Dir ‘fins a les sentències’ ja no és dir quatre anys

Vicent, passen coses greus i difícilment recuperarem la confiança en els polítics. Hem de continuar al carrer, fent vies catalanes, com aquest diumenge, és clar; però aprofitant aquest actes per fer pressió. Com la sabem fer, sense trencar res però amb determinació. L’ensarronada per part dels nostres polítics és tant clara com que la sentència als nostres líders serà condemnatòria. Perquè esperar més? Sabem que trencar amb Espanya passarà necessàriament per un conflicte. Què hem d’esperar, que siguin ells que el provoquin? Fem-ho nosaltres: alliberem ara els presos. I aguantem llavors l’envat de l’estat espanyol, tot vigilant la llavor de l’odi que tenim infiltrada al costat, i fins i tot dins de mossos. Per cert, fa vergonya que el conseller d’interior titlli amb xuleria la ciutadania de violenta. Jo he estat en moltes de les concentracions onla única violencia l’han dut a terme els mossos i l’han provocat ells mateixos. S’han vist moltes imatges que fins i tot alguns membres de la brimo havien d’aturar els excessos de companys seus. Això no és punible?

No defensaré ara la incompetència dels polítics que ens van deixar amb la mel a la boca, l’octubre de l’any passat. Ara bé, a mesura que es va tenint informació, cal acceptar que la imminència de l’agressivitat espanyola els va acovardir, els devia fer sentir persones vulnerables, enlloc de la tradicional immunitat per la condició de polític.
Dit això, i agraint en proporció desigual cadascun d’ells, tocarà aviat passar pàgina. Penso que més aviat que tard haurien de deixar pas a una “tercera lleva”.
La primera va ser la del 9N. l’Artur Mas, Ernest Maragall, Ferran Mascarell, Germà Bel, Andreu Mas – Colell, és a dir, els conversos a la independència, reluctants quant a la tàctica, però convençuts com a mal menor. La segona ha estat la del 27/S, la de Junts Pel Sí, la de la unitat , fràgil, però inèdita, entre Convergència i Esquerra, polítics ja completament convençuts -menys el Vila- de la irreversibilitat de la independència, els que ho han pagat amb exili, amb presó. Els Rull, Turull, Forcadell, Ponsatí, Puigdemont, en Cuixart, j.Sánchez- i en Llach, en Romeva. Els que han enterrat qualsevol via autonomista, i ens han portat a les portes del trencament.
Ara toca millorar el seu llegat, agosarat, provisional, incomplet, i substituir per una nova lleva de polítics i líders que ja no hagin viscut la rèmora franquista, ni la mentida dels primers anys de la transició. Sense massa hipoteques familiars, i que invocant amb intel·ligència (previsió a l’ombra de les actuacions guanyadores), honestedat (no mentides piadoses, si us plau), la determinació de 2,5M de catalans, (2,1 M de sobiranistes i 0,4 M de demòcrates no anti-independentistes, els de les lluites compartides, puguin capgirar de manera definitiva la història de Catalunya.
Cal guanyar, perquè si no, ho perdem tot.

La meva malfiança es manté intacta (suposant que no segueixi anant en augment). Cedir, regalar a l’enemic el calendari de la teva indignació em sembla molt mal negoci. És com si algú li digués a algú altre: “romanc a l’espera de que facis allò que faràs per emprenyar-me de valent”. Oi que sona ridícul? A més, s’està actuant com si el motiu per a l’emprenyamenta només pogués ser la sentència, com si aquesta tingués el monopoli dels nostres motius d’indignació…

La mera existència de presos polítics i la seva retenció a la presó ÉS MOTIU SOBRAT I SUFICIENT per encendre el país de ràbia! Tant els hi costa als nostres polítics entendre una cosa tan senzilla. Els greuges que té la nació són múltiples, reiterats i greus: ni tot comença ni tot acaba amb les sentències…

Bona excusa han trobat en aquestes per anar contemporitzant… Com si ens calgués cap punt d’inflexió, de no retorn: ja som, JA ESTEM IMMERSOS FINS AL COLL EN UNA SITUACIÓ D’EXCEPCIÓ, per si no ho sabien ses senyories, il.lustríssims, excel.lències i molt honorable.

La confiança en els polítics professionals està molt malmesa. I ja caldrà que treballen de valent per tal de recuperar-la. Per l’altra banda, no cal que esperen ni un sol gest de clemència. No els perdonaran mai que hagen deixat Espanya despullada als ulls del món. De manera que ara han de decidir, com tots, si es continua endavant, malgrat els sofriments assegurats, o es torna enrere. Exactament com en un part. O ens juguem la vida i naixem o no ho fem i ens morim en el part. No hi ha més eixida. Els professionals poden tindre poques llums o molta por, però els està quedant clar que no tenen gaires alternatives.

Comença a haver-hi gent que pensa que amb els partits que tenim ara no anem enlloc i no veurien malament unes noves eleccions. La dificultat està en que els partits actuals triaran al seu gust les noves llistes electorals i les noves eleccions ens deixarien més o menys tal com ara estem.

D’altra banda, està ben clar, i és la mínima estratègia que es pot esperar de qualsevol adversari, que a cada pas que fem Espanya respondrà sense complexos. Per tant, hem de tenir clar que si donem algun pas significatiu ha de ser amb la plena intenció de seguir-los donant fins assolir la independència. No és de cap manera factible arribar-hi per etapes.

No tenen cap estructura d’estat muntada i menys la tindran amb l’Aragonés al capdavant.

Per tant, qui esperi que facin un pas per fer caminar la República, ja pot esperar estirat al llit.

Han de provocar que els fotin a la presó o se’n vagin d’excursió per Europa com molt be s’ha dit aquí. Però no hi ha prou pebrots per fer això, ni per dimitir.

El sou, les prebendes, l’ego desmesurat i la p. mare que els va parir, fan que ens anem cansant i de-sa-pa-re-guent.
Espanya caurà intervinguda i nosaltres al darrera.
El MHP Puigdemont hauría de parlar clar, contrariament també s’esfumarà en l’oblid.

Quina vergonya dir que sòc català. Qui m’ho havia de dir un any enrera….

I de la amteixa manera que el discurs pacifista i ghandià es completament fals, els milers que es manifesten a la Diagonal, tamb’e. Són, l’immensa majoria gent que no enten rés, covards i que es pensen que això ho solucionarà algú altre.

Sense polítics amb convicció (suficient per dur-los al sacrifici personal) i sense una policia lleial a la sobirania catalana ho tenim francament difícil. A favor nostre tenim la gent, i també la previsible i imminent crisi financera de l’estat.

Potser caldrà esperar a què esclati aquesta per forçar definitivament les costures de l’autonomisme: la famosa “oportunitat” amb desenes i desenes de milers de patriotes voluntaris (CDR-ANC-CRIDA-AMI-CUP) decidits a deturar el país, ocupar els llocs clau i instaurar un govern provisional republicà.

Tot això, aquest desbordament, en principi podria i hauria de ser bastant abans de les sentències. La crisi econòmica s’hauria de començar a notar a partir del gener, tenint ja, imagino repercussions serioses sobre el funcionament normal d’Espanya a finals de l’hivern. Aquest seria el nostre moment.

T’entenc i en part comparteixo el teu diagnòstic.

Estic pendent de veure si la “societat civil” (ANC, CDR, CRIDA…) no es gira d’una punyetera vegada contra els partits independentistes majoritaris. Caldria assetjar les seves seus, exigir dimissions, forçar eleccions… O ens desfem de la partitocràcia o estem perduts. Els partits han segrestat i encapsulat la democràcia: aquest ha estat la gran estafa del règim del 78. Catalunya no ha estat cap excepció (ans al contrari!!!).

Ja no són 4 anys.. i això és bo o dolent?? Voldria compartir l’esperança o desig de l’editorial que aquest fet signifiqui quelcom , però no ho aconsegueixo.
Tal com van les coses, intentar interpretar qlguna cosa que vagi més enllà de 10 minuts em sembla agoserat. No hi ha rumb, ni convicció, ni lideratge, ni objectius, ni mètode, ni estratègia, ni unitat, ni il•lusió.
És erroni demanar permís per independitzar-te,pq contradiu la paraula independèncis. Si la vols ,la indeprndència, quan depens d’un estat autiritari, no dialogant, impositiu i venjatiu, te l’has de prendre i guanyar, quslsevol altre camí és una mentida que ens volen fer empassar. I ja n’hi ha prou de dir que no ens esperàvem la reacció de l’estat…qui no se l’esperava? Es españa, los últimos de Filipinas, morir matando, torturadors i assassins de bascos, borbons sense escrúpuls, incultura cultivada pel poder, clavagueres infectes i molt més que no es pot, encara demostrar. Si un partit que fa 40 anys que està en política no sap de quin peu calça el estado o és tonto o se’ l fa, i ambdues coses m’irriten.
No sé si seran 4 anys, 4 mesos o 4 dies, però poden ser útils o inútils …i de moment es fa molt llarg

Estem arribant al final del procés. No pas del procés cap a la independència en general, és clar; però sí d’aquesta etapa del procés. La independència era perfectament viable en aquesta etapa, malgrat que des dels partits sobiranistes (tret de la CUP) i els mitjans de comunicació catalans que els fan d’altaveus no ha parat de negar-ho. En això també han actuat com els espanyols: una mentida repetida manta vegades esdevé una veritat. Ens han ensarronat. Potser cal esperar les sentències i veure si efectivament un cop arribats en aquell punt els partits es decideixen de trencar amb l’Estat ja d’una vegada o van a treure’s cap conill del barret en un nou show de prestidigitació. Si les sentències no els mouen a fer un cop de força enfront l’Estat, com deia aquell, “apaga y vámonos”. Però, personalment no hi confio massa. Ara com ara no hi veig cap altre horitzó que unes noves eleccions. Però, aquesta vegada caldria demanar claredat als partits. Perquè només si els partits parlen clar el poble sabrà a què atenir-se. El problema és que com que dubto que els partits (tret de la CUP una vegada més) no ens tornin a enganyar, hauríem d’assegurar-nos una majoria parlamentària que estigués disposada a desobeir l’Estat i fer efectiva la Declaració d’Independència. I com que JxCat i ERC no ho faran, personalment només hi veig una estratègia efectiva. D’una banda, una pressió constant i aferrissada per part del poble al carrer. D’altra banda, un vot el més ampli possible a la CUP que deixi en minoria majoritària la resta de partits. Car si JxCat i ERC no tenen una majoria suficient per fer aliances neoautonomistes (amb els Comuns-Podem o amb el PSC) i la CUP és suficientment forta al Parlament, només així podem trobar-nos novament en un joc de forces que podrà empényer els partits a fer allò que no han tingut el valor de fer.

Obrim una nova etapa del procés. La independència serà efectiva cap a l’any 2020. Mentrestant, haurem perdut uns anys, i espero que només això, fútilment.

Molt encertat el comentari del JOSEP USÓ
“…..No els perdonaran mai que hagen deixat Espanya despullada als ulls del món. De manera que ara han de decidir, com tots, si es continua endavant, malgrat els sofriments assegurats, o es torna enrere. Exactament com en un part. O ens juguem la vida i naixem o no ho fem i ens morim en el part. No hi ha més eixida…..

Tots entenem les justificades pors, però si no es veuen en cor de superar-les que deixin lloc per un altre/a.

Llegint l’article del Vicent Partal i els vostres comentaris -avui força aïrats, em recordava del conte d’aquell poble que era atacat per un drac immens i el rei, per a evitar els seus atacs va manar que li anessin donant un xai cada dia. Quan es van acabar els xais, llavors va dir que li anirien donant una persona del poble elegida per sorteig cada dia perquè el drac no s’enfades. Un dia en fer el sorteig, va resultar que li va tocar a la seva filla, i enmig dels atacs del drac, va aparèixer un príncep que amb la seva astúcia i agilitat va matar al drac.
En aquest conte, el nostre govern utilitza estúpidament la mateixa tècnica d’aquell rei, que en lloc d’encarar al drac i enfrontar-se amb les conseqüències, li va cedint tot el que té de mica en mica, sense pensar que com més ben alimentat estigui, més fort serà. Per sort -ja sabem que l’oligarquia sempre es defensa a si mateixa abans de res-, quan li toca a la princesa, apareix el príncep valent i mata al drac sense tenir en compte res més que la supervivència d’aquell poble, i sobretot -val a dir-ho tot-, de la princesa. El príncep va ser aclamat pels quatre que quedaven, però el poble ja no va tornar a ser mai el que havia estat.
Avui, que ja no hi ha prínceps, o ens carreguem el drac entre tots sense por i sense oferir-li ja cap més víctima, o ho tenim pelut, perquè de mica en mica ho anirem perdent tot, i el darrer príncep que ens volia salvar, el tenim a Waterloo i no pot venir.

Molt be pel conte de l’ Albert.

I l’altre dia, al recomenar-nos l’article s’entenía clar que val més comprar la llibertat que continuar comprant l’esclavitud.
No defallirem però és molt trist que, en un moment tant important (el més important socialment per mi) no hi hagi gent a l’altura. Has d’estar molt buït per dins quan fas de polític professional i sentir-te instrumentalitzat. Has d’estar molt trist, manipulat i avergonyt d’enganyara tanta i tanta gent.

A mi, i a molts de nosaltres, no ens poden ni utilitzar, ni enganyar, ni mentir, ni fer-nos perdre el temps. Lo més important del mon.
Va, arri companys. Us estimo.

Voldria ser positiu.
1) No es la mateixa la comprensió per Catalunya al estranger, la del 1 O, o la que hi ha ara mateix. I l’1 O tots miràvem cap Europa a veure que feien. A les hores vol dir que considerem que es important.
2) Si com vol el MHP Quim Torra deixa fer la farsa del judici, i aquest es vist per TV a tot el mon. A les hores si que s’haurà obert un altre finestra, i la oportunitat sigui mes gran que l’1O.
3) Caldrà veure només si ho sabem aprofitar … el Parlament … i nosaltres la gent-

Ens han ensarronat els polítics? Certament no ho han fet els qui són a la presó o a l’exili. Potser hem d’acceptar que tots plegats (polítics i ciutadans) vam pecar d’una doble ingenuïtat: 1) creure que el règim borbònic no gosaria fer moltes de les coses que ha fet i està disposat a fer; 2) creure que la Unió Europea i la resta del món ens haurien fet costat davant la bestialitat estatal. Ens ensarronen ara els polítics? Potser no, però em sembla que fan dos errors terribles: 1) anar a les palpentes; 2) moure’s, sobre tot, pensant en el propi partit i les eleccions vinents. Què es pot fer? Es faria tot bastant de pressa si tot l’independentisme s’aboqués a la desobediència civil. Això, però, no sembla factible: la gent “té família”. Tristament, comprovo de no tenir cap idea

Continuu pensant que és del tot positiva aquesta fase del procés. Jo no tinc pas cap mancança amb la confiança dels nostres polítics. I sí vaig veient la conscienciació post innocent d’una part de nosaltres, que ja pensem el futur des d’una mirada diferent. Els politics han fet la seva part: ser l’esquer que sap anar a la presó o a l’exili, i fer de pastanaga per un ruc que no tira ni per casualitat. Hem aixecat la llebre i destapat al món el problema català. Hem ensenyat el forat negre de administració del regne d’Espanya. I ara ens cal concretar el pas de la nostra propia sobirania: autodeterminar-nos per la independencia.
L’espera que cal, forma part del desenvolupament de la lluita. És un espai temps més on es despleguen les nostres forces. Que aquestes forces responguin a estratègies que no son iguals, vol dir que hi ha bases diverses a guanyar. Que es mirin de reüll, no ha de ser dolent per se, com no ho és la competència. Repeteixo, l’autonomisme és un mort; no existeix. El centralisme és impossible ( bé que ho va deixar clar l’1-O ). El que hi ha, està per fer. Que la necessitat no ens fagi perdre la màgia.

Cada dia, més o menys, en aquests comentaris diem el mateix, les circumstàncies i els esdeveniments sembla que canviïn, però són com els “caballitus”, veus passar sempre el cavall negre, el blanc, l’elefant, el biscuter, el cotxe de bombers … i anar rodant i anar repetint. Jo, francament, estic cansat. Els polítics del bloc independentista estan molt enfrontats, en part per por i en part per rivalitat i en una petita part (CUP) per coherència granítica. Les ferides són molt obertes, diu l’editorial, i ningú dels que no som polítics entén el què el perquè ni el com. Ni ERC, ni PDeCAT, ni la CUP saben representar al gruix de la gent que ens vam manifestar l’onze de setembre i el u d’octubre. Aquests partits tampoc estan complint el mandat de les eleccions del vint i u de desembre, tampoc la CUP, perquè hi havia, de forma implícita, la unitat estratègica en aquest mandat. L’estat espanyol ens ha parat una trampa i ja hi som tots a dins. No cal desenvolupar aquesta afirmació perquè ho fem molts cada dia en aquests comentaris. I els exiliats què?, el Consell de la República què?… i davant d’aquest panorama l’ANC què?. I malgrat això la gent hi és, encara hi és. Som com un cotxe de 200 cavalls ple de benzina però amb la bateria esgotada i sense conductor. Jo em començo a fer una pregunta (perdoneu la provocació): no comença a ser hora d’acceptar, de reconèixer, d’assumir la derrota?. No estàvem ni estem a un pam de la independència.

Estic totalment d’acord amb la tesi d’en Ramon Vilardell:

“La mera existència de presos polítics i la seva retenció a la presó ÉS MOTIU SOBRAT I SUFICIENT per encendre el país de ràbia!”

Lo d’esperar al resultat del judici és una excusa més per anar tirant i no fent res.
Les millors oportunitats el 3-O, el 10-O, fins i tot el 21-D o el malaurat 31-G esguerrat per en Roger Torrent (ERC).

O el mateix empresonament dels Jordis i Carne Forcadell. Perquè no havia de ser molt millor detonant que la xerrameca d’esperar la sentència.

Abans del 1-O Europa ni ens mirava, després del 1-O vàrem cridar la seva atenció i obtingut un cert respecte. Però no deixàvem de ser un problema que no agradava enfrontar si no era necessari, i nosaltres mateixos amb la indecisió dels nostres polítics i les lluites de “partit abans que País” li hem servit en safata el que hagi perdut credibilitat el procés, pensen:
“si ells mateixos no ho tenen clar ni van a per totes perquè ens hem de mullar? Deixem que és dilueixi ja ens està bé, és còmode”.

A això hem arribat ara a aquest descrèdit davant el món amb les picabaralles i l’evident retorn a l’autonomisme d’un partit com ERC (PdCAT ja ni ho esmento, i no és Junts per Catalunya)

És lògic que alguns polítics tinguin por (Roger Torrent per exemple) , responen a la tàctica d’en Llarena, però no li accepto que estigui on està i no plegi, si es va presentar ja sabia perquè i els possibles escenaris.
Aquests polítics amb por, si no pleguen i deixen pas, estan cometent frau a la promesa electoral, estan cometen frau econòmic per cobrar per una feina per la qual es van presentar i no fan, i per aquesta banda no mereixen el respecte dels catalans.

ELS TRES FRONTS LLUITA NO SÓN NOMÉS EL GOVERN AUTONÒMIC

Voldria fer esment de les últimes derives de les editorials. Pel que fa a la lluita per la república sembla que els protagonistes d’aquest bàndol només siguin el carrer (autoorganitzat per pressionar) i el govern autonòmic que sembla que és el que ha d’entomar implementar la república. Una partida a dos. Ahir mateix dèiem que amb l’autonomisme no arribarem a la independència. I avui sembla que hem d’esperar el full de ruta del govern per veure què s’haurà de fer quan es dictin sentències. El Suprem continua marcant els tempos. Mentrestant que se n’ha fet d’aquella iniciativa del carrer l’1-O que semblava tant determinant?

Els dos grans partits independentistes, barallats per estratègies diferents marcades per la por a la repressió. La CUP fent la feina d’esbombar el govern a canvi de preservar la seva retòrica revolucionària des de la còmoda posició de no tenir cap responsabilitat de govern (algun dia haurem de parlar de la forma tan peculiar de “desobediència” de l’alcaldessa de Berga davant la seva inhabilitació). En fi, 3 partits autonomistes que els demanem, esperem i confiem que es converteixin en revolucionaris preparats per l’enfrontament amb l’Estat. I no vull dir que entre els seus polítics no hi hagi republicans convençuts i en voluntat de tirar endavant. El problema és polític, aquests partits van néixer en el règim de les autonomies del 78, i prou han fet en arribar on som, que és moltíssim, però no crec que puguin esdevenir un estat major de cap procés revolucionari. I aquí estic amb els comentaris d’en Ramon Vilardell (23:41, 23:46). Els dos milions i més de republicans mobilitzats l’11-S, l’1-O hem de tenir una estratègia, una organització, un estat major que ens obri el camí, sense dependre tant del que faci o deixi de fer el govern. Ja l’arrossegarem si la iniciativa és nostra. Em refereixo a que l’ANC, CDR, CRIDA, AMI, assemblea d’electes, Consell de la República, etc. ens de la societat civil, fora del govern autonòmic han d’actuar com direcció de l’acció republicana que no es podrà fer en els despatxos de la Generalitat. Cal trencar la iniciativa que ens marca la repressió, pels tres fronts de lluita.

Potser m’equivoco i sóc pesat…

M’agrada i molt, que el Pep Agulló parli de “estratègia, revolució i plana major”, per que els partits de sempre no ens portaran la República, m’agrada llegir que hi ha qui ja no te por de mostrar una mentalitat de combat i de soldat, cap polític del regim del 78, ens portarà a la República, això ho te de fer l’exercit civil del poble, Ñ te pànic a que igual que els hi varem colar las urnes, els hi podem colar las armes, per que saben, que un poble armat es un poble respectat, no tenim de ser violents, ni agressius, però si que necessitem, i urgentment, lo que diu el Pep Agulló,…”Plana Major, estratègia i revolució”…no tingueu por, si ens fan mal, es per que saben que estem indefensos, i ells no poden prendre mal….altrament, no cantarien tant el “a por ellos”…..ser pacific està molt be, però ser digne també.

L’ideal seria portar la iniciativa i ara no és el cas. No sé si ara es pot. Faig algunes reflexions:
1. El punt clau és que la gent (el Poble) surti al carrer quan arribi el moment (que ningú sap quan serà) a prendre el control de veritat: Parlament, Ports i aeroports, torre de Collserola (comunicacions), centres de serveis bàsics (electricitat)… Està clar que primer ha de desobeir el Poble perquè, a continuació (amb sort) s’atreveixin a fer-ho els partits polítics/institucions.
2. Promoure unes Primàries per al Govern de Catalunya (Generalitat) per fomentar una més profunda cultura política. Probablement els actuals partits (amb el seu funcionament actual i molts dels polítics porucs/professionals) hauran de desaparèixer i sorgir-ne de nous.
3. Fonamental fer un Procés Constituent inclusiu, intentar que hi participi el màxim de gent. Que, qui no vol la independència, no la vegi com una amenaça, que sigui amable, una oportunitat de viure millor tots junts.
ANC, Onium, AMI… Societat Civil en general, potser haurien de liderar-ho?

Ens trobem en un desert informatiu

No sabem que va passar, ni que passa, ni on ens volen portar, suposant que els de dalt sàpigun on hem d’anar.

Penso que en Puigdemont calla massa.

No és en Torra qui ha de parlar, a excepció que el que es vulgui és que ens apliquin un altre 155.

Crec que la coordinació de la desobediència civil, l’han de portar des de Waterloo i de moment estan callant i deixant sol a en Torra, una persona que cada dia admiro més i més, doncs intenta suplir el que els alters callen i en aquest cas, no em refereixo només a Waterloo.

Ah i que consti no estic afiliat a cap partit… però hi ha silencis tan sorollosos, que només penso qui els ha vist i qui els veu…

És tan obvi….

Raonar pensant que els polítics són alguna cosa diferent de la societat que els tria, no sé si és encertat. Pensar que els judicis fixaran un termini més curt, no sé si és encertat perquè quedaran els llargs i nombrosos recursos. Pensar que construirem una república amb els pits,els braços i els caps de la de gent del carrer posats a disposició de la policia , no crec que sigui encertat. Em sembla que és més encertat pensar en què és una República, a qui ha de fer feliç, què es necessita per construir-la, quin mitjans efectius tenim i posar-se a treballar o, com deia Miquel Marti Pol, “posar-se a apedaçar” en un poema profètic i savi perquè cap els prodigis que anuncien el taumaturgs insignes s’acostuma a complir. “Ara mateix” és un poema que ben bé podria ser el nostre himne nacional.