15.05.2019 - 21:50
|
Actualització: 16.05.2019 - 08:23
La boxa és un esport que té mala fama, que avui es considera una excentricitat perillosa. Però jo vaig aprendre a apreciar-lo gràcies a mon pare, que hi era molt afeccionat. I em vaig convèncer del valor referencial que té llegint The fight, el gran llibre de Mailer que relata l’històric combat entre Ali i Foreman a Kinshasa, l’any 1974. Hi explica que la boxa representa a la perfecció el fil prim que hi ha entre el poder i la fragilitat, dues condicions que en la vida no són tan separades com sembla. En un bon combat de boxa tu pegues molt, però també et peguen molt. I la victòria sempre té un preu, que cal saber i reconèixer, assumir. Per això, i per l’evident compromís polític d’Ali, la boxa ha estat tantes vegades comparada amb la política, amb la política de debò, amb la que es fa no quan únicament hi ha en joc els escons i els sous d’uns diputats, sinó la vida o la mort d’una societat, d’un país.
Per això podem dir que després de la proclamació de la independència la política catalana i espanyola han derivat cap a alguna cosa que s’assembla molt a un combat de boxa. Ens peguen molt fort, molt, però nosaltres també els peguem molt fort. Tan fort que les victòries electorals i jurídiques constants de l’independentisme tornen el contrincant rabiós, un contrincant que aquests darrers dies sembla fins i tot haver perdut la fredor necessària per a imposar-se en un combat de veritat.
Ali hi jugava constantment, amb això, amb els nervis i la impaciència de l’altre. I d’aquest estil, va fer-ne el símbol de la seua victòria: ell ‘ballava com una papallona’ somrient davant la cara del contrincant que, cada vegada més desesperat i humiliat, anava clavant colps furiosos a l’aire, incapaç de fixar-lo i dominar-lo. I era aleshores, quan els nervis i la tensió duien el contrincant a cometre l’error d’obrir massa els braços, que Ali li ‘picava com una abella’ a la cara, al cos, sense cap pietat, amb precisió quirúrgica, amb voluntat de tombar-lo a la lona d’una manera immediata. Incontestable.
Som en aquest punt. Espanya demostra cada dia que li costa més de controlar els nervis. Ho demostra la cara d’irritació de Marchena i la seua relliscada davant la defensa de Cuixart de despús-ahir, una relliscada que fins i tot podria implicar l’anul·lació del judici a Estrasburg. I la bestiesa desproporcionada del jutjat número 13, que qualifica la Generalitat d’organització criminal. I el ridícul còsmic de la Junta Electoral espanyola, burlada per l’àgil joc de peus de Puigdemont, Comín i Ponsatí. O la salvatjada de rebutjar el pagament de la fiança si els diners no provenen dels acusats. I la interferència en els debats electorals, arbitrària, infantil. I la convocació davant el tribunal del president Torra per haver penjat una pancarta. Hi ha els nervis perquè, com deia ahir Xavier Domènech, s’acosta el moment en què els presos hauran d’anar al congrés espanyol, ‘un moment de visualització absolutament brutal i històrica de totes les contradiccions polítiques de l’estat’. El moment en què Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva passejaran la condició de presos polítics davant l’estat que els vol aniquilar però no se’n surt.
I no és perquè sí que perden els nervis. Perden els nervis de veure que el seu esforç no serveix ni de bon tros per a acorralar-nos. Perden els nervis de veure que els exiliats no tan solament els han derrotat a Alemanya, Bèlgica, Suïssa i Escòcia, sinó que han començat a derrotar-los a Espanya mateix, ballant com papallones impossibles de capturar. Perden els nervis de veure que ERC guanya les espanyoles per a l’independentisme per primera volta i, amb Junts per Catalunya, fan 22 escons, que sumats als 7 dels comuns deixen la representació catalana del bloc del 155 en absoluta minoria al congrés. Perden els nervis –i de quina manera!– quan veuen que l’ANC ocupa 31 cadires de les 40 en joc a la Cambra de Comerç. Perden els nervis d’adonar-se que a les eleccions europees ERC i Junts poden superar el 50% dels vots i el president Puigdemont, el seu ogre particular i màxim, pot guanyar i fins i tot arreplegar un bon feix de vots en territoris que ells pensaven tenir sota control. Perden els nervis de pensar que els veuran passejar-se amb immunitat per allà on vulguen. Perden els nervis de veure Aleix Sarri negant-se a emblanquir la repressió en un debat electoral i defensant la democràcia amb dignitat. Perden els nervis de veure Sergi Sabrià picant com una abella a la cara de Miquel Iceta –i tant de bo que l’infame dirigent socialista haja sentit ni que siga una mica del dolor que ell ens ha fet sentir a tants.
És una cosa evident i molt positiva que l’independentisme es va endurint molt de pressa, com ho fan els bons boxadors. I sembla que finalment va aprenent a dominar la situació dalt el ring i a fer servir a favor seu l’odi i la violència, el descontrol, de l’altre. Ja no som aquells subordinats amb qui el gran pot jugar i a qui es pot atemorir amb el que diran –recordeu Borrell quan afirmava, rient, que l’independentisme bramava molt però acabaria aprovant el pressupost de Sánchez? Ara cal que no oblidem que es tracta de dur Espanya a la lona, en el moment exacte i adequat però com més aviat millor. De manera inapel·lable. I ho podem fer.
