Flavia Company: “La meva vida també és una obra literària”

Flavia Company és integrant de la lleva de 1963, aquell prodigiós any que ens ha deixat tants bons escriptors a casa nostra. Va néixer a l’Argentina i va venir a Catalunya quan tenia deu anys. Va començar a publicar en castellà el 1988, i el 1993, a trenta anys, va publicar el seu primer llibre en català. El 1997 va guanyar el premi Documenta per a escriptors menors de trenta-cinc i de llavors ençà s’ha consolidat com una de les veus més singulars i originals de la literatura catalana contemporània, havent escrit poesia, llibres de relats, literatura infantil i novel·la. El procés d’escriptura i el seu nivell d’exigència la va portar a cloure l’obra pròpia el 2019. A partir de llavors, ha publicat amb heterònims sorgits dels seus propis texts, és a dir, els personatges han acabat convertint-se en autors per fer plantejaments estètics i literaris diferents. Andrea Mayo n’és un i és la responsable del darrer llibre de l’autora, Penediments, un llibre de vuit relats que juga amb el concepte del pentimento pictòric per oferir-nos un retrat ben galdós de la societat contemporània.

—Us he de confessar que, com a fan confés de Fernando Pessoa, em fa molta il·lusió entrevistar un heterònim, crec que no m’havia passat mai… Què us aporten?
—És interessant allò que et proposa la possibilitat d’atrevir-te a tenir heterònims, i més en aquest cas, amb l’afegit que són heterònims que sorgeixen de les meves obres anteriors, amb la qual cosa hi tinc una relació una mica diferent. No són personatges creats per ser heterònims, sinó que amb el temps són personatges que s’han convertit en autors o autores. I és molt interessant la llibertat renovada que t’ofereix tornar a començar un cop consideres que la teva obra està acabada.

—A més, són heterònims molt diferents entre si. En el cas de Pessoa passa igual, i quan no en té prou amb els poetes s’inventa Bernardo Soares, autor del Llibre del desassossec, per fer una cosa diferent, com vós, d’alguna manera…
—Sí, són molt diferents entre ells i són diferents de mi. No es pot esperar de les obres d’Andrea Mayo, que precisament per això existeix, que tinguin una continuïtat amb les de Flavia Company. Per això he fet un heterònim. No és una ocurrència que em ve de cop i volta, sinó que és un projecte literari, de vida, que inclou tota una argumentació i una convicció i una filosofia social, política i literària. D’alguna manera, també hi ha una declaració en contra de com es porta a terme el mercat editorial. Per això dic que hi ha una convicció política també.

—Ara que dieu política, possiblement Andrea Mayo és el vostre heterònim més social i polític, més compromès?
—Sí, totalment. Andrea Mayo és una autoria creada per parlar disparant directament a la línia de flotació (i no m’estranya que hagi arribat aquí) del que sosté un sistema que s’ensorra clarament. L’Andrea no dispara per enfonsar, sinó que dispara per il·luminar, per dir “aquestes estructures no funcionen” i que no funcionin des de fa tant de temps ens hauria d’il·luminar. És a dir, crec que Andrea Mayo té la intenció no de criticar, no de jutjar, sinó d’abraçar la llum, d’enfocar i mirar.

—Quan de seguida comencem a parlar dels textos, qui entrevisto, doncs, la Flavia o l’Andrea?
−Des del punt de vista del concepte total de literatura, entrevistes la Flavia, i pel que fa a les respostes que es refereixen concretament a aquest llibre de relats o a l’obra de la Mayo contestaré com a Andrea per a explicar per què fa allò que fa.

—Arribareu a fer-los cartes astrals, als vostres heterònims?
—L’altre dia vaig pensar una mica en tot plegat perquè he fet un compte de Twitter per a Andrea Mayo, i a l’hora de fer-lo vaig posar una data de naixement i li vaig posar el mateix dia que jo, però un any diferent, perquè a ella la veig més jove, més desimbolta, més descarnada, més despullada. El concepte de tradició el trenca amb menys prejudicis. Podria ser que arribés fins a la carta astral. De moment té xarxa social.

—Andrea Mayo escriu en un dels relats: “Per parlar dels nostres crims es pinta, es canta i s’escriu.”
—Sí, és veritat. Crec que l’Andrea té menys frases subratllables que la Flavia, però les que té són d’aquest caire, com de resum analític. L’art és això, no? L’art és una exculpació, una expiació, i al mateix temps és una resposta, crec, que els éssers humans ens donem a una pregunta que un Déu que no existeix no ens ha fet. L’art és aquesta voluntat de respondre allò que ningú no ens ha preguntat.

—El llibre s’estructura en tres parts, amb textos que van creixent. Penso que si fóssiu nord-americana els hauríeu pogut publicar tots perfectament de manera independent, però que aquí seria pràcticament impossible, especialment els de la tercera part, els més llargs…
—Sí, el llibre s’organitza en un in crescendo, també respectant aquesta observació sobre els penediments: els que es veuen, els que necessites que passin els anys per veure’ls i els que es veuen amb violència, que vol dir els rajos X o aquestes coses. Amb aquest descarnament que es va fent de la narrativa, cada cop queda més en mans dels personatges i per tant l’extensió perquè s’expliquin ha de ser més gran. Formalment era necessari donar-li aquesta cabuda. I sí, als Estats Units la vida literària és una altra realitat que aquí reproduïm d’una manera molt diferent, perquè aquí no parlem de trajectòries sinó de mercat. Allà, tradicionalment, els relats s’han pogut publicar d’una manera molt diferent, per exemple en magazins o en diaris…

—I a més a més tenen prestigi…
—Totalment. Recordo una vegada que vaig fer una traducció d’una autora i la van convidar a Barcelona per fer promoció. Vàrem anar a sopar i comentava que havia cobrat potser trenta vegades més per un relat que havia publicat una sola vegada al New York Times que el que jo havia cobrat per una novel·la, cosa que aquí no és estranya. És molt curiós perquè si tu allà et dediques a la literatura hi ha tot un entorn que potser és més fàcil, en aquest sentit. Però passa que com que jo sempre he defensat que un artista no ha de viure d’allò que fa sinó d’allò que ha fet, la vida em dóna el que jo demano.

—Heu acabat publicant aquest llibre en una editorial molt concreta, que té un projecte molt concret, i amb un editor (Ernest Folch) molt especial. No sé si el llibre hauria pogut anar a una altra mena d’editorial…
—I tant que sí, perquè m’ha vingut a buscar una altra mena d’editorial amb aquest llibre, però jo no buscava una editorial, jo busco un editor, i realment l’Ernest és un gran editor i no ho dic perquè m’editi a mi, sinó perquè té una altra visió, sap què fa, té política d’autor, li interessen les trajectòries i no el boom i em va convèncer el seu perfil. Jo vaig escollir l’Ernest. Evidentment l’Ernest em va escollir, això és clar, i vaig escollir l’Ernest davant d’altres possibilitats i d’altres grans grups i d’acord amb la meva agent literària –perquè ara finalment en tinc– vàrem decidir que era immillorable. L’opció de Navona era molt bona i estic molt contenta de tenir aquest editor. De fet, en un missatge l’altre dia li vaig dir: “Ets l’editor dels meus somnis”, perquè és una persona que acull, que li és igual el nom amb què escrigui perquè creu en mi i no es pot somniar res millor.

—De totes maneres, vós ho vau ser, una mica de boom temps enrere…
—No ho sé, vols dir?

—Bé, érem en aquell moment en què la narrativa en català cercava noves autores, una tendència que continua avui perquè ja sabeu que vivim en una literatura que no deixa consolidar la gent, que cerca sempre novetat, que maltracta molt els sèniors, o si més no una bona part…
—Doncs, sincerament, no he sentit mai que m’anés allunyant, sinó que cada cop ha anat millor. Hi ha moltes edicions dels llibres i no tinc la sensació d’haver perdut pistonada, però tampoc d’haver estat un boom. Únicament, em van donar un Documenta i ja està. És l’únic premi al qual m’he presentat i per tant l’únic que m’han donat . No n’he guanyat mai cap altre. A Andrea Mayo la van nominar per al premi Llibreter, però a la Flavia mai. No tinc la sensació d’haver estat cap boom. Crec, com diuen a l’Argentina, que he “remado en dulce de leche” perquè sempre he fet la meva, lluny de tots els lobbies, no he estat mai com alguns autors que els han donat tots els premis haguts i per haver, tots. També he de dir que jo no accepto res, no accepto cap d’aquests premis amb acords previs.

—En un relat, “El traster”, hi ha un exercici d’estil molt notable, jugant amb la simetria del text, que és també fonamental per a entendre la història. L’estructura és important en el conjunt del llibre, però a més a més fa la sensació que us hi heu divertit molt…
—Sí, és clar que m’hi he divertit. I, d’altra banda  aquest conte reflecteix molt clarament el meu concepte de l’estructura literària, que em sembla imprescindible. Crec que és cabdal saber quina mena d’edifici construeixes per a saber quin fonament has de posar-hi. La literatura per a mi sempre té com una figura geomètrica prèvia, i aquí és claríssim que el relat és creat com si fossin vasos comunicants.

—En algun moment –i és lògic, sabent com neix– Andrea Mayo és autora i personatge: d’alguna manera torna als orígens i fa un bon embolic a “L’últim te amb Eleanor”, en una visita molt especial als EUA i ocupant lavabos d’avions…
—Aquell moment del lavabo d’avió és molt bo…

—Efectivament, és molt bo, molt divertit.
—És que escrivint aquell moment del lavabo d’avió m’ho vaig passar tan bé! M’ho he passat  molt bé escrivint tots els contes, perquè m’ho passo molt bé escrivint quan sé què vull escriure. Tant jo com els meus heterònims ja sabem què escriurem quan ens posem a escriure, no ens posem a escriure a veure què sortirà, no, sempre ens hi posem sabent on anem, però amb aquest relat m’ho vaig passar especialment bé.

—L’horror també hi és present, tant implícit com explícit…
—Hi ha humor també. El primer conte és un conte sobre el món, una metàfora on hi ha inscrita la resta dels relats. És una metàfora del món, on caus i no saps per què ni com. És una metàfora de la humanitat, o aquesta era la meva intenció. Tu arribes aquí i dius “què hi fem”, i vas fent, t’alimentes, sobrevius, i som instruments d’un sistema que nosaltres mateixos hem permès que es creés. Després, en el segon relat, ens acostem amb un microscopi a la desgràcia puntual. El tema és el mateix, és l’assassinat, d’alguna manera, la mort violenta i intencionada, que trobem en els tres relats inicials. I després ens en tornem a allunyar, perquè aquest tercer conte, “La importància del silenci d’una mosca”, té una dimensió històrica i és el més autobiogràfic. Em va enganxar llegint totes les escriptures sagrades de l’univers i realment vaig pensar que era un text de reflexió sobre el perquè de tot plegat, i aquests tres relats giren sobre aquest tema. Ara, s’hi va incloent l’humor, o els detalls que no són tan tètrics o els detalls molt humans, de col·laboració entre ells.

—L’humor sí que arriba de manera més explícita a la segona part del llibre, que ens deixa respirar una mica més…
—Tens raó. Amb el conte  “La dedicatòria de Faulkner” vaig riure molt quan el vaig escriure i després també. És una reflexió sobre la identitat humana, sobre els propòsits de les nostres vides, sobre el consum, i també una reflexió sobre l’exposició a què estem sotmesos.

—El darrer text del llibre, “Assaig funeral”, és una obra de teatre en un sol acte. Si els llibres de relats costen de fer arribar al públic, ara ho compliqueu més… L’editor n’estarà content.
—Doncs, mira, a l’editor li agrada molt, també, però hi és perquè necessitava que aquest conte fos en forma de teatre. En realitat “Assaig funeral” és un relat, escrit en forma de teatre, sí, però un relat, i necessitava que fos teatre perquè has de saber que allò, perquè sigui versemblant, ha de passar en un escenari i és important perquè la violència del conte, si l’expliques des d’un punt de vista narratiu en primer terme, sense l’escenari, pot resultar forçada.

—Vós defenseu que els llibres de relats tinguin una estructura, una unitat, i esteu en contra d’allò que es fa molt habitualment ara: molts volums de peces que no tenen res a veure entre si. Per això la vostra concepció del llibre és total, és un llibre unitari. Ho considereu imprescindible?
—Per als meus llibres de relats, sí. No he publicat cap llibre de relats que no tingui aquesta unitat, que ve donada per una investigació sobre un tema. Podria convertir-se en una novel·la perquè jo hauria pogut posar tots aquests personatges junts en una novel·la d’una manera o d’una altra, però a mi m’interessa la força de la diversitat de les històries, que apunten totes a un centre on convergeixen i, un cop les acabes totes, és quan explota tot plegat. Necessito l’energia en cada lectura, en cada relat, la complicitat de qui llegeix. Els meus llibres de poesia també són així, són poemes narratius de mil versos, no són poemes solts. Per a mi sempre és molt important el concepte i és per això que tinc els heterònims. Allò que els construeixo és més gran que una obra literària.

—Què voleu dir?
—Jo tenia la convicció de fer una sola obra amb molts títols que signava com a Flavia. Quan vaig escriure Magôkoro vaig saber que s’havia acabat. Tot allò que havia fet era una sola obra i quan havia acabat només quedaven dues solucions: o deixava d’escriure o buscar uns altres punts de vista per no repetir-me, perquè si hi ha una cosa que no m’agrada de mi és repetir-me, i això es veu clarament quan travesses el que he escrit, hi ha poques coses que s’assemblin. No hi ha fórmula en la meva obra, però hi ha filosofia, hi ha argumentació, hi ha estructura.

—En els contes de Penediments, sí que hi ha un posicionament social envers el món contemporani molt dur, molt terrible, que ens revela la hipocresia en què vivim, la precarietat moral en què estem immersos…
—M’agrada molt això que acabes de dir. No ho havia sentit a dir i jo no ho havia pensat així. La precarietat moral, exacte, és això. La precarietat moral, o ètica, si ho vols.

—Però, sense cap mena de dubte, al retrat d’aquesta precarietat moral Flavia Company també hi hauria arribat tard o d’hora…
—La conclusió és que, al final, els meus heterònims convergeixen en mi. Exposo i proposo una manera de mirar el món que no és condescendent i no ho ha estat mai, de cap manera, perquè estic profundament en contra de la manera com vivim i perquè crec que ens falta consciència i empatia i solidaritat i bondat i generositat, i pot semblar molt cursi tot això que dic, però en realitat ho penso i ho practico i, per tant, aquesta pràctica m’ha portat a dir: “Ara ho explicaré d’una altra manera”, una més. Em sembla que és molt important haver separat aquestes aproximacions, perquè al final la meva vida també és una obra literària. Això que acabo de dir és una bestiesa, però jo tinc aquesta sensació. Per això el llibre que em va fer de frontissa és Ja no necessito ser real, que és el que signa Haru. Vaig escriure’l perquè ja no necessito ser real. Per la manera com es teixeix la meva vida, arribo a la conclusió que és ficció.

—Si la vostra vida és ficció i, per tant, us agafo com a personatge que té aquesta voluntat empàtica amb la gent, m’enfado perquè em sabria greu que aquesta Flavia Company i els seus heterònims no siguin reals, que siguin només personatges…
—És clar, però la Flavia també és un personatge d’aquesta gran ficció. A les meves novel·les sempre hi ha alguns personatges molt empàtics dels quals m’enamoro, me’ls estimo molt. Hi ha tot un missatge, aquí, si sóc ficció, els personatges són tan ficció o tan reals com jo, perquè al final això és el que és interessant. L’altre dia llegia en un diari “Andrea Mayo diu que…” Això és un titular de la premsa real, per tant, la pedra filosofal de la literatura és convertir la ficció en realitat i, de moment, els meus personatges tenen titulars a la premsa com qualsevol altre ésser real, i això és molt interessant…

—I suposo que això us fa feliç…
—Molt, em fa feliç perquè és com fer or del plom, d’alguna manera, la gran il·lusió és crear una realitat, crear un món. Si aquest món s’insereix en el món suposadament real i esdevé real, has creat alguna cosa que juga amb aquest concepte. És com una investigació de laboratori i de joc, perquè la literatura també és joc.