Fora els vostres nassos dels llibres dels nostres xiquets!

Perquè el govern espanyol ‘convidés’ un president català a ser escoltat al congrés han hagut de passar, com a mínim, cinc anys de manifestacions massives al carrer; una majoria ‘indepe’ al Parlament; tres etapes gandhianes del ‘primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen…’, i, potser més que tot això, una trucada en conferència d’algú amb prou poder per a fer-los desdir, en vint-i-quatre hores, d’un lustre de ‘no vull ni puc’. De la mateixa manera, perquè el govern espanyol investigués els llibres de text catalans ‘per adoctrinament’ només ha calgut, com a màxim, un ‘informe’ d’un ‘sindicat’ sense seu física coneguda, sense representació a les juntes, sense delegats entre el professorat i que ni tan sols es presenta a les eleccions. Un ‘sindicat’ que, com a tal, la USTEC l’ha definit de ‘gairebé inexistent’. Enhorabona als premiats.

D’aquest ens fantasmagòric hi ha un detall casual, que no sé ni per què l’hauria d’esmentar, i és que el seu president ha estat assistent, i fins i tot ponent, en seminaris sobre educació de l’Institut Catalunya Futur de la FAES (2004, 2007 i 2010, que figuri al Google). Però hi ha un altre detall que sí que no és casual, i és que l’informe academiquíssim capaç d’activar tot un govern d’estat compta amb el suport de C’s i SCC, sigles visibles del lobby anticatalanista català, sempre amatent al nostre sistema educatiu: no en va ha estat creat per a dinamitar els grans consensos del nostre país pel que fa a la llengua i l’escola. Com piulava Jordi Graupera, i que em perdoni per citar-lo del Twitter: ‘Com que a Catalunya no tenen força, fins i tot amb l’ajuda dels Àngels Ros de torn […] se’n van a Madrid, a emprar la força central, l’única que realment és efectiva.’ Dit en números: set milions sempre seran menys que quaranta-set, perquè Espanya és una i no cinquanta-una.

Així ens van les matemàtiques mentre no arriba l’estat fraternal que un dia ha d’escoltar-se els súbdits dissidents, aquells que als gràfics d’intenció de vot estatals queden diluïts en una porció incolora dita ‘Otros’. En aquest context d’espera per als fraternalistes i de desesperació per als independentistes, la piconadora de consensos històrics catalans va fent i no para, ta-ta-ta-ta-ta, amb l’objectiu de fer forat en l’equilibri delicadíssim, gairebé miraculós, de l’ecosistema educatiu català, que ja té prou problemes on n’hi ha. Piconar amb la maquinària pesada de l’estat encara té un avantatge afegit: el de la llei natural de la desproporció, que fa que construir costi temps i feina i esforç i sacrifici i etcètera, mentre que per a destruir només et cal això tan brutal i testosterònic de ser el més fort.

Els mites sobre l’adoctrinament de nens i televidents a Catalunya s’han difós a l’ample, impunement, temeràriament, a l’estat espanyol. Temeràriament perquè quan crees un monstre d’aquesta envergadura és fàcil que se t’escapi de la corretja. Els apologetes d’aquests mites no poden assumir de cap manera que l’independentisme pugui ser fruit d’un procés de raonament conscient per part d’individus adults; només se l’expliquen –i l’expliquen per mitjans d’abast lingüístic mundial– com un deliri col·lectiu i patològic, conseqüència d’un rentat de cervell sistemàtic que els ha transformat la ment neutra, naturalment castellanoparlant i espanyola, en forçadament catalanista, això és: catalanoparlant i hispanòfoba. I tot els quadra en el monstre que han creat: hi poses trenta anys del pla adoctrinador de Pujol-Andorra-Mas-convergència –l’escola de la immersió–, hi afegeixes el bombardeig adoctrinador dels mitjans  –TV3 i Catalunya Ràdio–, i ja tens el monstre instal·lat en els cervellets d’esponja dels xiquets i els cervells esponjats dels pares. Pel que fa a les generacions d”indepes’ que van créixer sota l’adoctrinament franquista, l’explicació deu ser que repapiegen, jo què sé.

Per a aniquilar el monstre cal anar als òrgans vitals, si no a l’ànima: l’idioma, la cultura, la transmissió de la pròpia història. Cal intervenir tot allò que explica una nació, perquè no sigui explicada: i amb el silenci, l’aniquilació. Que els seus habitants dubtin de la pròpia capacitat per a gestionar-se, per a educar les seues criatures, per a explicar-se a ells mateixos amb els seus mitjans, que no són tan vàlids com qualsevol altre, menystenint alhora els seus professionals. Despullar-los de la pròpia dignitat tractant-los d’adoctrinats, de sectaris, d’incapaços de tenir sentit crític sobre la realitat que veuen i viuen de primera mà. Perquè tothom sap, fins i tot els catalans, que Catalunya és un país on no arriba ni l’internet ni cap mitjà que els catalanoparlants, atrapats en el seu dialecte, puguin desxifrar per a contrastar les pròpies adoctrinacions.

A força que et tractin com a menor d’edat, pot passar que t’ho creguis. En un entorn d’inseguretat i submissió, és més difícil de prendre consciència de la indignitat que vinguin a fotre el nas en els llibres dels teus fills, en la feina dels seus educadors, en la llengua vehicular que han de tenir les escoles catalanes. No vull deixar de dir, encara que sembli que me’n vaig del tema, que es comença per aquí i s’acaba fent creure a tota una població que, a partir de tal dia, la llengua pròpia del seu país ja no és apta per a comunicar, per ella mateixa, ni als senyals de trànsit del seu país. Tan pervers com dir que ja no garanteix la seguretat dels seus ciutadans. Pretendre la inutilitat de la llengua catalana per motius de ‘seguretat pública’, no sé si coincidireu amb mi, és l’últim esglaó d’aquesta ignomínia. Només hi ha una manera que no hi arribem.