12.07.2022 - 05:00
El Sàhara, la terra ferida
Un jeep esgavellat travessa un territori infinit en zig-zag per a evitar que els algoritmes matemàtics de l’artilleria enemiga el localitzen i encerten el vehicle i els seus ocupants. El xaloc provoca dos remolins que marquen arran de terra dues mànegues d’aire calent i arena que semblen engolir-s’ho tot en un instant. A una banda, una mar de sorra i, a l’altra, una sorprenent planícia lluent de pedra negra que sembla la porta de l’infern. El territori lliure del Sàhara Occidental, el 25 % del país, és l’interior més pobre de l’enclavament. L’altre 75 %, el litoral més ric, està sota control del regne del Marroc.
L’antiga colònia espanyola del Sàhara és un rectangle sota el sol de l’Àfrica del nord que limita amb el Marroc, Algèria, Mauritània i l’oceà Atlàntic. És l’extrem occidental marítim del desert del Sàhara, un topònim que, traduït de l’idioma local, vol dir exactament “el gran desert”.
«L’antiga colònia espanyola del Sàhara és un rectangle sota el sol de l’Àfrica del nord que limita amb el Marroc, Algèria, Mauritània i l’oceà Atlàntic»
Pel que fa a la radiografia humana, el Sàhara ocupat té uns 500.000 habitants, vora 200.000 dels quals són sahrauís i viuen, sobretot, a Al-Aaiun, Dakhla (antiga Villa Cisneros), Bojador i Smara. A Tindouf, al sud d’Algèria, malviuen des de fa vora cinquanta anys 174.000 exiliats sahrauís. En la frontera amb Mauritània, al Cap Blanc, prop de Guerguerat, es troba La Agüera, un poblat blanc de pescadors sahrauís que no pertany a cap estat, però que es manté sota control del Front Polisario i Mauritània. Als territoris alliberats del Marroc viuen també, en enormes tendes de pell, uns 50.000 beduïns envoltats del ramat propi, sobretot cabres i dromedaris. Viatgen amb la família, transporten les raberes i viuen de la carn, de la pell i de la llet de camella, espessa com la sang. Completen la dieta amb la recol·lecció d’algunes plantes comestibles, els ous de les gallines i la caça. El llangardaix del desert a la brasa té una carn blanca i delicada i és agradable al paladar.
La capital política, administrativa i militar està formada per tres «ciutats» ubicades en allò que denominen els territoris alliberats, és a dir, la part controlada per la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD): Tifariti, Meheriz i Bir Lehlou (“la font bella”, en el dialecte local), on es troba part de l’administració sahrauí i la ràdio nacional.
El mur, el foc amagat
Amb 266.000 km2, un poc més que el Regne Unit i deu vegades el territori del País Valencià, el Sàhara està trencat en dues parts per un mur de sorra que divideix el territori entre la franja costanera que ocupa il·legalment el Marroc i els territoris interiors sota control del Polisario i la RASD. Es tracta del segon mur més gran del món, una barrera construïda sobre l’arena, com una ferida sagnant que separa famílies, impedeix artificialment el pas natural dels animals i arrasa la flora d’aquest racó oblidat del planeta. Són els efectes de la guerra sobre el delicat equilibri ecològic del desert.
«L’alçament del mur ha destruït molts pobles i llogarets que existien en aquesta immensa ratlla de sorra que arriba a la mar»
El mur té una llargària de 2.720 km, des d’Algèria fins Guerguerat, al sud, prop de l’Atlàntic, al costat de la frontera de Mauritània. Aquesta barrera bèl·lica està controlada a dues bandes pels dos exèrcits, el marroquí i el sahrauí, i té establides dues demarcacions restringides, desmilitaritzades, al voltant de la muralla de sorra, per a evitar els enfrontaments directes. I en aquestes dues zones coexisteixen, amagades entre l’arena, més de set milions de mines, materials explosius i munició de dispersió que provoquen, cada dia, la mort o la mutilació de persones i animals, sobretot de camells. Segons l’ONG britànica Action on Armed Violence, aquesta és una de les parts més minades del planeta, el camp de mines més llarg del món.
Des de Rabuni, la capital administrativa provisional de la RASD a Tindouf, el cap d’operacions de l’Oficina Sahrauí d’Acció Contra les Mines (SMACO, per les sigles en anglès), Gaici Nah, explica que l’exèrcit del rei del Marroc ha sembrat, en plena pandèmia, més de 12.000 mines antipersones i antitancs al pas de Guerguerat, que uneix Mauritània amb una estreta franja controlada per la RASD i els territoris ocupats. «Aquesta era una zona que ja havien descontaminat i ara estem pitjor que al principi. La gent que habitava ací, ara, de nou, ha hagut de fugir de la primera línia de foc. Tot açò provocarà noves morts i amputacions als seus habitants», declara. L’alçament del mur també ha destruït molts pobles i llogarets que existien en aquesta immensa ratlla de sorra que arriba a la mar, pobles vius i habitats abans de l’abandonament de la colònia per part del govern espanyol, després de la firma dels acords de Madrid. És l’únic mur del món que s’ha construït amb materials de l’entorn i això ha destrossat encara més el territori.
La tensió a la zona es va disparar l’octubre del 2020 quan un grup d’activistes sahrauís bloquejaren el pas fronterer del Guerguerat per evitar l’entrada il·legal de les mercaderies provinents des del nord de l’Àfrica cap a Mauritània.
«El territori lliure del Sàhara Occidental és l’interior més pobre de l’enclavament. El litoral, més ric, està sota control del regne del Marroc»
El mur fragmenta en dues parts l’excolònia espanyola i, quan plou, molt poques vegades en els últims anys, funciona com un assut, com una resclosa o un pantà que reté artificialment les aigües. Gaici Nah destaca que, amb la construcció d’aquesta infraestructura, el 92 % dels pous dels aqüífers registrats en els mapes elaborats pels militars espanyols en temps de la colònia han quedat ara dintre dels territoris ocupats, una política que obliga al despoblament d’aquesta part del desert que s’ha quedat sense aigua. Aquesta estructura de guerra ha provocat una nova migració forçada en un terreny extremat per la climatologia i les hostilitats bèl·liques, una bardissa d’arena que és també un punt de narcotràfic i d’immigració il·legal vehiculada per bandes criminals. El mur deixa tancats, a més, els sahrauís en una presó immensa que impossibilita la mobilitat humana, l’intercanvi del comerç i l’accés al mercat laboral de la població local i també el dels veïns algerians i mauritans.
La flora i la fauna es ressenten en tot el país per la geografia de guerra i la caça, un altre problema. Des de la part ocupada, els militars marroquins cacen per a menjar o per oci desqueferat. Això provoca que moltes espècies en perill d’extinció estiguen a punt de desaparèixer. Els atacs constants, moltes vegades realitzats amb drons d’alta precisió, maten o fereixen el bestiar de camells i les raberes de cabres. I provoquen també la mort de civils.
L’antropòleg, investigador i poeta hispanosahrauí Bahia Mahmud Awah afirma que l’exèrcit ocupant destrueix arbres i plantes, les acàcies i els esbarzers, per a tindre sempre a l’abast l’skyline del desert, perquè l’artilleria visualitze i localitze l’enemic de manera fàcil i ràpida. Considera que la intenció del Marroc va dirigida a convèncer el món que el Sàhara no té cap valor, que és un espai vacu, i és per això que practica una política de terra cremada.
En aquesta zona dunar sense verd, en territori bèl·lic, la fauna local es volatilitza i desapareixen el fennec o rabosa del desert (Vulpes zerda), l’arruí o be de Barbaria (Ammotragus lervia), l’escorpí verinós i letal (Leiurus quinquestriatus), la gasela (Gazella dorcas), l’escurçó cornut del desert (Cerastes cerastes), el ratolí de les piràmides (Jaculus jaculus), el varà del desert (Varanus griseus), l’addax (Addax nasomaculatus) i el camell aràbic o dromedari (Camelus dromedarius), que són comuns a la resta del territori del desert. De guepards del desert (Acinonyx jubatus hecki) només en queden, i en perill d’extinció, al Sàhara central. L’estruç de coll vermell (Struthio camelus camelus) ja ha desaparegut de la cadena animal del Sàhara Occidental.
Llig ací l’article complet publicat en la Revista Mètode
Vicent Garcia Devís. Autor del llibre El Sàhara. La terra promesa (Alfons el Magnànim, 2019).
