Florentino: quan la trampa és precisament el negoci

Des de temps immemorial, es veu que el major objectiu real de les obres públiques és justament mantindre vives unes quantes empreses constructores. Només així es poden explicar fets tan sorprenents com que l’ample de via ibèric siga diferent al de la resta dels europeus; o que es facen autopistes paral·leles a autovies, o desenes d’aeroports que no s’usen per a res, o dessaladores, o que es transformen en terres de cultiu milers d’hectàrees que mai es cultiven o que es construesquen quilòmetres i quilòmetres de vies d’AVE, amb túnels, viaductes i ponts fantàstics que no van enlloc. El CASTOR és com un poal d’aigua llençada al mar. Mentre, de Castelló a València (60 km) més d’una hora en tren de rodalies. Resten 149 dies. Hem baixat dels 150.

El cas de Florentino i ACS és el paradigma més encertat de com funcionen els grans negocis a Espanya. Amb l’estreta relació que té amb els diferents governs espanyols, ha pogut bastir un imperi econòmic immens. Però no es tracta que només tingui els diners dels sucosos beneficis de les obres públiques importants que li són concedides sense gaires miraments, sinó que en les clàusules del contracte hi posa les seves condicions draconianes i resulta que tant PSOE con el PP li accepten. Hauríem de saber perquè passa això.
,
Resulta que quan hi ha una gran obra pública per fer, es fa un concurs on totes les empreses s’hi poden presentar, però quasi totes se les emporta ACS, perquè és el que presenta un pressupost més baix que les altres i com que els governs només miren el preu, li donen a ell, sense tenir en compte les condicions del contracte, ni la penalització per fer-ho fora de terminis o la impossibilitat d’afegir apujades extres, etc., i això el Florentino ho sap i se n’aprofita, així si després resulta que el contracte que va presentar ha quedat curt, no hi ha cap problema, diu que no en té prou, que han sorgit imprevistos, i que li augmentin la partida i els governs majoritaris li augmenten. A més, no en té prou amb això sinó que en determinades empreses, com ara el Castor, exigeix unes clàusules que diuen que si aquest negoci dóna beneficis se’ls queda ell i si hi ha pèrdues, les ha d’assumir el govern, és a dir tothom. Això vol dir que aquest empresari s’ha fet ric a costa de saber moure’s perfectament entre els diferents governs majoritaris en el que és conegut com el famós “palco” del Bernabéu, i aquests han cedit a les seves demandes. Com que no paguen ells. També és el president de l’equip de futbol del govern espanyol. Vaja, que és una empresari modèlic.

Permeteu-me que faça el zoom cap a enrere i obrim el gran angular:

El que diu Vicent és la realitat “política” que vivim en l’estat colonial i, segurament, també d’aquells no ho són.

Bàsicament perquè l’energia és un bé social estratègic de supervivència sobre el què la ciutadania no tenim gens de control.

La relació quantificada de control sobre el petroli, el gas, el carbó, urani, el “fracking”, biomassa i les fonts inexhauribles (sol, vent, marees, geotèrmia, hidrogen, etc) i la seua gestió és un índex que mostra la qualitat democràtica d’una societat i l’estat polític que la salvaguarda.

Ara estem en el cas del magatzem marí Castor de gas liquat de Vinaròs endins la mar, que ens van vendre com un magatzem “estratègic” de “defensa nacional” en cas d’exhauriment de les altres fonts energètiques, no sé si vos en recordeu?

Com anem a negar-nos front a unes argumentacions tan bé intencionades i filles d’allò que Lluís-Vicent Aracil anomenà el RACIONALISME OLIGÀRQUIC?

Ja sabem que ACS no tenia ni puta idea d’aquestes complexitats industrials i va fer barca amb una empresa canadenca acostumada a fer aquestes pràctiques al seu país i el nord dels EUA. També relacionada amb explotació de fracking i acusada de dumping amb ajuda de certs estats.

Aquestes pràctiques sempre calen d’estats amb un dubtós sentit del lliure mercat. El capitalisme d’amiguets del BOE, per exemple.

Observeu que sempre presenten l’adquisició d’energia d’una manera molt complexa: l’obtenció de matèria primera productors generalment molt allunyats de països consumidors del primer món, des d’allà es transporta amb grans vaixells, conductes com els gasoductes d’Algèria a Europa o el cas del d’Ucraïna mitjançant Rússia i Bielorússia, etc. Països productors, que permanentment estan en estat d’inestabilitat política com Veneçuela, Guinea, etc. o en dictadures medievals com Aràbia Saudí, Qatar, Kuwait, etc. per a que les grans companyies juguen a la borsa amb la incertesa d’una partida de tafurs del Mississipí. Una dialèctica diabòlica falsejada entre “recursos” i “reserves” amagades darrere dels índex borsaris mundials.

Després de transportar-lo cal refinar-lo i derivar diversos productes, subvencionat, això sí, estatalment, per a no pagar el preu real i fer-li el cul gros eixes grans empreses, que realment són les 100 famílies que “protegeix” cada estat al capdamunt de la piràmide social com ja va denunciar Joan Fuster en alguns paràgraf del seu “Diccionari per a Ociosos”. Per tant existeix un doble “pelotazo” o bazucada: l’energètica i l’econòmica que denuncia Jeremy Rifklin a propòsit de la fi de la 2ª Revolució industrial i la inauguració de la 3º que no acabem de parir.

Després els diversos productes són distribuïts. La qual cosa converteix en una teranyina difícilment comprensible a qualsevol receptor -i comprador final-, tan indesxifrable com una factura de la llum, el gas i l’aigua per al ciutadà normal i corrent. Un fenomen de misteri tan gran com el de la santa trinitat, tu !

Ara baixem a la senzillesa: cerquem una mesura comprensible per a tothom. I que puguem comparar-la a escala humana. Necessitem un patró de 100 MJ per a entendre i poder comparar el cas del petroli i els del gas natural de Castor.

1 Kg de petroli, de mitjana, equival a 42 MJ (megajoules) d’energia primària.
i 1 litre de benzina apta per a l’ús té un pes de 0’875 kg/litre, que genera 37 MJ. Per tant, fent una senzilla regla de tres veiem que per a aconseguir 100 MJ ens caldran aproximadament 2’7 litres de petroli. És a dir, el poder calorífic de 2’7 còcktels Molotov són eixos 100 MJ. El que mai no ens expliquen és que en transformar-los en benzina o/i en gasoil es transformen en substàncies que tenen només 87 MJ, i que en transformar-los en força motriu per a vehicles només ens queden un 19’14 MJ en cas de motor Otto 21’5 MJ en cas de que el motor siga Dièsel. És a dir obrtenim una cinquena part de poder en el procés , el que ens pot donar una idea de l’ineficàcia intrínseca del sistema. Llançant, això sí, a l’espai de cada litre que pesa 0’875 kg, 7’345 kg en mesclar-se amb oxigen i formar CO i CO2. És a dir, quasi el triple del seu pes inicial. D’un volum d’una ampolla de vi de ¾ de litre emetem el pes de 3 pollastres mitjanets de contaminació.

Si el mateix procés l’apliquem al cas del gas en cru tenim que 100 MJ minva a 84 MJ per a ser gas utilitzable i segons si processem segons un cicle per a tèrmica dóna 75,6 MJ i 5’716 Kg de CO2 o si és per a electricitat-motriu baixa a 32’66 MJ final llançant 5’716 Kg de CO2 a l’atmosfera.

És a dir, negocis ruïnosos que sense les subvencions estatals mai podrien subsistir.

Això explica el perquè a l’estat espanyol se li posa “impostos a rebre la llum solar” i l’autogestió es penalitza.

Perquè si l’usuari és el generador, “ellos” restarien fora de la partida. Per això cal una transició energètica del segle 21, per a poder-nos abastir des del petit consumidor fins la gran indústria productiva. Amb la qual cosa augmentaria el control sobre l’energia que ens cal i la democràcia s’aprofundiaria.

La màfia no ha estat mai cosa d’una persona sola. Les grans obres sempre se li adjudiquen a la seva empresa, encara que tothom sàpiga que el preu que presenten és absolutament fals, que tothom sàpiga que aquella plica ha estat pactada amb d’altres participants del concurs i tothom sàpiga que aquella obra acabarà costant el doble o més. Perquè? Doncs perquè el padrino després repartirà la”pedrea” amb tots els corruptes que li han fet costat per a aquella concessió, i el “gobierno” que no és més que una altre pota del tinglado que tenen muntat, el defensarà tant com calgui. Repeteixo: tant com calgui i fins allà on calgui. Que ningú s’enredi. Tot això no és més que una altra branca de l’imperi mafiós que han establert, lluny de cap interès polític, i ni molt menys de cap potencial benefici pel poble. Simplement serveix per a estafar a la població. I no s’oblidin els votants d’aquesta gentussa, que també els estan estafant a ells.

De la picaresca que forma part important dels valors del nacionalisme espanyol i que ha donat tantes glòries literaries, tampoc se’n lliura el capitalisme. Espanya és campiona del capitalisme especulatiu, el seu virtuosisme no té parió. “La trampa és el negoci” és ben bé així perquè ha descobert que la “inutilitat” (fer coses improductives) dóna més diners. L’Estat financia a l’oligarquia l’estafa als súbdits (doble pa i suc).

Càstor, fill del rei d’Esparta. El nom és amenaçant perquè darrere hi ha el seu germà bessó Pòl·lux fill de Zeus (mateixa mare diferents pares). La barbàrie mai ve sola…