Fora de camp

t’agrada conduir? d’on surt ara, aquesta pregunta absurda? l’anunci de fa mil anys ideat per a vendre cotxes de gamma alta et trepana el cervell. va i ve, com les restes d’una mala digestió. primer pla d’una ma a la finetreta dibuixant onades a l’aire. t’agrada conduir? ves si no és absurd això de tenir una pregunta al cap! però aquí la tens. una escuma gomosa. una tatxa permanent que no et deixa pensar en cap altra cosa. on són les teues idees? com és que no ets capaç de filar dues o tres reflexions pròpies? què ho fa que aquesta mena de pensaments lleugers et colonitzin i et controlin? t’agrada conduir? quin oi! perlamordedeu! ara condueixes, mira’t. aquest viarany polsegós és de postal, però no traus la mà per cap finestreta perquè el mehari de fa prop de quaranta anys no en té. ni té sostre, ni cinturó de seguretat… només té un volant sense direcció assistida, una ràdio que únicament capta una emissora àrab i quatre rodes molt desgastades que, si pots vendre un parell de quadres, canviaràs. o no, perquè deus sis mesos de censal i, a més, et fa falta material. llenços, olis, paletines… perquè, no enganyes ningú, aquesta dèria de pintar amb les mans l’has improvisada perquè a la botiga dels pinzells ja no et fien. conduir no t’agrada, però el caminoi aquest tan polsegós d’un capvespre de juliol a l’illa et durà a una reunió important. molt important, diries. tant, que si la jugada et surt bé, a més de canviar les rodes podràs pagar els deutes i comprar tot el pantone i, tal vegada, podràs llogar un veleret per complir el teu somni de fer una mica de volta pel mediterrani. res de l’altre món, tampoc: uns quants dies fora de camp per no escoltar res ni ningú, fondejar al paradís i beure a les tavernes portuàries. i pensar. dibuixaràs caricatures pels turistes i arreplegaràs quatre peces més per continuar pintant i bevent i navegant. no és tan difícil, creus. només has de vendre alguna obra de les que tens per casa i podràs veure la vida des de la banda humida en comptes de veure-la des de la banda de la polseguera. saps que l’home amb qui has quedat té molta pasta. molta pasta i moltes parets per omplir. tu tens el catàleg complert: quadres i fotografies originals. clarobscurs i blancsinegres que un dia un crític va mencionar sense adjectius en una línia i mitja de diari. t’has mudat: pantalons llargs, camisa blanca de lli i sabates de cordons. ja te’n penedeixes perquè t’estrenyen i et fan bufetes als dits i al taló. mentre traces els revògits del camí vols pensar unes frases amables per a l’home. voldries dir-li, per exemple, que estàs molt content de veure’l. o tal vegada seria millor dir-li que fa bona cara, que es manté jove i que ja tens ganes de començar a treballar. ho desestimes tot. l’únic que tens al cap és la pregunta. t’agrada conduir? i encara que és una temeritat fer-ho per aquest camí ple de clots i bonys, amolles el volant un instant per deixar el braç esquerre a l’aire i intentar aquells serpentejos tan glamurosos. la càmera et segueix i s’atraca tant a tu que l’espectador pot veure els pèls eriçonats de la ma. t’agrada conduir? la il·lusió s’acaba en sec. t’has d’arraconar perquè et ve un tractor de cara. aquesta no te l’esperaves, tu, que coneixes aquest camí i tots els de l’illa, perquè els has fotografiat un munt de vegades, perquè els has transitat per a impressionar alguna de les al·lotes amb qui has volgut lligar un estiu rere un altre, perquè els hiverns són molt fotuts i llargs, i aquí tots us coneixeu, i has d’aprofitar el juliol i l’agost i tu ja ho saps que tot és pols i grills. només fa mitja hora que has sortit de casa i la camisa de lli ja sembla unes orgues. a més, sues pel front i per l’esquena i per les aixelles. i ara, aquest pagès caparrut que ocupa tota l’amplària del camí no fa ni menció de voler apartar-se’n. entronitzat en el john deree rovellat, té clar que ets tu que l’has de deixar passar. i com que no tens ganes de discutir li fas un mig somriure i maniobres per atracar el cotxe a un mil·límetre de la paret seca que emmarca aquesta escena millor que un filtre d’instagram. i així és com un esbarzer que colonitza la paret envaeix el teu cotxe i hi deixa anar tot de móres madures i algunes escarrinxades. i amb les móres i les escarrinxades, taques a la caimisa i un parell d’abelles. i amb les abelles, tres picades al braç i amb les picades, un mal de mil dimonis i un crit. llarg i fosc. el pagès no se’n tem del teu drama i continua el seu camí. al cotxe hi dus un parell de bòtils amb restes d’aigua i et sembla que et pot anar bé per a calmar la coïssor de les picades. tenen mal aspecte. en una, fins i tot, hi endevines l’agulló, però respires fondo i et tranquil·litzes i a la guantera hi trobes una capsa d’ibuprofè que va caducar fa tres anys, però n’enguls tres comprimits. sembla que el mal t’espassa una mica i et mig refàs. encara que tens el braç consentit, pots continuar conduint sense preguntar-te si t’agrada o no fer-ho. sues molt. massa. una suor que no és normal, penses. cinc minuts després ja tens davant les cases del lloc. vermelles d’almangra, són imponents. i l’arbre de pisos. i les dues palmeres. i els tres cans que borden com si el món s’acabés. els cans et fan por. aparques. la boca seca i un tel als ulls. una bola de llana a la gola. una al·loteta et dona qui va. és massa jove per dur aquest vestit negre amb davantal blanc i còfia, penses. estàs a punt de demanar-li si li agrada conduir i si voldria venir amb tu amb el veler que llogaràs, però li dius que el senyor t’espera. ella et diu que fas tard. tu li dius que sí, que ho sents i tot allò de les picades i de la pols, i li vols mostrar el braç però ella ja ha girat coa i no t’escolta. els cans la segueixen. les picades et couen com una mala cosa. et fa l’efecte que el braç se t’infla. qui xiula en algun lloc entre el cervell i el timpà? perds una mica de tacte a la mà i el tel als ulls es més i més espès, i et sembla que a la gargamella hi tens una pilota de tenis, i algú t’ha tapat el nas amb plastilina i per això et costa alenar. però això són detalls sense importància. només vols que l’home aparegui i t’assenyali les cadirasses que hi ha davall la porxada. a ombra. tal vegada una criada sortirà amb un cadaf de llimonada natural i una pomada antihistamínica. millor si és l’al·loteta que t’ha vingut a rebre. quatre o cinc minuts després, fa de mal calcular quan tens tant de mal al braç i fa tanta calor, i et falta l’iare i et sembla que t’acubaràs d’un moment a l’altre, surt el senyor i et diu bones tardes i tu just, just tens un fil de veu i li dius bones tardes i ell et diu fa mala cara, jove i tu li dius, no m’agrada conduir. i et mors.