22.11.2016 - 05:00
Quan de menut em deien que les estreles són sols molt llunyans em preguntava si totes tindrien planetes. Durant molts anys vaig estar convençut que mai arribaria a respondre’s aquesta pregunta, però em vaig equivocar. Avui dia ja és possible gràcies als avenços en l’estudi dels trànsits exoplanetaris, un camp en ple creixement.
Un trànsit ocorre quan un planeta orbitant un altre estel passa per davant d’aquest i li tapa un poc de llum. Perquè això succeesca el pla d’aquesta òrbita ha d’estar en la nostra direcció. Lògicament en la majoria dels casos això no ocorrerà: si l’òrbita té prou inclinació respecte a nosaltres (des d’uns pocs graus fins completament perpendicular) no hi haurà trànsit. Podem estimar per geometria quina fracció d’aquestes òrbites produirà trànsits. Anomenem fG a aquest biaix geomètric.
D’altra banda, gràcies a missions com el telescopi espacial Kepler, que ha estudiat amb cura uns 150.000 estels, és fàcil mesurar quina fracció d’estels presenta trànsits. Anomenem-la fK. Corregint aquest segon valor amb el primer, és a dir, fent el quocient fK / fG, s’obté una estimació directa de la fracció d’estels que tenen realment planetes. Sorprenentment, aquest nombre s’aproxima a u: pràcticament tots els estels tenen planetes.
Però estan habitats? Com és d’abundant la vida en l’univers? La resposta potser també està en els trànsits. Estudiant l’espectre de la llum d’un estel abans i durant un trànsit planetari i veient què s’ha perdut en el procés, podem esbrinar quines substàncies hi ha en l’atmosfera d’aquell planeta (o si no hi ha cap canvi, estimar que no té atmosfera). Aquest estudi, útil per si mateix, és a més summament estimulant perquè podria permetre saber si hi ha vida en algun d’aquells planetes, si en l’espectre es troben empremtes de biomarcadors, de gasos produïts pels éssers vius. Els més buscats són l’ozó i el metà.
L’ozó indica presència d’oxigen atmosfèric, i encara que és possible produir-ne en petites quantitats per mecanismes no biològics, només la vida genera oxigen en abundància. Un fenomen semblant ocorre amb el metà, que si bé és normal trobar-ne en gegants gasosos, en mons rocosos com el nostre és degradat per la radiació estel·lar o la combustió en presència d’O2 i desapareixeria si no el reposara una font com el vulcanisme o l’activitat biològica, en especial bacteris com els que viuen als nostres intestins. Trobar en un exoplaneta al mateix temps senyals forts d’ambdós gasos (reaccionants entre si) és un indici de vida ben sòlid, i més encara si també s’hi detecta vapor d’aigua. Però de moment no s’ha trobat un món així.
Si els planetes abunden, i ho fan, podem esperar trobar-ne en els estels més pròxims, i de fet els trobem. Aquest mateix argument es pot aplicar a la vida. Si aquesta fóra abundant en l’univers, bé podria ocórrer que la detectàrem en algun estel pròxim. I encara que molt s’ha escrit sobre la dificultat (o impossibilitat) dels viatges interestel·lars, crec que trobar vida tan prop seria un estímul difícil de resistir per a desenvolupar una expedició interestel·lar, almenys no tripulada.
El problema és el temps d’arribada. Però la nanotecnologia està molt prop i prompte seran factibles sondes ultrapetites, de poca massa però molt complexes. A més, com més petita, menor serà la probabilitat d’impactes. En el pròxim segle podria ser energèticament viable accelerar una nau així, impulsada per antimatèria, fins aconseguir un desè de la velocitat de la llum o més. En poques dècades de viatge podríem fer arribar una targeta de visita, una sonda exploradora atreta per les ventositats de bèsties desconegudes.
Llegiu més articles de la secció «Nau espacial ‘Mètode’» a la web de la revista.
Fernando Ballesteros. Investigador de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.
