Fonsi Loaiza: “Estima’m com la policia espanyola estima els nazis”

Fonsi Loaiza (1990) és un periodista amb 234.500 seguidors a Twitter que ha decidit d’exercir el periodisme sense lligar-se a cap redacció. Se’l pot llegir a Twitter, en col·laboracions esporàdiques i en llibres. Ara publica Sospitosos habituals (Tigre de Paper), un llibre breu i contundent en què resumeix la corrupció espanyola en cinc grans potes: la corona, l’església, l’exèrcit, els mitjans de comunicació i l’Íbex 35. És un llibre de síntesi, amb informació en molts casos extreta d’una bibliografia molt ben triada, i que ofereix un panorama força desolador de l’estat espanyol. Loaiza, resident a Màlaga, nascut a Cadis, format a la Universitat de Sevilla, va viure uns anys a Barcelona i va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va doctorar en mitjans de comunicació i cultura, i a la Universitat Pompeu Fabra. Especialitzat en les relacions entre poder i esport –és autor del llibre Florentino Pérez. El poder del palco (Tres Cantos: Akal, 2022)– ara amplia el seu ventall. Loaiza atén VilaWeb per videotrucada i, tot i que prefereix de respondre en castellà, entén perfectament les preguntes que li fem en català.

—Dediqueu el llibre a la Zanet. Qui és?
—La meva parella, la vaig conèixer fa tres anys i n’he après molt. És una de les persones que va haver d’anar-se’n de Bulgària per la caiguda del comunisme. I la que m’aguanta cada dia escrivint i la que sofreix també moltes persecucions d’ultradretans per ser la parella de qui és.

—Per exemple, heu denunciat persones que us amenaçaven de mort per haver publicat en català. És això?
—A Catalunya no m’han perseguit mai per parlar en castellà, no obstant això, tinc la persecució d’ultradretans per haver publicat aquest llibre en català. Diuen que si sóc “un polaco”, que si no sé què. Són amenaces de mort diàries, contínues, i és veritat que això ve, sobretot, de la publicació del llibre contra Florentino Pérez, de la biografia no autoritzada. A partir d’aquí, han creat molts grups de WhatsApp que fan una persecució cap a la meva persona. I és veritat que són de policies, i quan ho he denunciat en alguna comissaria, els mateixos policies m’han denunciat a mi per haver denunciat aquests ultradretans! Al final, és com diu la frase aquella: estima’m com la policia espanyola estima els nazis.

—Qui és el policia Alejandro León?
—Un neonazi que apareix en un vídeo dient que vol assassinar menors immigrants. Vaig publicar el vídeo i, a partir de llavors, m’amenaça, i també ha denunciat els diaris que van compartir el vídeo. Doncs resulta que continua campant lliure a la policia. Quan ho vaig denunciar, la policia em van denunciar a mi, a la comissaria! I aquest tipus de personatges són dins totes les comissaries d’Espanya. Som en mans de gent que s’inventa el que vulgui, que fa muntatges, i ho hem vist en el cas d’Altsasu. O en el d’una persona gaditana, com jo, i que sofreix la barbaritat d’aquest estat, que és Dani Gallardo. Gent que ens hem solidaritzat amb els valents catalans que han lluitat contra l’estat.

—Pàgina 57 del llibre: “Els agents de la Guàrdia Civil no em van protegir d’una persona que va intentar abusar sexualment de mi i que em va propinar una coça a les parts íntimes davant d’ells. L’agressor va ser condemnat a presó, però aquells agents van sortir-ne airosos.”
—Sí, sí, això va ser quan jo era menor d’edat. Públicament, no solc parlar d’aquest tema perquè és bastant fort, però sí: ells se’n van anar sense cap problema, tot i que l’agressor em va donar una puntada als testicles davant d’ells. Jo he hagut d’anar a teràpia i tot, per això. La millor protecció que tenim són les nostres mares, les nostres famílies, la nostra gent, la gent del nostre barri. Ells ens poden ajudar. Però la Guàrdia Civil… Si en un cas així, ja se’n van rentar les mans, imagina’t en altres casos.

—Passem a dos militars. Marco Antonio Santos i Francisco Beca Casanovas. Qui són?
—Santos es considera militar antifranquista, i lluita contra tota la merda que hi ha dins el món dels militars a Espanya i a l’exèrcit. I l’altre és el militar que va dir que calia afusellar 26 milions a Espanya. Lamentablement, els qui abunden a l’exèrcit són els del segon cas. I el primer va ser expulsat per haver signat un manifest antifranquista. Aquest tipus de persones són desplaçades, igual que ho veiem en altres activitats.

—Passem al capítol de la monarquia. Frase: “Em quedo un euro per cada barril de petroli que compra Espanya. I això són milions.” Qui és?
—Un euro per barril. Això és el que tots hem estat pagant al senyor Juan Carlos I, que ara mateix és a Abu Dhabi, on també abunden aquesta mena de negocis. Al final, jo crec que ha estat un dels principals traficants de l’estat espanyol i se n’anirà sense cap càstig. I un dels beneficiaris del seu negoci és Felipe VI, que segueix els mateixos passos del seu pare. Fins i tot hi ha gent que diu que arribarà més lluny.

—Sandra Mazdanovsk. Qui és?
—Es deia que era l’amant de Juan Carlos i que va aparèixer morta, estranyament, des d’un balcó, deien que suïcidada. Tot això ho ha anat recollint una gran periodista, Rebeca Quintans, al seu llibre sobre la figura de Juan Carlos. Crec que aquest mes també fa anys de la mort del germà de Juan Carlos, que al final tampoc es va investigar.

—A mi sempre m’havien dit que quan va passar era un nen. I no. Juan Carlos tenia divuit anys. I el pare agafa la pistola i la tira a la mar.
—I això que Franco ho va tapar, va cridar Portugal perquè investigués aquest tema. Doncs una persona que havia comès un delicte així va acabar essent el rei, triat per Franco.

—Passem a la premsa. Per què us interessa tan Segurola?
—Santiago Segurola era director adjunt del diari Marca en els temps d’Eduardo Inda. Imagina’t quantes manipulacions deu haver vist. A mi m’interessava la influència de Florentino Pérez i com pot destruir la llibertat del periodisme. Santiago Segurola comença a fer algunes crítiques esportives contra Florentino Pérez i contra el seu mandat. I el liquiden del diari El País. Després, del diari Marca. I això que és una persona força moderada. Florentino Pérez desferma una guerra contra ell. Jo crec que va ser Javier Ruiz, un periodista, que va dir que Florentino Pérez era la persona que més caps de periodistes tenia guardats. I això ho he viscut jo. Vaig veure com una periodista li feia una pregunta incòmoda en una roda de premsa. Estava embarassada. Aquell dia, quan va arribar a la redacció ja la van acomiadar. Ell té aquest poder invasiu en els mitjans de comunicació perquè els ha finançat. Tots els mitjans de comunicació de dreta són finançats per ell. Però és que també hi ha mitjans d’esquerra. El Plural i El Diario es financen amb l’empresa de Florentino Pérez. Jo mateix ho he sofert: m’han fet més entrevistes pel llibre sobre Florentio fora d’Espanya que al meu propi país.

—Sí?
—Ha sortit a Le Monde Diplomatique, a Le Monde, però a l’estat espanyol cap gran mitjà no n’ha fet ni una referència. També és veritat que hi ha uns quants mitjans de comunicació valents, com VilaWeb, Crític i més, o alguna televisió, a vegades TV3, que aquests temes els fan. Però ni Mundo Deportivo, ni Sport no n’han fet res. Qui mana en aquests grups mediàtics?

—També dieu que Florentino Pérez posava i treia els regidors d’Urbanisme del govern Aguirre.
—Això ho arriba a dir l’empresari Marjaliza en el judici sobre l’operació Púnica. I hi ha un fiscal que diu que l’única vegada que ha rebut pressions ha estat per part de Florentino Pérez.

—Per acabar la premsa, expliqueu-nos la relació d’Ana Rosa Quintana i Carlos Herrera amb els pisos.
—Són gent que té negocis immobiliaris importants. Avui mateix, Carlos Herrera ha dit a la COPE que està molt bé i és normal que els pisos a Sevilla per Setmana Santa es lloguin per 6.000 euros el dia. Una de les immobiliàries més potents de Sevilla és propietat de Carlos Herrera.

—I Ana Rosa Quintana?
—El seu marit, Juan Muñoz, és un dels caps immobiliaris amb negocis a Cadis i a Sevilla. I per això també està relacionat amb aquest odi que destil·len els mitjans de comunicació, per mitjà d’empreses com Securitas Direct, contra l’ocupació. Perquè són finançats per aquest tipus d’empreses on manen grans finançadors a Espanya.

—Per què és tan important el diari El País per a vós?
—El País el funden persones pròximes a la dreta, com Fraga. Es tractava de netejar el règim, Juan Carlos I. I vam aconseguir que gent progressista portés el diari El País. En la transició va funcionar com un aparell de propaganda, i ara secunda clarament la guerra d’Ucraïna. Joseph Oughourlian, president del Grup Prisa, també és un gran accionista d’Indra.

—Passem al capítol de l’església. Què és El Yunque?
—La vinculació de tot el món Hazte Oír amb el món de la secta i Vox. Gent que fins i tot va a clíniques a protestar contra l’avortament, que està molt radicalitzada en xarxes socials i que avui dia té una influència, finançada per Hazte Oír, molt important dins Vox. És un lobby ultracatòlic amb ramificacions en Vox, Rocío Monasterio, etc.

—Llegint el vostre llibre també es veu que, tal vegada, el poder de l’església no són tant les sectes catòliques ultrareligioses com les prebendes a l’hora de pagar imposts i de controlar l’educació de la canalla.
—És la clau de com es fonamenta el poder de l’església, perquè avui dia els joves no se senten tan catòlics i els estan perdent, però l’església té uns negocis immobiliaris brutals. En educació, tot aquest tema que va treure Vox del “PIN parental” va molt vinculat a tenir el control a les escoles i criminalitzar professors. Ho veiem ara amb uns professors a València per haver fet un mural de Fermin Muguruza, i ho vam veure amb els professors catalans que també van ser senyalitzats. Hi ha discursos d’Abascal d’odi contra els professors.

—Un jutge que ha exonerat Pinochet, Juan Carlos, Esperanza Aguirre i la trama Púnica. Qui és?
—García-Castellón. Aquest jutge que treballa per al Partit Popular, i que continua tramant contra tots els líders independentistes. Fins i tot, ha anat contra Podem, passant per alt tota mena de fonaments de dret.

—Heu escrit un llibre amb capítols dedicats a l’església, la corona, l’exèrcit, els mitjans de comunicació i l’Íbex 35. Quin és l’objectiu?
—Adonar-se de com funciona l’estat espanyol i tota aquesta maquinària que hi ha darrere, que va en contra de les classes treballadores, i com beneficia dues-centes famílies que continuen governant a l’estat espanyol.

—Quants casos a la justícia teniu pendents?
—Ja n’he perdut el compte, la veritat. L’última vegada que vaig haver d’acudir a un cas va ser per defensar els taxistes contra el lobby d’Uber, que té darrere Juan Carlos Girauta. Tinc bastants casos amb els de Vox. A Espanya van reconvertint drets fonamentals, com la crítica política, en delictes. Però hi ha persones que no canviarem. Pablo Hasel, Valtònyc. Però si utilitzen a Pablo Hasél és perquè els altres callin. I al final ho aconsegueixen. Hi ha persones que no diuen el que pensen. Per por de tot aquest aparell judicial que pot caure sobre teu.

—Sou a Twitter. On més us puc llegir?
—On em deixen, on puc. I cada dia em deixen menys espais. Per això l’única escapatòria que he tingut és escriure llibres. També és una manera d’escapar dels mitjans de comunicació, on t’envileixes molt. De moment, puc espavilar-me. Jo no necessito Maseratis ni Porches, com la parella d’Isabel Ayuso. Un dels problemes de Florentino Pérez és que a mi no em podia treure de cap mitjà de comunicació.