Una flor no fa estiu. Però inspira alegria, llum, companyia, pensaments, record i sorpresa. Les flors són petits tresors de bellesa en la natura, una picada d’ullet en un prat, un jardí, un balcó o una finestra. I en mans de les floristes, un regal bonic, espontani i atemporal, o lligat a les celebracions més especials. A la ciutat de Barcelona, les flors van batejar fa molts anys un bocí de la Rambla, el seu carrer més cèlebre, fragmentat en la diversitat d’activitat que s’hi feien. La rambla de Canaletes, la dels Estudis, dels Ocells, dels Caputxins, de Santa Mònica. I la rambla de les Flors, on va arribar a haver-hi trenta-una floristeries.

Una d’aquestes floristeries la va obrir l’any de la primera exposició universal de Barcelona, el 1888, una barcelonina de nom Carolina Serrat Barrera. La seva mare, que també es deia Carolina, ja s’havia dedicat a la venda ambulant de flors. Amb un cistell, es posava a la porta del Liceu a oferir-ne als assistents als espectacles d’òpera. Però la seva filla va preferir de demanar un permís a l’Ajuntament de Barcelona i obrir-ne una parada a la Rambla. I allà mateix, davant el mercat de la Boqueria, és on avui les seves besnetes, Carolina i Mercè Pallés, continuen venent flors com ho va començar a fer ella.

En venen amb un estil i un gust amorosits per una història de quatre generacions. Quatre Carolines, besàvia, àvia, mare i filla, han mantingut un nom mentre brodaven una passió i un art molt personal en la preparació de rams de flors. “Tota la vida hem viscut entre flors”, expliquen Mercè i Carolina Pallés. D’un quart d’onze a dos quarts de vuit, de dilluns a dissabte, el seu quiosc de flors és un aparador de colors naturals a la rambla de les Flors.

Abans que les dues germanes portessin el negoci, se’n va ocupar la mare, Carolina Galté Ruiz, i l’àvia, Carolina Ruiz Serrat. “La iaia ens venia a buscar a les Dominiques, en acabar l’escola, i ens portava a veure els pares, i aquí berenàvem”, rememora Carolina Pallés. La seva mare, amb vuitanta-nou anys molt ben portats, encara gaudeix veient a plena activitat la floristeria que fa cent trenta-sis anys que va obrir la seva àvia i que les seves dues filles continuen obrint cada matí. Hi han passat clients d’unes quantes generacions, i de tots els barris de la ciutat. Les mans d’aquestes floristes han guarnit espais per a casaments i per a celebracions de tota mena, en què han aportat allò que tan sols una flor pot oferir.

Els rams que preparen són molt singulars, i tots duen un llacet amb una fotografia de la iaia Carolina amb un ram de flors. Els fan a gust del client, entre els quals, n’hi ha que ja tenen clar com el prefereixen i, si no, amb poques paraules sobre la destinació o propòsit de les flors, elles componen un pom en què sempre hi ha un toc de verd que fa destacar encara més les tonalitats de roses, vermells, grocs, blancs o liles. Eucaliptus, llentiscle –o mata–, marfull, galzeran i arboç són els verds que acostumen a acompanyar les boniques flors i hi aporten olor. I els crisantems, gira-sols, lliris, tulipes, hortènsies, nards i una mena de minúscules magranetes, que –diuen– són la flor del roser, fan aturar els qui passegen per la Rambla per fer-hi fotografies, un record de la ciutat en imatges.

Flors que tornen

També hi veiem petites flors amb pètals blancs, que recorden la flor de la camamilla. El clavell més tradicional –expliquen– s’ha anat perdent, però ara n’arriben alguns de ben especials. Tot i que en temps de la besàvia en aquestes floristes hi havia molta menys varietat de flors, ara –segons que comenten– hi ha algunes varietats que tornen, com ara la perpetuïna i la immortal, amb què donen un estil vintage al ram, amb base de flors de colors suaus, tons més pastís. Amb bicicleta, fan arribar alguns d’aquests rams en mà a qui, potser, no els espera.

De flors, n’hi ha tot l’any. N’hi ha algunes, com la rosa, que fa molts anys que s’importen, i unes altres, com la violeta, expliquen que aviat l’hauran d’importar, perquè al Maresme, si més no, tan sols n’hi ha un productor. La violeta era la flor preferida de l’àvia Carolina. Per això, si alcem la vista al quiosc, en veurem una sobre un joc de papiroflèxia, obra d’alumnes de l’Escola Massana.

Dins el quiosc de Flors Carolina, hi ha fotografies de moments històrics d’aquesta saga de floristes. En retalls de diaris antics, veiem l’àvia lliurant un bon ram de flors a Alexander Fleming, que el 26 de maig de 1948 va inaugurar l’Hospital del Mar. També guarden el record del pas pel quiosc del poeta i periodista Josep Carner, de seguida que va tornar de l’exili.

De les 31 floristeries que hi havia hagut en temps de la besàvia Carolina, després van passar a ser-ne 17 i ara en són 8. El pare de les propietàries actuals, Miquel Pallés, era floricultor i va conèixer la seva mare en el negoci de les flors. En venia a l’engròs quan el mercat central que abastia els floristes de tot Catalunya es feia de quatre a vuit del matí a la part central de la Rambla, abans d’anar-se’n a Montjuïc, en què s’ha conservat el nom de Mercat de les Flors. Miquel Pallés va ser conseller de districte –del 1986 al 2001– i en record del seu carisma amb la gent, hi ha una placeta que du el seu nom. Ha estat l’únic home en la tradició de les floristes Carolina que ha treballat al negoci al costat de la seva dona. La filla, Carolina Pallés, diu que haver pogut treballar amb la família ha estat la millor experiència: “Hem estat sempre molt units i ja som part de la història de Barcelona i de la Rambla.”

D’ençà de divuit anys, i avui en té seixanta, s’ha dedicat a triar flors i preparar rams. “He tingut la sort que ja ho portava a dins, ho vaig anar aprenent dels pares i moltes coses les he après gràcies als concursos als quals anàvem, però sobretot gràcies a la meva família”, diu, després d’haver passat mig matí preparant les flors a l’església de Sant Agustí del Raval. “Avui és Santa Teresa de Calculta [va morir el 5 de setembre fa vint-i-set anys] i les Missioneres de la Caritat fan una celebració”, comenta, i destaca la gran tasca que fan les monges de l’orde que va fundar Teresa de Calcuta repartint tant de menjar cada dia.

Aquest comerç centenari també aporta flors a alguns passos de la processó de Setmana Santa, i a més esglésies dels voltants, com ara la de Santa Anna i la del Pi. A Carolina Pallés, li encanta la seva feina i confessa: “És una sort fer una feina que m’agrada tant, que és com si cada dia fes vacances.” Res a veure –diu– amb els qui tornen de vacances i tenen una depressió pel fet de tornar a treballar. “Jo també he fet vacances, però al cap de cinc minuts de ser a la furgoneta, ja em sento bé. La feina no em costa, només si em poso nerviosa perquè se m’acumula molt a fer en un moment concret i no ho puc fer tan de pressa com voldria, però, si no, el dia a dia és fantàstic. N’estic encantada.” I, sobretot, se sent satisfeta perquè, tal com explica ella mateixa, l’essència que ha deixat la família en aquesta floristeria, les germanes Pallés l’han conservada.