15.06.2020 - 14:02
|
Actualització: 15.06.2020 - 19:27
El fiscal no ha estat brillant, en la lectura del seu informe. Si Miguel Ángel Carballo volia convèncer el tribunal de l’Audiència espanyola que Josep Lluís Trapero, Teresa Laplana, César Puig i Pere Soler són culpables de sedició pel 20-S i l’1-O, no s’hi ha esforçat gaire. Carballo i el seu col·lega Pedro Rubira en demanen la condemna per sedició, o alternativament per desobediència si Concepción Espejel i els altres dos magistrats no ho veiessin clar. I si proposen aquesta alternativa de la desobediència és que pensen que el tribunal no veu gens clara la sedició. Perquè no tan sols els arguments que esgrimeixen són febles (també ho eren els de les acusacions en el judici al Tribunal Suprem) sinó perquè les proves i els testimonis que s’han vist durant el judici han estat un desastre absolut per a la fiscalia. I per això avui Carballo feia un esforç tan gran per a inflar el globus, per a emfasitzar anècdotes i interpretacions esbiaixades dels fets de la tardor del 2017 i del paper que hi van fer els Mossos. Però ho feia amb desgana, embarbussant-se i sense creure-s’ho gaire. I després encara ha parlat el seu company Rubira defensant més la desobediència que no la sedició.
Però primer li ha tocat a Carballo. En la insistència obsessiva a dir que el 20-S fou una manifestació violenta sembla haver-hi el convenciment mateix del fiscal que això no és pas cert. Aquesta impressió que transmeten no és important d’un punt de vista jurídic, perquè en aquest judici es tracta de dir tot el contrari; en això es fonamenta l’acusació i així diu que va ser la sentència del Suprem, que és paraula de Déu en aquest judici. Però la voluntat d’exagerar els fets també porta els fiscals a situacions esperpèntiques i a lapsus reveladors.
Trets o un altaveu?
Com el que ha tingut Carballo. Llegia informes tot passant pàgines, amb el cap abaixat, i parlava de la concentració del 20-S: ‘Hi ha el setge que pateixen els Mossos creient que eren guàrdies civils. Recordem que fins i tot hi va haver trets. Hi va haver… No, perdó, una actuació amb un altaveu.’ I en aquest instant el fiscal aixeca la mirada del paper, adreçant-la a Espejel, fent un gest amb la mà, com si tingués urpes, com dient que l’arma, tot i que no és un revòlver, té el seu perill, i en aquell ambient encara més. ‘Però què hauria passat si els guàrdies civils haguessin sortit en aquell moment’, diu Carballo.
Aquest lapsus de Carballo té una ressonància en Pablo Llarena, el jutge instructor del Suprem que, amb el processament per rebel·lió, no tan sols va mantenir tancats durant més d’un any en presó preventiva els presos polítics sinó que els va privar dels seus drets polítics. Llarena va comparar la concentració del 20-S ‘amb un supòsit de presa d’ostatges amb trets a l’aire’. Era una retòrica pensada per comparar-ho amb un cop d’estat, i aquella retòrica encara deu ser dinsdel cap de Carballo. D’aquí deu venir el lapsus.
L’anècdota defineix el to general de la intervenció, i del paper d’aquest fiscal durant tot el judici. Els arguments principals que ha exposat avui eren que els Mossos van ser indispensables per a cometre la sedició que el Tribunal Suprem espanyol diu que ha estat provada. ‘Per a donar una aparença lícita’, deia Carballo, per a ajudar a donar-li legitimitat en l’àmbit internacional. ‘Com si fos un exercici de drets democràtics, que no era el cas. Hi va haver deixadesa de funcions als Mossos i hi va haver una resistència activa en una estratègia predissenyada per part acusats al Suprem i acusats aquí.’
La resta de la munició que ha utilitzat Carballo per a explicar la sedició ha inclòs declaracions d’Albert Donaire, un mosso d’esquadra compromès públicament amb la independència de Catalunya; unes paraules de Trapero declarant-se orgullós del paper del cos durant l’1-O; el fet que el president Puigdemont aconseguís de votar malgrat la persecució per part de la Guàrdia Civil; la incredulitat en relació amb el pla per a detenir el president i els consellers si així els ho ordenava un òrgan judicial després del 27-S…
I encara més. El principal testimoni de càrrec que tenien, el coronel Diego Pérez de los Cobos, no els va funcionar; va quedar descol·locat en l’interrogatori a què el va sotmetre l’advocada Olga Tubau. I mentre hi va haver l’aturada del judici per la pandèmia, Cobos fou destituït per l’escàndol dels informes manipulats per intentar incriminar el govern espanyol en una mala gestió de la pandèmia. Fins i tot, ha deixat de referir-se a Pérez de los Cobos com el coordinador del dispositiu contra l’1-O, i ha passat a dir-ne ‘director’, provant de descarregar-lo de responsabilitat.
Caraballo intentant de bastir la sedició amb arguments precaris. I després, ha intervingut el fiscal Rubira demanant al tribunal que si us plau no els absolgués, que considerés seriosament la desobediència. ‘No seria desitjable l’absolució dels acusats, ni la immunitat per uns fets que són molt greus, com ja va veure el Suprem. Per això proposem aquesta alternativa de la desobediència en cas que no veieu que hi hagi prou prova per a la sedició. Perquè si fossin absolts, en què quedarien les resolucions del Tribunal Constitucional? Una absolució per desobediència fa que les resolucions del Tribunal Constitucional puguin arribar a ser paper mullat. Penseu en les actuacions del TSJC i del jutjat 13 de Barcelona. Seria tot paper mullat.’
Més informació: Diari d’un judici polític, per Josep Casulleras Nualart
