Per què ja no sentim parlar del forat de la capa d’ozó?

Durant dècades, el forat de la capa d’ozó fou el principal focus d’atenció, mediàtica i científica, del canvi climàtic: encapçalava telenotícies, acaparava titulars, omplia publicacions especialitzades; fins i tot se’n parlava en escoles i instituts. Avui dia, l’amenaça del canvi climàtic és més viva que mai, i no és estrany que els mitjans en vagin plens: inundacions ací, sequeres allí; plagues bíbliques en una banda del planeta, incendis apocalíptics en una altra, i un llarg (i catastròfic) etcètera. En aquesta allau mediàtica, tanmateix, sempre hi ha un gran absent: la capa d’ozó.

Què és i per a què serveix la capa d’ozó?

L’ozó és escàs a la superfície terrestre. Sort en tenim: és una molècula molt nociva per a humans i animals, que pot irritar greument els pulmons quan és inhalada. On es troba en una concentració més alta és a l’estratosfera, on forma allò que anomenem capa d’ozó, una àrea de gran concentració d’ozó que absorbeix pràcticament tota la radiació ultraviolada (UV) que arriba al planeta. Sort en tenim, també: en grans quantitats, la UV causa diversos tipus de càncer en humans i atrofia el desenvolupament de moltes espècies d’animals i plantes.

L’analogia que se’n sol fer és que la capa d’ozó funciona com una mena de crema solar d’envergadura planetària, en tant que filtra la UV que la Terra rep del Sol sense blocar el pas de la llum de què depèn pràcticament tot ésser viu.

Com va sorgir el forat de la capa d’ozó?

La dècada dels seixanta i setanta del segle passat, els científics començaren a descobrir que determinats productes químics d’ús industrial s’havien filtrat fins a l’estratosfera i havien arribat a la capa d’ozó. Els productes químics descomponien les molècules ozòniques que integren la capa i n’havia creat una part tènue, situada sobre el pol sud de la Terra, que aviat s’anomenà “forat de la capa d’ozó”. 

El gran culpable fou localitzat ràpidament: els clorofluorocarbonis, més coneguts per les sigles CFC. Creats l’any 1928, els CFC reuneixen totes les condicions per a triomfar en l’àmbit productiu: són barats, no reactius i idonis per a tota mena d’aplicacions industrials. És per això que, dels anys trenta fins ben entrats els anys vuitanta, els CFC s’havien emprat en tota mena d’activitats productives, principalment com a refrigerants i propulsants en productes d’ús comú com ara neveres, equips d’aire condicionat i aerosols. Durant aquest període, els CFC s’havien anat acumulant progressivament a l’atmosfera, però els experts mai no se n’havien preocupat gaire perquè, com que no eren reactius, pensaven que tindrien un impacte mínim. Havien descurat un detall fonamental: una volta a les capes superiors de l’atmosfera, els CFC es descomponen i deixen anar clor, un element molt reactiu que destrueix l’ozó quan hi entra en contacte.

L’any 1974, un estudi publicat a la revista Nature per Mario Molina i Frank Rowland, dos químics de la Universitat de Califòrnia, posà el forat de la capa d’ozó, per primera volta, al centre del debat científic. Però no fou fins una dècada més tard, arran de la publicació d’un estudi de camp fet a l’Antàrtida per un grup d’investigadors britànics, que els experts copsaren la magnitud del problema: la concentració d’ozó a l’estratosfera no solament havia disminuït, tal com Molina i Rowland havien afirmat anys abans, sinó que havia disminuït notablement més que no havien predit originalment els químics de la Universitat de Califòrnia. La davallada havia estat tan gran que al començament els investigadors van pensar que els instruments amb què mesuraren els nivells d’ozó s’havien fet malbé.

D’emergència a record: com s’ha resolt el forat de la capa d’ozó?

Fou aleshores que el forat de la capa d’ozó penetrà en la consciència pública i suscità allò que probablement fou el primer episodi col·lectiu d’histèria climàtica. La possible desaparició de l’ozó a l’estratosfera dibuixava, segons els experts, un panorama pràcticament apocalíptic: proliferació de casos de cataractes i càncer de pell, reduccions dramàtiques en la productivitat de les collites, alteracions majúscules dels ecosistemes marins i terrestres. Un activista fins i tot es referí a l’augment de la UV com a “sida que cau del cel”; la NASA advertí que, sense capa d’ozó que la retingués, la radiació “esterilitzaria” la superfície terrestre.

L’abast i intensitat, pràcticament sense precedents, d’aquesta alarma social i científica esperonà les autoritats mundials a actuar-hi. L’any 1987 s’aprovà a la seu de l’Organització de les Nacions Unides el protocol de Mont-real sobre les substàncies que esgoten l’ozó atmosfèric, establert amb l’objectiu de reduir dràsticament la producció i el consum, i consegüentment les emissions, de CFC. L’acord, que entrà en vigor l’any 1989, s’ha anat ampliant amb el pas dels anys per incloure-hi més substàncies nocives per a la capa d’ozó, com ara els fluorocarbonis hidrogenats (HFC). La reeixida del protocol, que continua essent l’únic tractat universalment ratificat de la història, ha estat incontestable: les 815.000 tones mètriques de consum mundial de CFC l’any 1989 s’havien reduït a tan sols 156 el 2014, últim any de què se’n tenen dades (en termes percentuals, la disminució ha estat d’un 99,98%).

Sense el protocol de Mont-real, es calcula que el forat hauria crescut més d’un 40% d’ençà del 1987, i que la capa d’ozó hauria desaparegut vora l’any 2050. Segons un estudi publicat el 2016, tanmateix, d’ençà de l’any 2000 el forat de la capa d’ozó s’ha reduït d’una mida lleugerament superior a l’extensió de l’Índia i es tancarà definitivament entre el 2040 i el 2070, a tot estirar. Ras i curt: el forat de la capa d’ozó, durant dècades un dels principals maldecaps ecològics del planeta, ja no és una amenaça.

Què en podem aprendre, de la recuperació de la capa d’ozó?

Sens dubte, hi ha moltes dissemblances entre la lluita contra el forat de la capa d’ozó i la lluita contra l’escalfament global: al contrari que el forat de la capa d’ozó, l’escalfament global no és responsabilitat gairebé exclusiva d’una classe de gas en concret, sinó de molts combustibles fòssils que són indispensables per al funcionament de la societat. A més, per molt que la tecnologia hagi avançat aquests darrers anys, la possibilitat d’alimentar el planeta únicament amb energia renovable sembla encara remota; en canvi, les alternatives al CFC ja existien i s’empraven a escala industrial quan se signà el protocol de Mont-real. Si bé el risc de tenir cataractes o càncer de pell és tangible i immediat, els efectes de l’escalfament global són per naturalesa més difusos i progressius, i consegüentment menys propensos a inspirar crides a l’acció per part del gruix de la ciutadania.

Malgrat tot això, de la recuperació de la capa d’ozó podem extreure’n almenys una lliçó valuosa per als temps que corren: l’emergència climàtica que plana sobre el planeta solament podrà ser resolta amb mesures ambicioses i fermes, coordinades entre tots i complertes per tots. En una època en què ens hem acostumat a la manca d’ambició, la inoperància i la romanceria generalitzada a l’hora de prendre decisions col·lectives sobre el canvi climàtic, és una cosa que no ens podem permetre el luxe de menystenir.