04.10.2019 - 21:50
Deixo el lluminós pati de l’Institut d’Estudis Catalans, enfilo amunt a fer uns encàrrecs, arribo a la plaça dels Àngels i, a la meva esquerra, ho veig, dominant la plaça, per sobre del mural ceràmic de l’escultor Chillida instal·lat pel Macba com una decoració institucional, en la paret que fa de frontissa, una d’elles, amb el barri, des que el museu va obrir: és una pancarta descomunal. En lletres capitals d’impremta, enormes, en negre i en morat, diu això que recullo amb la foto del mòbil: ‘Ens foten fora de casa’. Més avall: ‘Barri resignat. No!’ Gairebé llegeixo ‘barrino’, que tampoc no estaria malament, i tant que cal barrinar per fer barri, i molt. Però en veritat no puc barrinar-hi gaire quan la pancarta (o el que sigui) m’assalta. I no perquè estigui fent la foto, sinó perquè el que m’escomet, i no cal que hi barrini gaire, és la reunió d’aquestes paraules escrites dalt de tot de la paret amb les altres de l’escena que conformen el rètol de la cafeteria del museu, oberta on abans hi havia la llibreria: ChichaLimoná.
No la signa ningú, la pancarta gegantina. Una rata grandiosa hi du un cartell que, quan baixi la foto a casa, veuré que diu ‘Prou’. A sobre de la rata, una mena de placa, de color terrós, sobre un toll de sang, diu ‘Not welcome’. I entre les dues frases principals que us dic amunt, en lletres més petites, segurament perquè si fossin tan grans com les altres no cabria tot a la pancarta colossal, que ho hauria de ser moltíssim més, això: ‘Violència immobiliària, especulació, soroll, aglomeració, brutícia, lloguers inassequibles, mobbing, pisos turístics, Airbnb, hotels, matons, desnonaments…’ És un reclam fort, ben fet en el sentit que no és escrit a la paret i prou, que no deu haver estat senzill de clavar allà dalt de tot. I no, per més que el miri, no ho signa ningú. No us diré pas que això em neguitegi. Afegeix, això sí, un plus bellugadís que no deixa de tenir interès. I si qui ha, diguem-ne, pagat la pancarta monumental no fos de fiar? I què vull dir amb això? No ho sé pas, la veritat, és que crida tant l’atenció que sorprèn i descabdella la imaginació moral.
Imaginació moral, dius. Doncs sí. Des que vaig llegir l’article, a primers d’enguany, de la congressista nord-americana Pramila Jayapal per a enfocar la immigració al seu país, m’ha vingut sovint al cap, això: existeix la imaginació moral? Ha existit sempre i l’hem oblidat? Japayal, advocada d’origen hindi, ha dedicat la vida professional després de l’11-S novaiorquès a l’organització Hate Free Zone (‘zona sense odi’) d’ajuda als immigrants i refugiats que es convertiria en l’actual OneAmerica que ara dirigeix, i diu que sí, que hem oblidat la imaginació moral. ‘Complexa i multifacètica, la nostra història sobre la immigració està marcada per dues profundes tradicions en guerra entre elles. Una està indissolublement unida al fanatisme, mentre que l’altra està lligada a l’esperit de generositat i renovació d’un país que sempre està sent modelat per aquells que hi arriben. Aquesta batalla s’ha de lliurar en cada generació, i no ha estat mai fàcil.’ Pramila Jayapal parla de migrants i refugiats allà, jo ara mateix penso en la gran pancarta del Raval al costat del ChichaLimoná del Macba.
Imaginació moral. ‘La nostra tasca consisteix a dir la veritat sobre la immigració en lloc d’encongir-nos d’espatlles davant les falsedats’, sosté Jayapal, i conclou: ‘En la història del nostre país, la immigració no ha estat mai només política. Sempre ha estat sobre qui som i què estem disposats a defensar. És per això que un sistema d’immigració just i amb visió de futur s’ha de situar al cor de la imaginació moral dels Estats Units.’ Cada generació s’ho ha de tornar a plantejar. Trobo que val per a gairebé tot.
Una amiga sèrbia em diu parlant-ne, de la imaginació moral, que sí, que ni que sigui com a metàfora existeix, ha d’existir i s’ha de promoure, perquè la imaginació social sempre s’acaba convertint en realitat ni que sigui de manera parcial. Però que ara, si som realistes, cal dir que la imaginació social està bloquejada pel poder des dels anys 90. Deu ser això, doncs: el ChichaLimoná al costat del mural ceràmic de Chillida i de la pancarta colossal del barri. Ni imaginació social, ni imaginació moral, tu. Per a què?
