre polític a part de les teories comunistes també hi ha l’anarquisme. Tot i això, com explica Díez, la cultura social occidental està massa influenciada pel marxisme. Els esdeveniments històrics demostren que l’anarquisme ha estat una de les grans matrius de la protesta social a Catalunya tradicionalment apartada. Per dos motius: ‘En primer lloc, els sectors socials i de poder als quals s’enfronta continuen manant. Per altra banda, sobretot durant els anys de la Transició o durant els últims anys del Franquisme l’oposició oficial tenia un caràcter marxista, l’oponent ideològic més dur que havia tingut l’anarquisme’, diu l’historiador. Aquest pensament polític, al no participar de la política institucional, no queda tan proper a les classes socials no implicades directament. Tot i això, actualment, com afirma López,  es poden distingir fàcilment una sèrie d’iniciatives i de moviments socials que sense ser anarquistes promouen formes de col·laboració que depassen el marc de l’estat. Busquen la transformació no participant en el sistema polític sinó per altres vies. No és anarquisme en sentit estricte però podem dir que continuen vigents les dues formes d’entendre la transformació política. Des de les institucions o des de l’àmbit més de base.