‘El parlar bleda’: crònica de la desfeta fonètica

El 1976, el professor Lluís López del Castillo va difondre la denominació “parlar bleda”, i n’explicava així el naixement i la primera expansió: “Engendrat a certs medis escolars femenins de Barcelona amb una certa influència, fa estralls actualment, i val a dir que l’element masculí no hi queda al marge, especialment a les zones ‘residencials’ de la ciutat (Sant Gervasi, Sarrià, Via Augusta, Diagonal…) i als medis universitaris.” I el definia d’aquesta manera: “El tret més rellevant és la realització de /l/ sense gens ni mica de velarització –imitant la realització normal de /l/ castellà–, que causa efectes més aviat hilarants en públics no avisats.”

Recollint aquest terme, ara el professor Gabriel Bibiloni ha escrit un llibre que tracta de la degradació fonètica del català: El parlar bleda. Una anàlisi de l’esfondrament de la fonètica. Partint de la descripció, localització i expansió d’aquesta “ela bleda” a Mallorca acaba desglossant les principals pèrdues fonètiques a tot el domini. El llibre, de butxaca i molt breu (86 pàgines), té el rigor habitual de les obres del doctor Bibiloni. El gruix de l’obra és fruit d’un treball de camp exhaustiu i metòdic a l’illa de Mallorca i conté descripcions detallades, hipòtesis, mapes i taules.

Què és la ela bleda?

L’obra descriu acuradament la ela anomenada “bleda” i explica per què es va estendre. La ela catalana –diferent de la castellana– és velar o velaritzada, és a dir, es pronuncia aixecant la part posterior de la llengua i acostant-la al paladar. D’aquesta manera, explica Bibiloni, “entre la llengua i el paladar, es forma un buit que fa de caixa de ressonància, la ressonància velar”. En pronunciar la ela catalana, perquè es pugui formar aquest buit, la llengua fa una concavitat, com amb forma de cullera. La ela espanyola, en canvi, no és velaritzada i, per tant, en pronunciar-la la llengua no fa aquesta concavitat, sinó que es manté recta.

La ela catalana és semblant a la portuguesa, la russa, la neerlandesa i la de l’anglès dels EUA. L’espanyola s’assembla a la francesa, l’alemanya i la italiana. La ela bleda és com l’espanyola o bé, com diu l’autor, de vegades més exagerada i tot.

Bibiloni ens parla encara, específicament, de la ela mallorquina, molt semblant a la catalana general però no ben bé igual. Se’n diferencia no pas en el tret que hem esmentat (la velarització), sinó pel punt on es col·loca la punta de la llengua: si els parlants del continent la col·loquen als alvèols (al començament del paladar, damunt les dents de dalt), a Mallorca la col·loquen darrere les dents de dalt.

El cas és que la ela bleda, amb el curs dels anys, s’ha anat escampant. El llibre explica els possibles motius d’aquesta propagació. En primer lloc, es va percebre que aquesta articulació era més “fina” que no la de la ela catalana, que a alguns parlants els semblava “ruda” o “lletja”. Tot seguit, va passar que molts catalanoparlants volien poder parlar castellà sense accent, “una aspiració que sempre ha tingut darrere més entusiasme que parlar català amb la mínima correcció”, diu. Una volta aconseguit de parlar castellà sense la ela catalana només era qüestió de temps que la ela pròpia fos abandonada també en parlar català. A partir d’aquí, ja solament faltava que el so fos adoptat pels professionals dels mitjans de comunicació i els mestres, és a dir, els models d’adults i infants. Aquesta és una seqüència possible dels fets, tot i que l’autor del llibre fa diverses hipòtesis –ben travades i raonades– que ens fan pensar en un procés complex, vinculat a moltes causes.

Més fenòmens que delaten la degradació fonètica

Tot i que Bibiloni considera que allò que caracteritza el parlar bleda és la pronúncia d’aquesta ela “a l’espanyola”, també descriu més anomalies fonètiques, que hi solen anar associades.

En primer lloc, el ieisme, que consisteix a pronunciar el so lateral palatal (de lluna o coll) com si fos una i (iuna, coi).

Bibiloni percep que a Mallorca, entre el jovent, hi ha un “segon ieisme”, que consisteix a pronunciar també com una i el so pre-palatal sonor: en lloc de gent, hi ha joves que diuen ient; o bé diious en lloc de dijous, etc.

Per una altra banda, es perd la sonorització de la essa a final de mot quan el mot següent comença per vocal: dos al·lots no és pronunciat –com tocaria– dozal·lots, sinó dossal·lots.

Generalment, els qui tenen aquestes mancances fonètiques també pronuncien africat el so de la xeix, de manera que en compte de dir xerrar diuen txerrar.

Segurament fora de Mallorca també trobaríem molts joves que presenten aquestes anomalies. Però Bibiloni n’hi afegeix una altra: el betacisme. A les Illes Balears i al País Valencià, tradicionalment, s’ha diferenciat el so de /b/ del so de /v/, cosa que a la immensa majoria de comarques del Principat ja fa temps que es va deixar de fer. Doncs bé, el parlar bleda de Mallorca també sol incloure aquesta pèrdua.

Mallorca, per exemple

Com ha treballat Bibiloni per obtenir les dades que li han servit per a aquest llibre? Ho explica així: “La recerca sobre el procés de difusió de la ela bleda s’ha basat en el mètode de l’observació directa: durant un bon grapat d’anys ens hem mogut per tota la geografia mallorquina observant el parlar de la gent, especialment dels nins, adolescents i joves.” I tot seguit desglossa –indicant dates i llocs– el fruit d’aquest estudi, que plasma en un mapa.

Per resumir l’exposició de l’autor, podríem dir que, a Mallorca, l’origen de la ela bleda va ser a Palma. Que fos el primer indret vol dir que avui dia és on la trobem més escampada. “En general, [a Palma] és molt difícil de trobar persones de trenta o trenta-cinc anys que articulin la ela tradicional”, diu.

La primera propagació d’aquesta interferència fonètica s’adreçà cap als municipis de la serra de Tramuntana. Fruit de la primera “onada expansiva”, en aquests indrets l’edat dels afectats és una mica més baixa: trenta anys.

La segona expansió abasta municipis com Algaida, Sencelles, Lloret i Costitx, a més de Capdepera i Son Cervera. Ací la ela bleda afecta infants i adolescents, tots menors de vint anys, en general.

L’expansió més recent arriba a alguns municipis del centre i del nord de l’illa, és a dir, del Raiguer, del Pla i del Llevant. Bibiloni ens explica que en aquesta àrea pronuncien la ela bleda tan sols els infants.

Per a entendre els estralls d’aquesta expansió, n’hi ha prou de veure la minsa quantitat de municipis on encara tota la població, o quasi tota, pronuncia la ela mallorquina: Manacor, Vilafranca de Bonany, Porreres, Campos, Felanitx, Santanyí i les Salines. És l’àrea que Bibiloni anomena la Mallorca “sana”.

Per una altra banda, també és objecte d’estudi la llengua dels mitjans de comunicació. Concretament, Bibiloni va registrar sistemàticament la fonètica d’un nombre representatiu de presentadors i col·laboradors d’IB3 Ràdio i IB3 Televisió. El percentatge de locutors sense dificultats de pronunciació és molt baix, tan sols d’un 30%. Els defectes principals són el betacisme (que afecta un 61% dels locutors) i la ela bleda (un 47,5%).

El llibre té la virtut de presentar unes dades molt rigoroses i detallades d’un indret que per a l’autor és abastable. Tanmateix, també conté referències a la resta del domini. Fins i tot, hi ha un capítol dedicat a comparar la situació de la fonètica de Mallorca amb la de l’àrea de Barcelona. La conclusió és que la degradació dels trets de pronunciació és progressiva a tot arreu, per més que hi pugui haver diferències.

Hi ha remei?

Cap al final de llibre, en l’apartat titulat “La correcció dels defectes fonètics”, l’autor explica la manera d’esmenar-los. Amb un gran esforç de simplificació didàctica, enumera els passos que cal seguir per articular els sons correctament. Tanmateix, prèviament, deixa clar que cal complir dues condicions: “Primer, prendre consciència de la importància de la bona dicció –especialment, com hem dit i remarcat, en els ensenyants i locutors de mitjans audiovisuals— i de la desfiguració que fa a la llengua una pronunciació defectuosa; la segona condició és una voluntat ferma de canvi i millora.”

Deu sentències per a emmarcar

El parlar bleda, a més de dades, mapes i descripcions, conté reflexions que Gabriel Bibiloni pot fer a partir de la seva experiència. Com a lingüista experimentat, ha desenvolupat una gran agudesa i una intensa capacitat d’observació. De fet, ha dedicat tota la vida a estudiar la llengua en diversos vessants: la normalització i l’estandardització, les interferències lingüístiques, la dialectologia, la sociolingüística, l’onomàstica…

A tall de corol·lari, hem recollit deu d’aquestes reflexions, que, totes plegades, constitueixen una veritable declaració de principis:

– “La fonètica, la sintaxi, la fraseologia i la semàntica s’han mantingut intactes durant segles, fins a temps recents, fins al moment en què la totalitat de la societat ha esdevingut bilingüe i s’ha posat a parlar intensament en espanyol”;

–“La cara de la llengua, la fonètica, està amenaçada de convertir-se en una màscara on hi ha pintada la cara d’altri”;

–“Lamentablement, ja fa molts d’anys que els mestres procedents de l’àrea de Palma que surten de la Facultat d’Educació, abans Magisteri, són un model fonètic lamentable, i els responsables de la seva formació universitària no hi fan res, o no hi poden fer res”;

–“A alguns [locutors] els costà Déu i ajuda i moltes hores d’entrenament d’adquirir el so espanyol net d’accent català. Però calia fer-ho, perquè, si no, no feien de presentadors. I alguns d’aquests ‘rehabilitats’ aplicaren després la nova articulació consonàntica a la seva parla catalana, amb l’entusiasme dels conversos”;

–“Per part dels mitjans no hi ha prou interès –o hi ha nul interès– a vetllar per la qualitat de la llengua dels seus treballadors, i aquests tampoc no hi tenen, fora d’excepcions, l’interès que seria desitjable”;

–“En realitat podem dir que avui la pràctica totalitat dels infants i una gran part dels joves de Mallorca són ieistes”;

–“La jovenea urbana que parla bleda ha creat una expressió letal per al parlar normal: l’expressió xerrar de poble”;

–“El català va desbocat cap al canvi ràpid i intens, que, en gran part, no és més que despersonalització i pèrdua d’identitat”;

– “L’evolució és quelcom normal en totes les llengües, i la nostra també ha de tenir la seva evolució. Però no es pot considerar evolució una transformació dràstica, conseqüència d’una subordinació política i sociològica, que converteix una llengua en una còpia d’una altra o, fins i tot, que la va dissolent en aquesta altra”;

– “Cap esforç per a millorar la qualitat i la integritat del català no tindrà sentit si no va acompanyat dels mateixos esforços per a assolir-ne l’ús social ple”.