Fira del Llibre de Buenos Aires: vivències i balanç

Del 23 d’abril al 13 de maig, s’ha fet la 45a Fira Internacional del Llibre de Buenos Aires, enguany amb la ciutat de Barcelona com a convidada d’honor. Les xifres de la fira són impressionants: més d’un milió d’assistents, 45.500 metres quadrats d’exposició, gairebé 353 estands, 8 pavellons, 4.715 professionals del llibre (editors, llibreters, distribuïdors, traductors, il·lustradors…) de trenta països, 2.860 escriptors que han signat llibres i s’han fet 1176 actes culturals. (Podeu consultar altres curiositats en xifres de la fira).

L’Institut Ramon Llull i l’oficina Barcelona, ciutat de la literatura UNESCO, que depèn de l’Institut de Cultura de Barcelona, també han fet un primer balanç amb dades: més de 10.000 persones han passat pels 133 actes culturals que s’han organitzat al voltant del programa ‘Barcelona ciutat literària’. El programa ha volgut promoure els escriptors de Barcelona i de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i Andorra a la capital argentina, millorar la presència de la literatura catalana a l’Amèrica Llatina i reforçar els llaços d’intercanvi cultural entre Barcelona i Buenos Aires.

Hem demanat a Najat el Hachmi, Raül Garrigasait, Josep Piera, Maria Barbal, Albert Salvadó, Julià Guillamon i Joan-Lluís Lluís que ens expliquessin amb unes deu línies el més destacat del seu pas per la fira, les experiències viscudes i que en fessin balanç. Amb la intenció de veure d’una manera coral com s’ha desplegat la literatura catalana a la fira i quines vivències, connexions, contactes, lectors, etc., n’han tret alguns autors que hi han participat.

Najat el Hachmi

‘En el meu cas va ser un viatge molt intens, tenia una invitació de Pen Amèrica per a participar al Worl Voices Festival de Nova York i vaig fer Buenos Aires-Barcelona-Nova York-Barcelona. Ha estat esgotador però tota una experiència. Amb tota l’oferta d’activitats que hi havia a la fira, va resultar sorprenentment gratificant que hi hagués públic i mitjans interessats en el que fem els autors catalans. En una primera taula vaig coincidir amb una autora argentina molt interessant, Betina González. No ens coneixíem de res i en canvi es va produir una complicitat increïble, amb l’ajuda d’un moderador, Juan Nadalini agut i discret. Tot seguit, tocava parlar de Mercè Rodoreda i l’escriptora Maria Rosa Rojo en va fer una defensa apassionada. Abans de començar, la tècnica de so ens va preguntar si Mercè “está por llegar”. Li vam dir que era una mica complicat. L’endemà vaig tornar a coincidir amb Rojo i Gemma Lienas. L’argentina és filla d’emigrants castellans i gallecs i es queixava de la dificultat que tenia de ser llegida a Espanya. Vam concloure que la falta de memòria explica moltes actituds del present.’

Raül Garrigasait

‘Quan vaig entrar al recinte de la Feria Internacional del Libro, he de reconèixer que em va rodar el cap. Era enorme i hi passejaven masses denses de gent de totes les edats, amb una passió impressionant pels llibres. Allà em vaig adonar que allò no era principalment una fira per a professionals, sinó un esdeveniment popular en el millor sentit de la paraula. Als actes de l’estand de Barcelona s’hi apuntaven passavolants curiosos que acabaven descobrint autors –i de vegades tota una literatura– que no coneixien. Durant els torns de preguntes sortia de tot: qüestions literàries, llengües, política. Vam entrar en contacte amb un món literari molt viu, tot i que també castigat per una crisi econòmica terrible. Amb autors de tot el domini lingüístic, des de Perpinyà fins a Mallorca i València, Barcelona es va presentar com la capital global de la cultura catalana, amb profundes connexions amb l’Amèrica Llatina.’

Josep Piera

‘El més vitalment recordable han estat les passejades en colla per aquesta metròpoli literària: taxis, avingudes, jardins, cementeris, llibreries, restaurants, gratacels decó… tota una decoració fantàstica que igual feia que et sentires a París, a Nova York, a la ciutat de Batman ballant un tango… O formant part d’una ficció aparaulada de Borges.

La Fira del Llibre era un laberint d’aparadors al centre del qual hi havia en alt Barcelona, de nom i de paraules, per a no sentir-se perdut entre aquella gentada. I si escoltaves el personal que acudia al reclam de Barcelona, t’adonaves del grandiós prestigi que Barcelona té i manté entre els argentins, que la consideren la seua París particular, una ciutat creadora d’exilis i acollidora d’exiliats. Una altra sensació que he tingut és que l’Argentina viu en crisi permanent, i que, per això, potser, els novel·listes i els poetes són tan estimats.

També he trobat interessant les relacions personals que hi he pogut fer, però per saber-ne el resultat literari caldrà esperar un temps, o millor, donar-nos el temps suficient per a llegir-nos els uns als altres. Jo he tornat amb unes quantes novetats inesperades, molts somriures fotografiats i molts amables e-mails.

I especialment m’ha encantat la cafeteria de l’hotel, quan ens vèiem per esmorzar, cada dia amb nova gent, tots contents de saludar-nos.’

Maria Barbal

‘Crec que la Fira Internacional del Llibre de Buenos Aires ha propiciat l’interès entre totes dues literatures en relació amb la creació i la lectura. D’un país molt gran a un país petit. D’una llengua de molts milions de parlants a una de pocs milions.

Les taules rodones amb autors i autores d’ací i d’allà han estat interessants i, també, els contactes personals, entre persones del món del llibre. “Literatures sota una dictadura”, per exemple, crec que va provocar un diàleg notable i interès sobre els nostres llibres.

A la fi, opino que els catalans a fora, sobretot, fem visible que la nostra llengua vehicula una cultura escrita, que té una tradició de segles.’

Albert Salvadó

‘D’una manera ràpida parlaria de quatre detalls.

1. L’organització. Només hi cap una paraula: impecable. Tot estava determinat i planificat al mil·límetre i tot ha funcionat a la perfecció. La meva gratitud més sincera.

2. El públic assistent a la fira. M’ha sobtat veure una important afluència de gent jove, entre dotze i divuit anys, que superava amb escreix qualsevol esdeveniment de les nostres terres. Però és que, a més, ells pagaven entrada. Impensable a casa nostra.

3. Els actes en els quals he participat. M’he sentit relaxat i tractat amb infinita amabilitat per tota la gent que hi era i en bona companyonia amb els col·legues amb els quals vaig compartir xerrades. Quant a l’assistència: a les dues xerrades hi havia gent dreta al fons. Me n’enduc un gran record.

4. La situació a Catalunya. La gent amb qui vaig compartir taula i conversa em demanava la meva opinió, curiosament, perquè pensaven que, com a andorrà, els podia donar una visió equilibrada. Vaig constatar que tenien una versió que anava molt escorada cap a un cantó. Crec que els vaig aclarir certs punts que no tenien prou assolits.

I el darrer dia em va venir una persona per demanar-me si acceptaria una invitació a una Setmana del Llibre a l’Uruguai. En fi! Un balanç positiu de debò.’

Julià Guillamon

‘Jo hi he anat per dues raons principals: m’agrada fer exposicions i m’agrada fer recerca. Feia anys que volia fer una exposició sobre Llibreria Catalònia-Editorial Sudamericana-Edhasa i la figura d’Antoni López Llausàs, que és el vincle entre totes tres. La participació de Barcelona a la Fira del Llibre de Buenos Aires era una oportunitat immillorable i les Biblioteques de Barcelona, les Biblioteques de Buenos Aires i el Museo Larreta ho han fet possible. Oli en un llum.

Quan a final del 2016 la Cris, la meva companya, va tenir el vessament cerebral, tenia preparat un viatge a Buenos Aires per a entrevistar Núria Madrid, la filla de Francesc Madrid, l’autor de Sangre en Atarazanas, el gran llibre de reportatges socials dels anys vint. El vaig haver d’anul·lar. Ara he viatjat a la ciutat on Madrid va viure els darrers anys i on va morir, he entrevistat la Núria, he conegut els néts, he recollit documentació, he treballat a l’hemeroteca… Ha estat una reparació psicològica.

De tant en tant passava per l’estand de Barcelona a la Fira, a intervenir en les taules rodones que tenia programades o a escoltar-ne alguna altra (sempre que fossin immediatament abans o després de les meves). Sempre hi havia molta gent, molt interessada i lectores que, després de sentir-te parlar, et deien que t’assemblaves a en Serrat (tenen una obsessió amb aquest home). Feia deu anys que no trepitjava l’Argentina i l’he trobat més pobra i més trista.

Amb qui més relació he tingut ha estat amb la gent de Biblioteques de Buenos Aires, que està molt bé. S’ha creat una complicitat. Amb els autors amb els quals he compartit taula també bé, però és un contacte més superficial. He conegut escriptors de Barcelona que no coneixia (i que viuen al costat de casa), que és una de les coses que passen sempre i per a les quals serveixen aquesta mena de festivals. Amb un tret he mort quatre o cinc pardals.’

Joan-Lluís Lluís

‘Parlant d’aquesta fira parlaria, és clar, de la gran quantitat de gent que hi feia cap cada dia i que la deu convertir en una de les fires més concorregudes del món -encara que cap fira, per concorreguda que sigui, no pugui mesurar-se amb Sant Jordi a Catalunya-. Però el que em va sobtar més, tot i que hi apareixia només d’esquitllentes, és la relació dels argentins amb la dictadura. Assumeixen plenament que la dictadura de Videla va ser “terrorisme d’estat”. L’expressió es troba a tot arreu on es parla d’aquella època, una expressió impossible d’imaginar en l’Espanya d’avui. Potser en la Catalunya de demà podrà ser una expressió a l’encop oficial i usual. I per extensió, en les taules rodones que em van tocar, vaig sentir una gran sensibilitat cap al que havia estat el franquisme, i cap al que podia quedar-ne avui. No tot eren flors i violes, i també era molt palès a través d’algunes parades -incloent-hi la de l’exèrcit argentí- que el trauma de la guerra perduda de les Malvines no s’ha esvaït, i menys encara la convicció, molt compartida, que aquell grapat d’illes són argentines.’