29.10.2016 - 02:00
Les publicacions que avui repassem són prou diferents de les que habitualment tractem a la Llibreteca. No només perquè analitzen l’aigua (en el sentit més literal) sinó perquè responen a un propòsit del tot allunyat de les aplicacions més o menys casolanes que podem extreure d’altres pàgines. Ens mirem avui obres agrupades totes elles sota l’epígraf de les ‘medicines alternatives i complementàries’ en els catàlegs de les biblioteques, redactades per metges o farmacèutics en termes científics.
No fugiu! Ens guardarem dels tecnicismes i mirarem d’oferir-ne una visió global, just per comprendre l’abast del fenomen a casa nostra en un context més ampli, l’europeu, que més endavant afavoriria el sorgiment d’un turisme selectiu sota l’empara de la millora de la salut.
Un devessall de fonts picants i sulfuroses
Un brollador és fruit d’un cúmul de causes de les quals només ens podem fer una idea, sostenen la majoria d’autors, amb un estudi geològic i topogràfic previ. Cal baixar a les profunditats de l’escorça terrestre per veure com neix, com s’impregna de les qualitats que el faran únic i per entendre el perquè de les seves propietats terapèutiques. Aquesta és la raó per la qual una font brolla en un indret i no pas en un altre.
En un primer estadi, les primeres publicacions especialitzades en les fonts carbòniques gironines esmentaven les de Pedret, Sant Gregori i Campdurà. La llista arribaria a vint-i-sis dividides en cinc grups: el de Girona, el de les Guilleries, el de Cassà de la Selva, el grup de Llagostera i el front nord de les Gavarres, amb la Font Picant de Madremanya al capdavant.
Tal i com havien suposat molts dels autors que van analitzar els brolladors, l’aparició de fonts termals i carbòniques a les comarques gironines estava estretament lligada a les manifestacions volcàniques actives o recentment extingides i amb les línies de fractura per les quals van fluir els materials de l’interior de la Terra.
Les fonts sulfuroses són menys abundoses, però igualment importants. La de Nostra Senyora de la Mercè i Sant Rafael de Campmany, sulfurosa i salina alhora, és una de les més significatives, també pel fet d’albergar un establiment termal en una època primerenca. José María de Fivaller li dedicà el 1863 una publicació en què es declarava partidari de ‘huir de toda idea mezquina poniéndola [la construcció] al alcance de todas las fortunas’.
Reclama un lloc preeminent per a Catalunya en els mapes hidrològics dels països europeus. La moda, diu, és la responsable que la gent vagi a guarir-se fora, a França sobretot, però també a Itàlia i Alemanya, i cal dotar el país de les instal·lacions necessàries per donar resposta a una necessitat creixent. Si no som visibles és, diu contundent, per ignorància. En el moment de redacció del llibre s’havia construït tan sols la meitat de l’edifici projectat, amb un menjador amb capacitat per a 70-80 comensals. Una gran galeria amb vistes sobre el riu convidava els estadants a passejar en dies de pluja. Hi havia d’haver 22 sales de bany estucades i amb banyera de marbre. De les sis banyeres de rajola que es preveien en un dels annexos, una o dues pretenien destinar-se als pobres de solemnitat.
De les dues fonts, la de la Mercè era cristal·lina, i ‘su olor es de huevos corrompidos. […] su sabor es soso y al propio tiempo sulfúreo’. Conté també àcid carbònic, brolla a uns 25ºC i conserva el principi sulfurós durant dies. Era semblant, a parer de l’autor, a les aigües d’Olette i Bagnères de Luchon. La de Sant Rafael, una mica més freda i d’olor menys penetrant, tenia també menys bombolla.
Eren un remei d’eficàcia provada en el tractament dels cadarns de laringe, pulmó i úter i havia demostrat utilitat en el tractament ‘del catarro de los viejos’. La principal curiositat d’aquestes aigües rau en una de les possibles formes d’administració, en pols, i la seva combinació amb llots. L’autor afirma que aquell mateix any -el 1863- hi haurà aparells polvoritzadors portàtils i que es preveia la construcció d’un de grans dimensions. Ofereix diversos itineraris pels voltants i recomana apassionadament la visita del futur parc de l’establiment, amb més de sis mil arbres d’espècies diferents.
La bicarbonatada de muntanya
El 1885, el qui fou metge i director del balneari de la vall de Ribes durant nou anys, Pablo Alsina i Pou, publicà una dissertació sobre la vall i les seves fonts. Heus aquí una altra excepció a l’aparició tardana dels balnearis a casa nostra. Trepitgem ara un terreny un xic diferent: som a muntanya. Tenim dues fonts, una destinada a la beguda i l’altra als banys, que brollen al terme de Bruguera, a una temperatura que volta els 26º C.
Eren aigúes concorregudes, segons sembla, com a mínim des del 1705. Les primeres anàlisis arribaren a finals del mateix segle. El 1785 el farmacèutic de la vila de Ribes va fer-ne la primera anàlisi qualitativa i li cridà especialment l’atenció un fenomen curiós: el de les petites bombolletes que apareixien en posar l’aigua en un got o ampolla i que desapareixien tot seguit. Això que els especialistes anomenaven ‘desprendiment gasós’ durava només un parell de minuts, el temps just de beure’s l’aigua. Aquesta peculiaritat era especialment manifesta si s’observava un got ple sobre un fons fosc.
El 1830, el farmacèutic de Ripoll Lluís Bach tornà a analitzar les aigües i hi trobà, a banda dels sulfats ja detectats pel seu predecessor, clorurs i àcid carbònic lliure i en estat de carbonat, així com minerals diversos. Més tard, un altre metge hi descobrí d’altres elements, entre ells la sosa. Tots coincidien en la importància de beure l’aigua immediatament per no perdre l’efecte del gas. Ja ho havia advertit Bordeau, el fundador de la hidrografia moderna: la virtut real de les aigües es troba a peu de font.
La química, tanmateix, semblava no explicar-ho tot, atès que les anàlisis no permetien copsar l’efecte que la combinació dels elements i minerals exercia sobre el consumidor. Entre llurs virtuts, Alsina en destaca que begudes activen les funcions gàstriques i hepàtiques, faciliten la circulació venosa abdominal i mouen el ventre. En bany, en canvi, si l’aigua és temperada s’aconsegueixen els efectes propis dels banys termals, així com una acció beneficiosa sobre la pell. Està especialment indicada en el tractament de l’estrenyiment, la litiasi biliar i urinària i les malalties estomacals, l’anèmia, l’histerisme i com a reconstituent de la sang.
Alerta, i se li agraeix la sinceritat, que un efecte recorrent d’aquestes aigües és l’exacerbació del mal que es pateix, només en primera instància. Ve a dir que ningú s’espanti, que aquest empitjorament transitori només és símptoma de la millora que ha de venir. Si pica, cura. Si fa mal, també.
Destaca l’esforç que tant aquest metge com els seus coetanis fan per establir un mètode, és a dir, per convèncer els usuaris que no s’hi val a beure a la babalà. Els facultatius han d’establir unes dosis i durada del tractament. Recorda, així mateix -i aquí la nostra atenció-, que ‘Es igualmente necesario secundar el remedio hidro-mineral con los medios de higiene terapéutica correspondientes’: règims alimentaris i de begudes, exercici moderat, passejades, tranquil·litat d’esperit i distracció. O sigui, tot allò que les instal·lacions oferien. La millor època per prendre les aigües s’estén entre finals de juny i mitjan setembre. Estem doncs davant d’aquesta unió, tan fructífera tres o quatre dècades més tard, que lligava l’aprofitament de les aigües com a recurs guaridor amb l’estada en un establiment turístic que oferia serveis complementaris.
L’establiment de la vall de Ribes, aleshores, constava de la font medicinal i el balneari, del qual diu calia entomar la reforma. L’edifici comptava amb tres pisos que se cedien a persones ‘que se hacen la cocina por su cuenta’. Alsina no es deixa res al calaix: el tractat repassa totes les fondes de la vall, les passejades i excursions que s’hi poden fer i unes ‘noticias varias’ que recullen entre d’altres l’itinerari des de Barcelona, el correu, els carruatges que s’hi atansen i fins els punts de venda de l’aigua a la ciutat comtal.
Aigües naturals medicinals
Una altra aigua que gaudí de renom fou la de Vilajuïga. Qualificada també com a bicarbonatada, el 1903 se’n publicà una monografia que incloïa un estudi terapèutic i sengles anàlisis química i bacteriològica. Des d’aquest darrer punt de vista, les aigües són d’una puresa gairebé absoluta. I atenció al detall: malgrat que poden contaminar-se per contacte amb l’aire, elles mateixes exerceixen una acció depurativa ‘sacrificando las bacterias que las impurificaban’.
El llibret defineix les aigües medicinals com aigües d’acció fisiològica especial i constant, que poden i han de convertir-se en acció terapèutica. En aquest cas, el doctor R. Rodríguez Méndez era qui signava l’estudi de les bondats guaridores de la de Vilajuïga. Els autors sostenen que ‘la región en que aparecen estas aguas y la naturaleza de las capas que han de recorrer para llegar al punto de emergencia, aseguran la estabilidad del manantial’, cosa que els permet concloure que l’aigua pot suportar l’envàs i el transport a grans distàncies sense patir alteracions.
La constància de la temperatura i el grau tèrmic (16º), la manca de color i olor, la limpidesa i transparència i el ‘sabor fresco, grato, picante y alcalino del agua’ són condicions que li ofereixen un aspecte i gust agradables. De la mateixa manera, el fet que les tres característiques químiques de les aigues de Vilajuïga (bicarbonat sòdic, clorur sòdic i bicarbonat lític) siguin gairebé homogènies, fan que convergeixin en una acció comú del tot beneficiosa, a parer dels seus defensors.
Dispèpsies, disfuncions de les vies urinàries i genitals, cadarns de nas, faringe, laringe i bronquitis, afeccions del fetge, melsa i pàncrees, deficiències nustricionals, anèmies, gota, reumatisme, dermatosis, esgotament nerviós i diabetis… la llista és llarga. Fins i tot si estem sans, un got d’aquesta aigua meravellosa no ens farà cap mal (i qui diu un got diu també gàrgares, xarrups o injeccions). L’aconsellen especialment als ‘individuos de las grandes capitales, en los agotados por el trabajo, aun cuando no tengan padecimiento definido’.
Aigües termals
Caldes de Malavella ha estat i segueix essent un dels referents en el termalisme en territori català. Són moltes les publicacions que n’analitzen la història, les característiques i els beneficis. El manantial dels Bullidors és el centre d’atenció d’una d’elles, una memòria publicada a finals del segle XIX i signada entre d’altres per Font i Sagué. El Puig de les ànimes, per la seva banda, fou l’objecte d’estudi de Frederic Trèmols i Joan Giné i Partagàs el 1882.
Com que l’abast de la secció és limitat, ens fixarem en la primera. Se centra sobretot en la topografia i la geologia com a base per a l’estudi de les fonts. Fa una acurada digressió sobre la topografia en un gènere -el de les topografies mèdiques- que durant la segona meitat del segle XIX tingué una gran repercussió. El bullidor emergia al turó de Sant Grau, on es va trobar una piscina d’època romana plena de restes òssies, algunes de les quals anteriors a la construcció de la mateixa.
L’aigua hi brollava a 58º C, essent alhora una font mineral i termal. La particularitat de les fonts termals rau, defensa, en llur emergència. No es troben en la unió de dues capes de terreny -l’una permeable i l’altra no- sinó en les esquerdes de l’escorça terrestre, que actuen com a canals. La constància del producte, independent de les variacions metereològiques atesa la fondària del seu origen, és una altra de les seves peculiaritats.
L’autor es demana si els bullidors són una manifestació volcànica o un simple fenomen geotèrmic, les dues teories que expliquen les elevades temperatures de les fonts termals. Ell es postula defensor de la primera opció.
L’aparició del naixement la determina, com és habitual, l’origen geològic de la comarca: la zona s’efonsava progressivament mentre que les línies de resistència, les zones dures -Pirineu i Montseny- aixecaven crestes, la qual cosa provocà fractures que afavoriren la circulació i expulsió de materials.
En el llibre es proposa que segurament la font sorgí després de les erupcions volcàniques de la zona de la Garrotxa, durant el període quaternari. Així va ser com es formaren el turó de Sant Grau i el puig de les Ànimes. Tots dos haurien guanyat alçada amb el pas del temps i un cop format el de Sant Grau, que s’alça uns vuit metres sobre la plana, s’hauria començat a formar un cràter o llacuna al capdamunt i l’aigua devia escolar-se pels vessants: ‘la naturaleza había terminado su obra; sólo faltaba que el hombre la aprovechara.’
Basa la tesi del descobriment dels brolladors en les propostes d’autors antics que sostenien que els animals malalts feien ús de les aigües de manera instintiva. El gos de Carlemany hauria estat a l’origen de la fundació dels banys d’Aix-la-Chapelle -s’escapava sempre i tornava fent pudor de sofre. Quan el van seguir, van veure que es rebolcava en un bassal calent-, i també Bagnoles i Bareges comparteixen aquesta descoberta ‘bestial’. Era delicat afirmar que una persona s’havia guarit amb aquelles aigües? Era potser supersticiós? Fos com fos, els orígens mitològics són també a la base de la descoberta d’altres fonts termals, l’origen de les quals es perd en el temps.
Les dues galeries romanes descobertes a Caldes, l’antiga Aquis Voconis segons ell, servien per a la conducció de l’aigua, però no permetien la circulació de persones. Eren concebudes, ja inicialment, com unes termes curadores, i no pas com un lloc d’esbarjo. El Dr. José Presas Parellada, responsable de defensar l’acció fisiològica de les aigües, conclou que tenen efectes benignes sobre l’aparell digestiu, urinari i circulatori i el sistema muscular.
Després del 1840 l’establiment va quedar en desús i només el veïnat l’aprofitava, però Pablo Estapé les posà en situació legal per a l’embotellament i la venda. El juliol de 1902 li arribà l’autorització per comercialitzar l’aigua sota el nom de Vichy Caldense, però una reclamació vinguda de l’estranger l’obligà a canviar-ne la denominació per Agua Xala.
Sulfuroses, salines, termals, bicarbonatades… la província de Girona és un bé de déu de fonts i brolladors, de termes i balnearis, de pobles que s’han amarat del caràcter guaridor de l’aigua. És ben veritat que rovella, com diuen els amants del vi, però és també cert que té uns efectes terapèutics inqüestionables. Beveu aigua, bona gent, que fa la vista clara.
***
Cristina Armengol és bibliògrafa, fundadora de l’empresa Olim Liber, consultoria bibliogràfica i llibreria online, especialitzada en llibre antic.
Ofereix un servei integral, una mirada professional que abasta un ampli ventall d’àmbits vinculats a la bibliografia i la documentació, des de la catalogació fins a la transcripció paleogràfica i la traducció de documents, passant per la recerca, l’acompanyament a fires o l’atenció al públic, la taxació, l’assessorament en la formació de col·leccions i la venda de llibres antics, mapes i documents des d’època medieval fins al segle XVIII. En definitiva, una aproximació multidisciplinària, precisa i de qualitat.
A VilaWeb Gastronomia ens proposa una vegada cada mes una aproximació a llibres antics vinculats al món de la gastronomia.
