Fins quan es considera agressor un agressor?

En aquest país ha passat un fet insòlit, sense precedents gosaria dir: els treballadors d’un històric diari català s’han expressat contraris a la decisió del seu director de mantindre, obertament i convençuda, un condemnat per agressió sexual a la plantilla. Al seu bitllet habitual, el director recordava que la sentència no és ferma, defensava el dret de l’al·ludit “al treball i a guanyar-se la vida amb dignitat” i que, si de cas, “es redimirà a través de la pena i tindrà dret a una segona oportunitat, com tot ciutadà”. Encara, en un segon article, denunciava el “linxament” públic contra l’acusat i reafirmava que apartar-lo seria condemnar-lo a la “mort civil”, i que per aquí no hi passa. Curiosament, al digital que dirigia l’agressor en el seu moment el van destituir del càrrec sense esperar cap judici ni cap sentència, i això no va impedir que el director que avui el defensa li donés fenya al seu mitjà.

El cas és conegut, el delicte és més vell que l’anar a peu i avui només em voldria centrar en la novetat. Em refereixo al xoc públic entre uns treballadors i el seu cap per la causa d’una agressió sexual a una col·lega. També, al fet que dos columnistes hagin anunciat que deixaven de col·laborar amb el diari com a protesta, en el sentit que expressava el col·lectiu Matriotes en un comunicat: “Si aquest agressor segueix en plantilla, en aquell o cap altre mitjà, sense que es prenguin mesures per evitar que torni a agredir i sense reparar el dany causat a la persona agredida, s’incompleix el dret al treball i a guanyar-se la vida de les dones que treballen amb ell.”

Val a dir que el sector de què parlem és important pel que fa al cas: el món del periodisme és particular, fet de gent que té veu, plataformes per a explicar-se i, inherentment a l’ofici, un compromís social amb les pròpies posicions. En aquest sentit, és més difícil que sapiguem de cap confrontació semblant en el si d’una cadena de muntatge, d’una empresa tecnològica o d’un departament d’universitat, tot i que les agressions sexuals en entorns jeràrquics són una constant. Vull dir que un delicte que en altres àmbits es viu internament, que potser ni arriba als jutjats i sovint queda en un safareig de màquina de cafè, quan ha tocat a un diari ha esdevingut públic i publicat, aixecant una onada de reaccions a favor i en contra de l’equip dels treballadors o del director, tigres contra lleons.

Un dels arguments més esgrimits pels observadors és si negar el pa i la sal a un condemnat no és sentenciar-lo a una segona pena, una de social i estomacal afegida a la judicial. Que si ens hem dotat de lleis i d’administradors de justícia era precisament per a superar el temps dels ajusticiaments a la plaça pública i avançar cap a organitzacions socials democràtiques i civilitzades. També hem sentit a dir que si el feminisme és tan antipunitivista com predica, demanar el cap d’un agressor al seu cap seria punitivisme de primera. La sentència no és ferma, insisteixen els abanderats del seny; vistos per un altre tribunal, els mateixos fets provats poden donar lloc a una pena diferent, fins i tot a l’absolució: cal que siguem prudents i que no ens deixem portar per l’ànim de venjança, que tot és més complicat, més complex que no pretenem.

I sí que és complicat, i molt. Però potser no tant per les raons que assenyalen els qui s’erigeixen en enraonats. De sobte, una mena de fets que sempre s’havien viscut en silenci i amb vergonya surten a la llum pública descaradament, i, és clar, la cosa es complica una barbaritat. Situacions quotidianes que les treballadores s’emportaven a casa i que les corcaven per sempre i enverinaven el seu dia a dia laboral, ara exploten a les cares de massa gent i tot es torna “més complex”. Tan fàcil que era tot mentre les subordinades feien veure que no passaven i els caps feien veure que no havien passat, i tot rutllava com una seda mentre tocar culs i magrejar treballadores no alterava el sistema de poder, al contrari, era intrínsec al sistema, cadascú quietet al seu escalonet.

No estàvem preparats per a aquest daltabaix. Perquè un home procedeixi com havia procedit sempre i una dona ja no només li digui prou, sinó que el porti a jutjar i que la llei l’empari i que se la cregui un tribunal. Tan tranquils que estaven els directors, els caps, els principals, perquè en sec els vingui una marreca de vint anys i els llanci l’escala per la finestra, destaroti el personal i posi en joc la reputació del negoci. On s’és vist, un desvergonyiment tal? On anirem a parar, amb la murga de la violència sexual? Ara, no només no el toleren les afectades, que tampoc no el toleren per a elles els seus col·legues, ni són tolerats els perpetradors. Fins quan ha de durar, la broma? Fins quan hem de considerar agressor un agressor? Qui ho decideix: tu, jo, tota una redacció de diari contra un sol director? Com s’entén, això?

I tant, que és complicat, perquè si bé les sentències són cosa dels jutges, els hòmens sempre han tingut mecanismes per a capgirar els taulers del poder i enderrocar-se entre ells. En canvi, quan es tracta d’una dona que amenaça de trencar l’equilibri, correm-hi tots amb les lliçons de moral, les prevencions i les preocupacions per la dignitat dels agressors. Aquesta és la novetat: no són sentències paral·leles, són conseqüències i no hi estem acostumats, ens peta el cap. I tot això és una conquesta de les noves generacions de dones, és de justícia reconèixer-ho. Jóvens que no estan per orgues i que moltes boomers ens mirem des d’una distància que ja és massa llarga, no sé si irreversiblement, perquè som del temps de la vergonya i del callar, que d’allò nostre no n’hi havia per a tant i ens ho vam haver de creure. I així se’ns ha fet el cervell, que cada vegada que ens passa pel cap un crit de ràbia, així a la manera dels vint anys, el primer que ens assalta és el pensament castrador de si no devem exagerar, si no en devem estar fent un gra massa.

Ens hem fet grans, estimades jóvens, no ens ho tingueu gaire en compte. Si ens sentiu a dir que és complicat, si veieu que se’ns escapa el dubte, si tenim un pensament per la carrera d’un assetjador en un país massa petit on ens coneixem tots, o per la seua família, o pel futur dels seus fills: això és que tenim lluny els nostres propis episodis d’assetjament, lluny els hòmens que hauríem d’haver denunciat i ja que no denunciarem, naltros que venim d’un silenci antic i molt llarg; naltros que tenim la vergonya, encara, a la nostra banda. En canvi, no sabeu el bé que ens fa saber que valtros no teniu la nostra por, que ja no necessitareu que passin vint i trenta anys per a ser conscients del vostre consentiment i dels vostres drets. És una torna que algunes sentim que no ens hem guanyat, però que ens fa fantasiar en passats alternatius als que vam viure. Sense saber mai si us defenso prou, em considero egoista i vampira de les vostres gestes valentes, que degusto en la intimitat.