Flors de plàstic a les tombes

El primer mort que vaig veure a la vida va ser la padrina Emília. Vivia al pis de sota del dels avis, ella era la matriarca d’una família amb massa fills i marits morts prematurament que coneixia de veure’ls emmarcats en fotografies en blanc i negre. Vaig voler baixar a veure-la, és clar, era una nena i no m’ho volia perdre, espontaneïtat i morbo. Va ser l’última d’aquella casa que es morí al seu llit. I allà la vaig contemplar, amb els llençols pulcrament ben posats i la cara rígida, com tota la vida, en una habitació per on anaven circulant veïns, sobretot veïnes. Segurament no he tornat a tenir una relació tan natural amb els difunts. L’adultesa i la societat occidental t’empenyen als seus paràmetres, i en aquests, la mort és, principalment, incòmoda, una nosa, silenci, un fugir d’estudi.

Tot això em venia al cap escoltant l’escriptora argentina Mariana Enriquez, que dilluns passat participava en una conversa al CCCB. Ella, que té el terror i la cosa fantasmagòrica com a matèria primera, deia que tenia tan mala relació amb la mort com la majoria d’occidentals. I va explicar com havia passat un any amb les cendres del seu pare a casa, sense saber què fer-ne. Finalment, va triar un lloc on escampar-les. Però la seva mare no va voler saber quin era, aquest lloc. La distància, el tabú, que impedeixen tancar un dol, que hi deixen escletxes per on s’escolen remordiments i deutes pendents. Qui diu un any, en diu sis amb els deures encara per fer. Quan algú us digui que vol parlar-vos del dia que es mori i l’engegueu a dida perquè quines coses de dir, per a això encara falta molt, no cal parlar-ne, que m’agafa un no-sé-què i no m’ho vull ni imaginar, penseu que és molt millor tenir unes instruccions precises arribat el dia, si no voleu acabar carregant el mort. (Perdó.) La situació tragicòmica del tanatori, amb la tria de taüt i urna i flors, del discurs d’un capellà autòmat, de la discussió sobre les cendres, d’on escampar-les i per què, en el cas afortunat que us acabeu posant d’acord, que el vent les desviï i us acabin entrant a l’ull o a les vies respiratòries, tot això és de més a més i, probablement, inevitable.

De fet, deia Enriquez que potser era per aquesta incapacitat de relacionar-se naturalment amb la mort, per aquesta malaptesa que hi tenim, que escriu les històries de por que escriu. Cadascú té el seu antídot. Ara ha publicat un llibre en què recull cròniques dels cementiris que ha visitat per tot el món, Alguien camina sobre tu tumba, que era el pretext de la conferència. (La cosa anirà de difunts fins al final, sí, que això és la vida.) Però responia a Olga Merino, que feia d’entrevistadora, que no li interessaven les celebritats, com les que recullen alguns llibres, que tant li feien els intel·lectuals que pogués haver-hi a Montparnasse, que ella cercava les històries en minúscula que hi havia rere les làpides. I això fa en el llibre, narrar les seves incursions als cementiris, guarnides amb dosis de misteri i cullerades de collita pròpia i farcides del context històric de cada cas. Els cementiris… No sé des de quan m’atrauen ni per què. No deu ser una cosa tan estranya, se’n dediquen tot de llibres, rutes temàtiques, etcètera. Hi ha el valor patrimonial d’uns, els paisatges envejables d’uns altres, la pau en la majoria… I sí, les anècdotes anònimes soterrades i un ambient que és carn d’històries de fantasmes.

Per Enriquez, la distància que hem anat prenent amb els nostres difunts també es fa evident en molts d’aquests grans cementiris museístics on acostuma a haver-hi flors de plàstic, i diu que els únics cementiris on ha vist una certa proximitat amb els difunts és als dels pobles, on la gent encara hi va per tenir cura del nínxol familiar i hi deixa flors de debò.

Em va fer recordar quan de petita, per Tots Sants, anàvem amb l’àvia a netejar la làpida de la padrina, i després també la de la tieta Assumpció, a més de la d’algun cosí de Berga o de Castellar que em quedava tan lluny com la possibilitat que una mare s’hagués de morir mai. Passats uns anys, hi vam començar a netejar la làpida de l’àvia, també. La darrera vegada que hi vaig anar a treure el cap, dues senyores que la feien petar en un marge de la carretera em van confirmar que ara el cementiri sempre era tancat, que havia de demanar-ne les claus a l’ajuntament. Era diumenge. Vaig intentar colar-m’hi per anar a trobar l’avi, a qui no havia pogut acomiadar perquè la seva mort em va enganxar a l’estranger. Certament, la pols i la brutícia es van acumulant cada dia en més nínxols.

Quan és que comences a creure en fantasmes? Potser quan la mort se’t fa tan impensable que l’única manera d’entomar-la i conviure-hi és aquesta, ser creient. Cadascú té el seu antídot, també se’n pot fer literatura.