Fins on va arribar, històricament, la llengua catalana?

La majoria dels lectors de VilaWeb saben els límits aproximats de l’actual domini lingüístic del català, és a dir, l’extensió territorial. Segurament, molts també saben com va anar-ne progressant l’expansió històricament: com passà del Principat al País Valencià i les Illes Balears i l’Alguer. Però el català es va parlar més enllà del límit actual? Hi ha zones que se sap perfectament que sí, si més no els especialistes, com ara a Oriola o la zona costanera de Múrcia, on hi ha restes de toponímia catalana a la plana de Cartagena. En uns altres indrets no hi ha tanta informació, però algunes fonts en parlen.

Fa uns quants anys vaig publicar The Hidden Map of Spain, un mapa que ara ha estat recuperat a “Les fronteres de la catalanitat“, per a marcar la frontera oriental històrica del català.

L’objectiu d’aquell mapa era d’intentar agrupar totes aquestes fonts per a totes les llengües, conscient que tenien una qualitat i una procedència ben diverses –algunes, certament qüestionades.

Cal fer notar que no necessàriament a totes les àrees del mapa de la llengua catalana situades fora dels límits actuals el català hi fou majoritari. Sabem que al País Valencià totes les poblacions van ser repoblades per parlants barrejats, i que generalment s’acabà imposant la llengua que hi era majoritària, en un procés que es va allargar durant segles. I cal tenir en compte també que per motius pràctics cartogràfics s’han fet servir els límits municipals actuals, tot i ser conscient que en alguns casos –com ara Terol—només hi correspondria una part del terme municipal, no pas la totalitat. D’una altra banda, el mapa se centra en la Península Ibèrica. El català, però, s’expandí més enllà. Segurament el lloc més important que en resta fora és Algèria, al voltant d’Orà, on a començament del segle XX algunes fonts hi situen més de 100.000 catalanoparlants. Sense oblidar Sardenya, on el català era comú més enllà de l’Alguer.

Quant a les fonts, per la part situada a l’oest de l’actual domini, i per sobre del riu Ebre, hem seguit el llibre editat per l’Institut d’Estudis Catalans La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics, de Joaquim Montclús i Esteban, que en dóna informació abundant. També s’ha tingut en compte l’extensió del bisbat de Lleida al segle XII, car a l’edat mitjana el repoblament cristià acostumava a seguir límits eclesiàstics.

Quant al sud de l’Ebre, aquesta zona fou conquerida i repoblada en temps de Ramon Berenguer IV, que sembla que inclogué contingents catalans minoritaris. En aquesta zona, de fet, hi ha autors que hi troben diversos topònims d’origen català, atribuïts al repoblament. El límit se situa resseguint el riu Martín, que neix a la serra de “San Just”, com es denomina encara actualment en castellà.

Més al sud, trobem la comarca del Gúdar-Javalambre, amb topònims d’origen català com ara Móra de Rubiols, Mosquerola, Maçanera i Alventosa, i rastres lingüístics a la parla local, segons diversos autors. El poblament devia ser com al País Valencià, barrejat –de fet, un part de la comarca fou inicialment adjudicada al Regne de València per Jaume I. Ací el límit a l’oest se situa al riu Alfambra, que passa per Terol.

Per al País Valencià, la referència és el llibre Els fundadors del Regne de València, d’Enric Guinot, catedràtic d’història medieval i membre del IEC. L’autor aplega percentatges lingüístics en moltes poblacions en el moment del repoblament per demostrar que en la major part de poblacions hi hagué una barreja lingüística i s’acabà imposant la llengua majoritària.

Finalment, quant a Múrcia, la informació és extreta de dos llibres del medievalista Josep-David Garrido i Valls: Jaume I i el regne de Múrcia i La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II. Igual com Guinot, l’autor dóna percentatges lingüístics en diverses poblacions en el moment del repoblament.