La fixació de l’evanescència

Una de les coses que més em costa de fer entendre als meus alumnes és que l’escriptura no té res a veure amb la llengua. Són dos codis paral·lels si es vol, però la llengua no implica l’escriptura. Hi ha moltes llengües al món que no s’han escrit mai i són tan llengües com les altres. Hi ha llengües que s’escriuen en sistemes diferents. El sundanès, per exemple, una llengua que es parla a l’illa de Java, s’ha escrit històricament en tres tipus d’escriptura, el javanès, l’àrab i el llatí. O el konkani, de l’illa de Goa, s’ha escrit en quatre tipus diferents: el llatí, el devanagari, el malaialam i el kannada. També hi ha llengües que s’escriuen simultàniament en tipus d’escriptura diferents: el haussa i el suahili, per exemple, s’escriuen totes dues en l’alfabet llatí i també en àrab.

L’escriptura apareix com un intent de combatre un dels trets de disseny del llenguatge humà: la transitorietat. Un cop emetem un missatge, sigui oralment o en signes, desapareix. És allò que diem: “Les paraules se les endú el vent.” L’escriptura, en canvi, intenta de preservar-lo de la manera més propera a com s’ha emès. Potser aquest desig de fixar el missatge és l’explicació que l’escriptura s’inventi independentment en diferents llocs del planeta. Aquest intent de capturar les paraules que volen és un dels grans invents de la humanitat, per bé que no sempre aporta els beneficis que se li suposen.

Nora Marks Dauenhauer va ser una lingüista tlingit que va treballar en la descripció de la llengua i en el recull de les tradicions orals. I també va explicar la influència negativa que pot tenir la introducció de l’escriptura en cultures que no l’han desenvolupada: “La fixació de la literatura oral, és igual com sigui de benintencionada o el bé que s’arribi a fer, la petrifica. […] Un tronc petrificat pot semblar fusta, però és pedra. […] La petrificació no es dóna sense cap benefici: tenim la Il·líada i l’Odissea. Però, magnífiques com són, les obres d’Homer tal com les tenim són fòssils petrificats, no l’actuació oral experimentada pels antics grecs.” I Bartomeu Melià també alertava sobre els perills de l’escriptura: “El que pot salvar una llengua no és l’escriptura, sinó el fet que la societat la continuï parlant. Aquest és el gran repte. És per això que desconfiem plenament de l’escriptura que només registra i que porta a una llengua sense llengua.”

Ara, quan a casa nostra finalment s’han disparat les alarmes sobre la situació de la llengua, faríem bé de reflexionar sobre l’èmfasi que fem en l’escriptura perquè potser a força de valorar més la norma que l’ús hem acabat convertint el català en una mena de llatí que potser sabem escriure però que no forma part de la nostra vida quotidiana. Hi ha lingüistes que afirmen que l’existència d’un sistema d’escriptura és un element important en la supervivència d’una llengua , però el fet és que hi ha moltes llengües que no s’escriuen i que no estan amenaçades. Certament, aquesta creença pot anar lligada al fet que, si amb l’escriptura es pretén de fixar el missatge, potser també ens servirà per a fixar la llengua , però no hi ha res que ens indiqui que les coses van així.

Aquesta creença ha portat alguns personatges a crear sistemes d’escriptura per a les seves llengües i, encara que allunyats geogràficament, han coincidit en un fet: tots han dissenyat sil·labaris. Els sil·labaris a vegades es confonen amb els abugides, el sistema d’escriptura on cada grafia correspon a una consonant i una vocal. Aquest sistema és força habitual a l’Índia i també s’empra en les llengües d’Etiòpia però no és un sil·labari.

La síl·laba és percebuda com una unitat natural encara que, per ella mateixa, no tingui significat i no la fem servir per crear paraules però potser és la màgia de la mètrica o que les segmentem amb naturalitat el que va portar els creadors de sistemes d’escriptura que esmentava a desenvolupar sil·labaris per a les seves llengües. El més conegut és Sequoyah, en honor al qual es va posar el nom a la sequoia. Sequoyah era fill d’un anglès i una cherokee i va crear un sistema d’escriptura sil·làbica que consta de 79 grafies que corresponen a síl·labes i 7 que corresponen a vocals. Duwalu Bukele va ser l’inventor del sistema d’escriptura vai –una llengua parlada a Libèria i Sierra Leone–, un sil·labari que és un dels pocs sistemes d’escriptura d’una llengua africana. Duwalu Bukele va crear una escola a Dschondu per difondre el seu sistema, que ell deia que li havia estat revelat en somnis. I Kisimi Kamara va crear l’any 1921 un sil·labari per al mende –la seva primera llengua–, que va ser emprat durant les dècades dels vint i dels trenta, sobretot en la correspondència privada.

Cap d’aquests sistemes ha durat gaire, potser justament per ser propostes individuals. L’escriptura sempre té el punt d’arbitrarietat que implica la fixació de l’evanescència però el pòsit de la història li pot conferir el seu valor simbòlic i representatiu. Quan es creen sistemes d’escriptura s’observa que són més eficaços aquells que, a la seva manera, expliquen d’on es ve i cap a on es va i això ho fa possible la connexió amb uns altres sistemes. Per això és tan difícil introduir canvis en els sistemes establerts, perquè un canvi en la grafia sovint és vist com un trencament amb la història. Però l’autèntic trencament és deixar de parlar, no deixar d’escriure una llengua.