Fondalades

Ha sortit el sol per primera vegada en cinc dies, però en Klaus no el veu de fa anys. Li agrada la lluna plena, adora baixar fins a la platja de la Barceloneta, el ritual de deixar les sabates i la roba en un petit munt a la vora del mar i endinsar-se en el misteri. L’aigua és fosca, profunda, densa. Mai no té fred. Avantatges de ser gran i de viure sempre en la foscor. Recorda el fred de l’hivern travessant mig Europa, quinze anys acabats de fer, una germaneta agafada de la mà que de cada vegada és menys germaneta, de cada vegada és menys germaneta i més abric, de cada vegada menys abric i més parrac, quilòmetres i quilòmetres caminant per anar a viure a les tenebres.

La Cristina no s’ho pot creure. Tres mesos de feina al mig de la via. La carpeta sobre el rail i dos minuts per a l’inevitable. Miraculosament, l’aire del tren desplaça la carpeta de cap al mig de les vies. Sembla que està sencera. La Cristina està tan desesperada que no pot ni plorar. Baixen un grapat de membres del servei de seguretat. Gossos grossos, ullals com ganivets darrere d’aquells morrals que es poden desfer amb un simple moviment de la mà.

En Klaus odia els guardes i els gossos. Fins fa un grapat d’anys vivia molt tranquil al seu refugi entre estacions. Des que hi ha els gossos no és tan senzill emprar vies de servei, antigues casetes d’eines abandonades, el món paral·lel on viu des de fa tant de temps.

La Cristina demana ajuda als guardes. No té gaires esperances de convèncer-los, però a la carpeta hi ha tota la feina dels darrers mesos i no la pot perdre. La setmana que ve comencen els exàmens. Els guardes de seguretat són molt més comprensius que no es pensava. Ha tingut sort perquè els guardes han rebut ordres de ser molt simpàtics i amables amb els usuaris amb problemes. I la Cristina és una font de problemes, un problema que camina al darrere d’una carpeta vermella al mig de la via.

En Klaus és com un talp. Transita amb facilitat d’un refugi a un altre, sap com fer-ho per evitar els llocs més complicats, té els seus coneguts particulars dins la comunitat de la fosca; l’anomenen l’esperit alemany i tothom sap que no pot ser molestat. Ningú no viu més de seixanta anys al metro si no és extraordinàriament fort. Ningú no sobreviu dins la fosca tant de temps. Excepte en Klaus, que ha conegut els horrors de quilòmetres recorreguts amb una nina aferrada a la mà, una nina que de cada vegada és menys nina i més abric vermell, més parrac de color indefinible, més Europa.

Han passat cinc trens abans que ningú hagi pogut baixar a les vies a buscar la carpeta de la Cristina. Ho ha fet en Joan Enric, un veneçolà cepat i àgil que al seu país havia estat campió dels 110 metres tanca i que ara salva tots els obstacles perseguint lladres de carteres del centre d’Europa que no haurien fet cap mal paper en aquella competició. Els trens estan aturats a Urquinaona esperant que s’acabi la feina i acumulant petits retards que només notaran alguns usuaris emprenyats. Ell està content de poder davallar a la via a salvar la carpeta de la noia, guapa, que li recorda molt la seva cosina, i recull la carpeta i els papers, no tots, alguns han saltat, cinc trens no els aguanta ni la millor carpeta del món; però el gruix hi és, la major part de la feina de la Cristina s’ha salvat. L’inspector de zona dóna l’ordre i els trens arrenquen de nou des d’Urquinaona, tornem-hi que no ha estat res, retorn a la rutina, i ell pensa que aquella nit és l’aniversari de l’àvia i que trucarà a casa i a la cosina que és igual que la noia de la carpeta.

En Klaus ha sortit a passejar. Avui és l’aniversari de la Lídia, una indigent peruana que viu a l’estació de servei que hi ha entre Jaume I i Barceloneta, línia groga, la seva, una passejada de deu minuts des del seu enfonyall. La cita és a la una de la matinada, prou segur per a desplaçar-se un dia entre setmana. És una de les poques protegides per l’esperit alemany.

En Klaus camina pel mig de la via fins a arribar a Jaume I. Procura fer soroll amb un petit xiulet que emet uns aguts sons que espanten les rates, el regal que li va donar a un paller de Suïssa un altre alemany que fugia del desastre imminent, una germaneta que de cada vegada és més abric, més parrac, menys germaneta. ‘Fes-lo xiular a la nit i les rates i els animals petits fugiran al teu pas. A mi m’ha fet molt de servei. Té, és un regal perquè et recordis de mi.’ Walter. L’alemany del xiulet de Suïssa es deia Walter, un tret al genoll que s’havia gangrenat i ell ho sabia, per això el regal. Fendeix la nit en Klaus amb la seva llanterna. No vol sorpreses desagradables. I llavors troba els fulls de la Cristina, Història Contemporània II, el final de la Segona Guerra Mundial a Europa, els bombardeigs de Dresde i les seves conseqüències. Un dels temes que la Cristina no podrà estudiar. En Klaus agafa els fulls fascinat per la bona lletra i els fica dins la petita motxilla que sempre du a l’esquena per glapir els tresors que es troba al metro. Llàstima que no sàpiga llegir en català. Així hauria pogut saber d’una vegada per totes que sí, que va prendre la decisió correcta enduent-se la germana petita, un abric vermell, un parrac, de la ciutat incendiada.

A casa, la Cristina fa estona que dorm i a Veneçuela una al·lota que s’hi assembla molt s’eixuga les llàgrimes mentre penja el telèfon. És l’aniversari de l’àvia. Per ventura avui li explicarà per què guarda a casa un petit abric vermell tot esparracat. Per ventura avui li contarà la història de les fondalades.

Altres contes d’Un estiu a Galeusca:
—’Minuts de créixer‘, de Tina Vallès
—’Hi-hi-hi-hiiih…!‘, de Núria Cadenes