14.12.2016 - 22:00
|
Actualització: 15.12.2016 - 07:20
Ho diré ja d’entrada: nosaltres no hauríem de confiar gens en una reacció europea contra l’ofensiva judicial espanyola. Europa travessa un moment molt dolent. El Brexit ens ha deixat descol·locats com a projecte. La crisi dels refugiats ens ha pres qualsevol autoritat moral que poguéssem tenir. I les conseqüències, diverses i coincidents, de la crisi econòmica han deixat el continent devastat i n’han deslegitimitat les institucions.
Europa avui no és forta ni té una veu forta. I, de fet, ja ha deixat passar massa coses greus sense fer-hi res. A Ucraïna, a Polònia, a Hongria, a Turquia, per esmentar-ne només quatre casos. La credibilitat que la Unió Europea tenia fa anys com a espai de seguretat, confort i respecte a les llibertats avui és gairebé un simple record. Una cosa que era i que no és. I en aquestes circumstàncies no podem esperar que Brussel·les denuncie ni pressione Espanya pel seu comportament en el cas català. No pas ara.
Dit això, és evident que l’ambient es va escalfant. I que, així com nosaltres no podem esperar ara el suport d’Europa, també cal veure que s’ha activat un gran canvi: Espanya tampoc no pot esperar ja el silenci còmplice que tenia fins ara. Especialment pel cas Forcadell.
Ahir Alex Salmond va avisar que el processament de la presidenta del parlament despertava molta inquietud entre els polítics europeus i el Sinn Féin va demanar al govern d’Irlanda que portàs el cas a discussió al Consell Europeu. Són dos gests que s’afegeixen a més reaccions que hem vist aquests darrers dies i que podrien ser el precedent de més declaracions i preses de posició, especialment després de la fotografia, que divendres veurà tothom, de la presidenta del parlament a la porta del Palau de Justícia.
És veritat, i és normal que siga així, que la solidaritat amb Carme Forcadell arriba primer dels més afins, ideològicament parlant. Tanmateix, al Regne Unit una moció a la Cambra dels Comuns per a defensar-la ja ha rebut el suport també de diputats laboristes i verds. Diputats que, com és natural, no defensen la independència de Catalunya ni el dret de decidir, sinó simplement la democràcia, amenaçada pel govern espanyol.
I ací hi ha la clau de tot plegat. Per a molts polítics europeus la defensa del dret d’autodeterminació és allò que se sol dir una ‘patata calenta’, que a ningú no li agrada tocar. Però una cosa és callar sobre un tema complicat i una altra és callar quan hi ha abusos antidemocràtics.
I aquest és ara mateix el problema que té Espanya. La seua explicació de per què persegueix Carme Forcadell és incomprensible per a qualsevol demòcrata. De fet, és incompatible amb la democràcia. I ho és tant que comença a originar reaccions interessants en països que preferirien de totes passades callar, si els espanyols els deixassen l’oportunitat de fer-ho.
