Les desviacions fonètiques de la nostra llengua

Quan naixem el nostre cervell ja està preparat per a discriminar de manera universal tots els sons que formen part del llenguatge. Segons l’entorn que tingui un nounat, aprendrà una llengua o una altra, o més d’una alhora. Els nadons de quatre mesos ja són capaços de distingir els sons propis de la seva llengua materna. Tanmateix, durant el primer any de vida aquesta capacitat esdevé específica del mapa fonològic de la llegua materna, de manera que es redueix la capacitat universalista i augmenta notablement la capacitat de discriminar els contrastos dels sons propis de la llengua.

Aquest primer aprenentatge es fa d’una manera implícita, és a dir, no en som conscients. El cervell és capaç de detectar les regularitats morfosintàctiques i fonològiques de la nostra llengua i generar un coneixement lingüístic implícit que ens donarà capacitat de produir i comprendre qualsevol enunciat, tant si l’hem sentit abans com si no.

En el cas dels nens nascuts en famílies multilingües, el desenvolupament lingüístic és el mateix, tot i que basteixen estratègies diferents a l’hora de construir els estocs fonètics i lèxics. Però l’aprenentatge continua essent implícit.

A l’edat adulta la cosa va una mica diferent. En una edat molt primerenca, els mecanismes del cervell que intervenen en l’adquisició de la llengua materna i d’una segona llengua són molt similars. En canvi, en l’aprenentatge d’una segona llengua en l’edat adulta s’activen unes àrees del cervell diferents de les que s’activen durant l’adquisició de la llengua materna. I, a més a més, el cervell adult té una gran capacitat d’automatitzar els sons de la llengua materna i està molt més desenvolupat en uns altres aspectes (atenció, funcions executives, inhibició…).

L’aprenentatge d’una segona llengua a l’edat adulta requereix un esforç i una dedicació que no trobem en els nens nascuts en entorns multilingües. Implica una percepció i una producció dels sons de la llengua molt acurades, perquè altrament la comprensió entre el nou parlant i els parlants locals s’entrebancaria.

Tanmateix, hi ha grans diferències individuals. En l’adult, hi ha molts factors que influeixen en l’aprenentatge, principalment la motivació, la quantitat d’exposició a la llengua i la valoració social d’aquesta llengua. A més, l’aprenentatge restarà condicionat a la llengua materna, que servirà de referència constant.

Un estudi recent de Begoña Díaz i el seu equip posa en relleu la importància de la percepció dels sons. Divideixen els perceptors en dos grups: els que tenen més  bones competències i la resta. L’estudi demostra que els qui presenten més bones competències perceptores tenen una sensibilitat de discriminació més alta. És una sensibilitat centrada només en els sons del llenguatge, perquè quan es compara amb sons purs la diferència entre tots dos grups desapareix. Tanmateix, afegeixen que el desenvolupament d’aquesta sensibilitat exigeix molta capacitat d’atenció per a emmagatzemar la informació a la memòria de llarg termini.

De totes maneres, alguns estudis comencen a palesar que l’única conseqüència de l’edat és que l’aprenentatge no és tan sòlid i que activa les àrees del cervell d’una manera menys intensa. Sigui com sigui, és un debat obert.

Si la percepció dels sons de la llengua es troba compromesa, l’emissió també. En aquest cas, a més, hi intervé un factor clau: els músculs dels òrgans fonatoris, amb la implicació pertinent del cervell.

Si, a mesura que creixem, la nostra percepció s’automatitza, també s’automatitzen la nostra producció i els nostres músculs. Amb l’aprenentatge d’una nova llengua, no tan sols haurem de posar molta cura a discriminar auditivament els sons, sinó que haurem d’activar tot de moviments musculars absolutament nous per al nostre cos, que ens portaran a una precisió més o menys bona dels sons de la nova llengua.

En certa manera, és com els nens que no han après a pronunciar certs sons, sovint a causa d’una manca de percepció acompanyada d’una mala posició o bé una manca de força als òrgans bucofonatoris.

A casa nostra, molta gent ha après el català en edat adulta. És un aprenentatge basat en la llengua materna, a tots els nivells, però el fonològic és el més compromès. És així com s’explica el fenomen del ieisme, és a dir, de la transformació del so de ll en i. Tanmateix, hi influeixen molts factors i molt diversos.

Tinguem en compte primer que durant moltes dècades el català ha estat menysvalorat. En moments determinats de la nostra història, moltes famílies van decidir de començar a parlar en castellà, perquè era una llengua de més prestigi. A moltes cases, doncs, el castellà passà a ser la llengua materna. En segon lloc, considerem l’escolarització, que durant molts anys també s’ha fet en castellà. Si ajuntem aquests dos fenòmens, trobem nens que han tingut un entorn monolingüe castellà durant molts anys. Per sort, la llengua del país s’ha anat revalorant i molta gent va tornar a canviar i va decidir de parlar en català. El cas és que ens trobem en un aprenentatge del català en edat adulta i basat en el castellà, cosa que, en la majoria de casos, farà que no sigui tan acurat.

Afegim-hi encara tota la immigració vinguda als anys 1960 i 1970, que es va trobar en el mateix cas.

I encara hem de remarcar un altre fet: quan aprenem llengües –i més les que són fonèticament similars, com el castellà i el català–  tendim a fer una superposició dels sons que són semblants. En aquest cas, el so de la ll i el de la i tenen posicions bucals i perceptives molt acostades i, per tant, s’esdevé aquesta confusió.

En aquest punt, hem d’afegir que la fonètica catalana i castellana es recobreixen d’una manera bastant àmplia. En un primer estudi fet per l’equip de Laura Bosch i Núria Sebastián-Gallés amb monolingües catalans, monolingües castellans i bilingües català-castellà, van trobar que els nens monolingües castellans no discriminaven el contrast e oberta – e tancada (existent en català però no en castellà) a l’edat de vuit mesos, i van constatar una certa recuperació d’aquesta discriminació a l’edat de dotze mesos. Contràriament, aquestes diferències no s’observen en estudis en nens bilingües francès-anglès. Deixant de banda les especificitats de cada estudi –que hi tenen una certa influència–, hi ha una diferència bàsica entre les dues parelles de llengües: la quantitat de cognats (termes amb un mateix origen etimològic, però amb evolució fonètica diferent) és molt més nombrosa en el cas del català i el castellà que no en el cas del francès i l’anglès. Hi ha un segon element a tenir en compte: els parlants multilingües validen més ràpidament les pronunciacions menys consistents, perquè el cervell accepta que, encara que per ell no sigui una regularitat, aquell so pot formar part d’una llengua. Aquests dos fets influeixen en la discriminació i per tant, en la producció d’aquests sons.

I encara hi podem ajuntar un últim element clau de l’aprenentatge: la quantitat d’exposició a la llengua. El nombre d’informacions en castellà que rebem és enorme i constant. Això fa que l’exposició al català sigui més baixa i que, per tant, es redueixi l’aprenentatge de les petites variabilitats entre una llengua i una altra.

Arribats en aquest punt, podem tancar el cercle. Si tornem al principi, i entenem que els nens aprenen implícitament els sons de la llengua materna, deixant de banda la resta, entendrem com aquestes alteracions fonètiques i fonològiques es traspassen d’una generació a la següent, encara que aquesta última es consideri monolingüe d’una de les dues llengües; i així s’arriba a una mena d’assimilació d’aquests sons que s’assemblen tant.

Roser Maresma, Logopeda