Aquest costum tan nostre de flagel·lar-nos doblement

Els qui van veure les imatges diuen que se’n recordaran sempre: a les seues pantalles, les institucions i la policia del país lliurant els nostres representants polítics i civils a les forces d’ocupació. Per les xarxes encara volta el sinistre furgó de la Guàrdia Civil amb una mena de gàbies pensades –o si no, què– per a neutralitzar criminals del calibre d’Hannibal Lecter o dels violadors de la Manada –ai, no, aquests no. I el vídeo d’un captor del comboi fent befa de l’enemic captiu, i la portada d’un diari que parlava de ‘transport VIP’, com volent dir que massa poc, que potser els haurien volgut lligats i nus darrere d’un carro perquè els poguessin llançar excrements a cada poble espanyol, i encara no estarien contents, no, perquè res no sembla satisfer prou la fam de revenja de l’opressor.

A les heterogènies tertúlies dels mitjans catalans no és difícil sentir l’unionista que, arrepapat al seient giratori, afirma que els independentistes no s’embrancaran mai en cap revolució perquè, vivint en aquest racó del primer món, hi tenen massa a perdre. Com que no especifica què és aquest ‘massa’, hem d’especular: potser pensa en una hipoteca pagada, en vols low-cost de cap de setmana, en una subscripció a Netflix, o en tot allò que pugui emparar una alarma de seguretat privada. O també es pot referir, més aviat, a aquelles coses intangibles, irreparables, impagables, que perdràs de debò si provoques que l’estat t’hagi d’arrabassar dels teus i del teu entorn per a disposar de tu com un ninot. Un ninot que despullarà de drets fonamentals –polítics, de manifestació, de presumpció d’innocència, d’una defensa justa, continuem?– per abocar-hi tota la humiliació i escarni en prime time, esteu tots avisats.

Si la idea de tot plegat és –com se sap del cert– que les pròximes generacions de catalans ni ho tornin a intentar, amb l’escarni ‘exemplar’ dels ostatges només pot aconseguir el contrari: blindar el moviment independentista per més generacions de les esperades, amb independència de la independència. Perquè ens ha tocat allò que no sona, allò més íntim de l’ésser humà organitzat, que és la dignitat col·lectiva. I si amb la humiliació de l’estatut hi va haver alguna possibilitat ‘pecuniària’ de revertir l’ofensa, aquest intangible ja no el revertiràs, m’atreveixo a dir que mai més, amb cap oferta de les que s’imploren des dels altaveus del grup Godó. La memòria de la ignomínia ara corre d’un mòbil a un altre i es conserva en milions de còpies de seguretat.

Ara bé: així com cada vexació als capturats la sentim sobre tot l’independentisme, seria doble humiliació si no féssim nostra, de manera anàloga, la botifarra monumental amb què els exiliats travessen cada dia la cara a l’estat. En aquest aspecte, se me’n fumen i se me’n foten les baralles partidistes, en aquesta columna no pensem rebolcar-nos en el doble de fang: perquè cada dia que l’Anna Gabriel o l’Adrià Carrasco es lleven en llibertat és la nostra venjança, cada dia que la Marta Rovira pot tenir sa filla a mà és el nostre triomf, cada dia que la Clara Ponsatí llança un sobirà clatellot des d’una tribuna lliure és el nostre clatellot. Com cada ocasió que podem sentir la veu decidida de Meritxell Serret, el somriure vitalista de Toni Comín, un discurs inesperat de Lluís Puig, la paraula múrria de Carles Puigdemont: el confort és proporcional a la ràbia de qui divendres els hauria volgut veure transportats en un segon furgó de la vergonya. Fugados, els del retiro dorado, Erasmus, comegambas. Mil gambes es fotessin, mira què us dic, per cada euroordre retirada, destapant les argúcies a la turca d’un estat en descomposició.

No res: només volíem deixar dit això, malgrat l’independistam que suplica, i s’aplica, una altra fuetada sobre cada fuetada. Un pessic de la dignitat col·lectiva que dèiem abans, que no hem de justificar de res ni encara menys recordar que no és incompatible amb la solidaritat cap als ostatges de l’estat, els represaliats quotidians i les seues famílies. Deslliurar-nos, ni que sigui durant un paràgraf, d’aquest acomplexament tan nostre que ens porta a degradar-nos sempre una mica més que l’adversari, perquè no sigui dit. I amb els mesos que ens vénen a sobre, xeics, no cal flagel·lar-nos doblement. Deixem-nos respirar una mica, que per agafar aire i tornar-hi ja ens convé.