Adeu, Fira

Abaixen les persianes de les darreres casetes i els seus xerrics corren pels passadissos buits de la Fira del Llibre de València i, amb ells, els laments de llibreters irreductibles que es resignen a tancar i a donar per conclosos els deu dies de mercat. Els treballadors s’hi abracen exhaustos i satisfets per la feina feta. A poc a poc, el passeig queda en silenci i es va cobrint de nit. Passes cansades que s’allunyen i xiuxiuejos de confidència són la banda sonora d’aquesta retirada, de la fi de la 53a edició. Enrere van quedant esbufecs d’alleujament, queixes per la mala sort de la posició de la parada, anècdotes diverses, rialles i els moments de desesperació que provocava cada matí la riuada d’escolars que es llançava sobre els llibres sense precaució ni misericòrdia.

Tanca la fira i és hora de fer números, de comparar amb l’any passat, de felicitar-nos per aquesta mena de miratge enlluernador que significa tenir públic deambulant a tothora. Les xifres diran que ha estat un èxit i ens contagiarem d’una mena d’optimisme. En la fragilitat d’aquest ecosistema nostre, què més podem demanar? Tanca la fira i tothom torna a la seua trinxera fins l’any vinent. Així, sense més? Sense cap crítica? Sense cap matís? De nou caiem en el parany de confondre urgències per prioritats. Comercialment, significa un pilar importantíssim per a la supervivència del teixit de llibreries de València i el seu hinterland. Ara bé? Aspirem a això? A sobreviure?

És inqüestionable que la Fira ha de tenir una funció fonamentalment comercial. Més encara quan qui la munta són llibreters i editors. Fins aquest punt, res a retreure. Ara bé, no deu caldre dotar-la de continguts més enllà de les desenes de presentacions i petits actes que s’hi fan? Per exemple, vestir-la cada any d’un tema que funcionara com a leitmotiv, que vertebrara debats, que obrira portes al diàleg entre sensibilitats literàries diferents, que permetera o reclamara la participació de la universitat, que hi una donara identitat que, a més a més, passara com a una selecció d’autors convidats amb un criteri definit, els quals hi participaren activament més enllà de les signatures. La nòmina d’enguany és il·lustrativa de fins a quin punt funcionem per derives passades: Fernando Delgado, Pilar Urbano, Nieves Herrero, Juan José Millás, Paco Lobatón. On són, per exemple, Andrés Barba, Patricio Pron, Marina Garcés o Jordi Amat? On són les apostes per a fer formar lectors més enllà d’atraure compradors?

Un dels lemes del blasquisme era que València deixara de ser una ciutat gran per ser una gran ciutat. Això mateix reclame als responsables: una imatge corporativa forta, l’adequació de la publicitat al nou temps i sobretot una visió de futur, de servei a la societat, d’eina del canvi.

Tanca la fira i és hora de felicitar sincerament tots els qui l’han feta possible amb grans esforços i sacrificis. Però també cal fer-ne un balanç més enllà de les xifres. Ens hi posem?