Com són els 54.000 búnquers amb què Finlàndia es podria defensar d’un atac rus?

En un anunci que fa uns mesos hagués semblat inversemblant, aquest matí Finlàndia ha comunicat que demanarà formalment d’accedir a l’OTAN, més de set decennis després de la fundació de l’aliança. Però per bé que la invasió russa d’Ucraïna hagi empès Hèlsinki a revisar la seva tradicional postura de neutralitat militar, els finlandesos mai s’han permès el luxe d’abaixar la guàrdia amb Rússia. I és que d’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial, Finlàndia ha construït una extensa xarxa de 54.000 búnquers dissenyats específicament per a protegir la població del país d’un hipotètic atac rus que ara sembla més a prop que mai. Però quin aspecte tenen avui aquestes instal·lacions, i en què s’utilitzen en temps de pau?

Una xarxa subterrània amb decennis d’història

Hèlsinki, la plàcida capital de Finlàndia, no sembla a priori una ciutat especialment ben preparada per a resistir un conflicte militar a gran escala. Però sota la superfície de la ciutat s’hi amaga un entramat de més de 5.500 búnquers amb capacitat per a allotjar unes 900.000 persones, gairebé 1,5 vegades la població total de la capital.

Obviant la particularitat que es troben desenes de metres sota terra, en temps de pau aquests espais són difícils de diferenciar dels equipaments municipals de qualsevol altra ciutat: molts búnquers, per exemple, funcionen habitualment com a poliesportius, pàrquings o bé parcs infantils, entre més. Però al contrari que els equipaments municipals a què estem acostumats, aquests espais han estat construïts amb instruccions molt precises per a aguantar tota mena de catàstrofes, equipats amb sistemes especials de filtració d’aire i segellats amb un enginyós sistema de portes anti-explosions de mig metre de gruix fetes a base de cobalt.

En comunicacions oficials, aquestes “catàstrofes” solen al·ludir a escenaris com ara desastres naturals o bé accidents químics, però els finlandesos són plenament conscients de la principal amenaça de la qual els búnquers els han de protegir: un atac, possiblement nuclear, per part de Rússia.

En total, Finlàndia disposa de búnquers per a allotjar uns 4,4 milions de persones, prop del 80% de la població del país. La majoria d’aquests espais, tanmateix, són de titularitat privada. I és que, segons la llei finlandesa, qualsevol edifici de més de 1.200 metres quadrats (o bé deu habitatges) ha de disposar d’un refugi propi que complementi els de públics, que el govern ha de poder aclimatar en menys de setanta-dues hores.

Una estratègia sense paral·lels al món

Aquesta xarxa de búnquers, única al món, és solament la punta de llança de l’anomenada estratègia de Defensa Civil, una estructura que inclou sistemes d’alarma i comunicació amb la població civil, controls de subministrament alimentari, monitoratge dels nivells de radiació nuclear i la capacitat de destruir en tan sols dues hores ponts i infrastructures vitals en cas d’invasió.

El desenvolupament durant més de vuitanta anys d’aquesta xarxa de defensa explica la por que Finlàndia ha tingut històricament de Rússia, amb qui va lluitar durant la Segona Guerra Mundial en l’anomenada Guerra de l’Hivern. L’URSS, en un primer moment, va intentar d’annexionar-se Finlàndia, però finalment es va conformar amb l’11% del territori finlandès i la imposició d’una política que es va conèixer com a “finlandització.” Aquesta “finlandització” va atorgar a l’URSS, amb qui Finlàndia compartia més de mil quilòmetres de frontera, un seguit de privilegis sobre el país nòrdic, notablement una política de neutralitat estricta que li impedí d’adherir-se a l’OTAN.

Tota aquesta relació històrica ha canviat per complet arran de la invasió russa d’Ucraïna, que ha fet saltar totes les alarmes a Finlàndia. D’ací ve que Hèlsinki hagi decidit finalment d’adherir-se a l’OTAN, un pas que Moscou ja ha avisat que podria comportar-li conseqüències de caràcter militar. La seva veïna Suècia podria ésser la següent a adherir-se a l’aliança, en un gir radical que faria encara més evident les profundes conseqüències geopolítiques que la guerra d’Ucraïna està tenint i continuarà tenint per al conjunt del continent europeu.