04.08.2023 - 19:40
Ja hi tornem a ser. S’ha parlat de diners autonòmics i com repartir-los i no han passat ni vint-i-quatre hores que ja han arribat els primers improperis a la ministra d’Hisenda en funcions espanyola, María Jesús Montero. I què va dir, Montero? Doncs que hi havia la possibilitat que grups independentistes plantegessin que el govern espanyol assumís una part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) a canvi d’un possible suport a la investidura de Pedro Sánchez. I, evidentment, va posar-hi el fre. “Ara mateix és avançar-se a un debat que encara no és damunt la taula”, va afegir.
I tant que no hi és. Quina pressa ha entrat de cop per a retocar el finançament després de tants anys d’espera? I el deute? Recordem que la reforma del finançament autonòmic és pendent de fa catorze anys, tot i que s’hauria de revisar cada cinc, igual com els deutes que tenen les comunitats autònomes amb l’estat. És evident que al PSOE estan nerviosos i que voldrien arreglar en un dia allò que han anat ajornant durant anys i anys. Després de les paraules de Montero, l’endemà, el president Aragonès advertia en conferència de premsa que la Generalitat no negociarà “un finançament que impliqui altres comunitats autònomes” ni defensarà “els interessos d’altres territoris”, sinó que defensa un tracte bilateral. “No anirem a negociar acompanyats d’Ayuso i de Page“, va dir, en referència als presidents de la Comunitat de Madrid i de Castella-la Manxa.
I aquí sí que va saltar l’habitual pirotècnia verbal nacionalista espanyola. Tant és que sigui del PSOE com del PP. Cap prebenda (?) més per a Catalunya! Com Fuenteovejuna, tots a l’una.
El president en funcions d’Aragó, el socialista Javier Lambán, que sempre ha mostrat un gran “amor” pels catalans, va ser el primer. Va dir que el govern espanyol havia d’assumir una quitança d’aquest deute autonòmic, però “sense més greuges entre comunitats”. I afegia que aquesta condonació s’hauria de plantejar sobre el conjunt del deute autonòmic, no només el del FLA i “exactament igual per a totes les comunitats, amb el mateix percentatge”.
Al País Valencià, el nou president, Carlos Mazón, ha rebutjat que el nou model de finançament autonòmic es negociï “a la cambra fosca del separatisme” i ha exigit una “compensació” per a la situació d’excepcionalitat que ha multiplicat el deute valencià després d’haver estat “injustament el més mal tractat” per aquest sistema.
Per la seva banda, la Junta d’Andalusia, governada pel popular Juanma Moreno, ha advertit que el PSOE pot oferir “noves prebendes” a partits independentistes, en el marc d’aquesta possible reforma del sistema de finançament autonòmic. És qüestió d’anar posant la llenya per fer una bona foguera quan sigui el moment.
Fonts de l’executiu castellano-manxec, presidit pel socialista Emiliano García–Page, diuen que “Castella-la Manxa no permetrà de rebre un euro menys del que rebin els altres” i han recordat que “el finançament autonòmic s’ha de debatre entre el govern d’Espanya i totes les comunitats de règim comú, mai bilateralment”.
Podríem continuar amb declaracions que s’han fet a Madrid, Galícia, Cantàbria, etc., amb un reguitzell de jaculatòries molt semblant, sempre clamant contra els suposats avantatges que rep Catalunya. Fins i tot algun mitjà ha desenterrat la idea de la quota basca per a Catalunya i ha recordat que aquesta operació, en el seu dia, ja va ser quantificada per l’economista i director executiu de Fedea, Ángel de la Fuente en un treball del CSIC. Segons els càlculs establerts, concloïa que si s’executés aquesta possibilitat, la resta de les comunitats autònomes es veurien afectades amb la supressió de fins a un 12% del seu finançament autonòmic, cosa que fet i fet acabaria deteriorant serveis públics indispensables com la sanitat i l’educació. Això passava el 2012, amb dades del 2007. Llavors, afegia, caldrien uns recursos addicionals de més de 16.000 milions d’euros, que s’haurien de treure de la resta de comunitats de règim comú.
La maldat del plantejament és que l’operació es presenta als ciutadans com si hi hagués un fons –del que no es diu qui l’omple– i se n’anessin repartint diners i a Catalunya sempre li’n toquessin més. I no solament això, “els catalans encara en volen més”. Sembla ben clar que tots els presidents autonòmics tenen ben apresa la lliçó i estan disposats a cantar-la tan bon punt comenci la música. Per això, aquesta és una via morta per a Catalunya. Els tenim tots en contra. De la Fuente deia que si féssim com els bascs, ens enduríem 16.000 milions més que s’haurien de pagar de menys a Extremadura o a Cantàbria, per exemple. I mentre expliquen aquesta història i alcen la veu tots alhora, ens veuen com l’esca del pecat, perquè “no en tenim mai prou”. I, mentrestant, algú fa comptes i ja s’encarrega que cada any volin uns 20.000 milions de Catalunya amb destinació desconeguda.
Personalment, estic saturat d’aquesta situació, d’aquests clams maldestres però eficaços, perquè fa massa anys que dura i, per més que hi aportem xifres sempre trobaran la mentida precisa i la repetiran per terra, mar i aire, tantes vegades com calgui, fins que no quedi cap dubte que la raó és amb ells. No en va, l’ex-president Artur Mas, va comentar, no fa gaire, que “eliminar el dèficit fiscal és tan difícil com aconseguir la independència”.
Tota aquesta parafernàlia anticatalana que es torna a preparar, és ben curiosa, perquè els qui l’etziben passen per alt el que diu el Ministeri d’Hisenda espanyol mateix. Fa una setmana, va presentar les dades de liquidació del model corresponents al 2021. D’acord amb aquestes xifres, Catalunya va ser el tercer territori que va aportar més ingressos tributaris per habitant al sistema, però el desè quant als recursos rebuts. En concret, Catalunya va aportar gairebé un 17,7% més d’ingressos que no pas la mitjana, mentre que la posterior redistribució la va fer quedar un 2,1% per sota.
A més, segons una nota que la Generalitat va fer pública dissabte passat, la posició de Catalunya empitjora si es té en compte l’impacte del cost de la vida. Aleshores, cau a la catorzena posició i se situa en penúltim lloc, un 12,1% per sota de la mitjana del conjunt de territoris que participen en el règim comú de finançament. En definitiva, per dotzè any consecutiu, Catalunya queda per sota del conjunt de comunitats en la mitjana de recursos rebuts, tot i aportar un 18% més.
Un any més, s’ha posat de manifest allò que ja intuíem, que els mecanismes de redistribució i anivellament que utilitza el model de finançament espanyol fan que el repartiment dels recursos entre territoris no sigui equitatiu. Així, mentre que Catalunya és sistemàticament per sota de la seva aportació, hi ha unes altres comunitats amb una capacitat tributària molt inferior a la mitjana que sempre reben més recursos per habitant que nosaltres.
Les comunitats que van rebre més recursos per habitant el 2021 són Extremadura, Astúries, Castella i Lleó i La Rioja, mentre que la seva aportació és la 14a, 6a, 7a i 8a, respectivament. Que el model no funciona ja s’ha dit fins a l’extenuació, però el govern espanyol no fa res.
La nota de la Generalitat és extremadament clara quan valora la situació. Diu que l’actual model de finançament es va aprovar l’any 2009 i, d’acord amb la norma de creació, s’hauria d’haver revisat amb periodicitat quinquennal —és a dir, el 2014 i el 2019—, però a hores d’ara encara no se n’ha fet cap actualització. I afegeix: “En tots aquests anys, no només ha augmentat la disparitat en el repartiment de recursos entre comunitats, sinó que també s’ha accentuat el desequilibri entre els ingressos totals percebuts per l’estat i els que arriben a les administracions territorials. Axí, entre el 2012 i el 2022 els recursos de l’estat han crescut d’un 88,7%, mentre que els de les comunitats només han crescut d’un 40,5%.”
La qüestió que més emprenya de totes és que cada any diem el mateix, però no canvia res. Ara, en moments molt delicats de cara a la designació del govern espanyol, ens hem de demanar seriosament quina credibilitat poden tenir les promeses que es facin. Malauradament, per mi, no en tenen gens ni mica. Crec que als dos grans partits ja els van bé les coses tal com són, en termes de finançament. Per tant, no espero cap canvi substancial de la situació, diguin el que diguin i prometin el que prometin. En aquest cas, el PSOE, que és qui més hi té a guanyar.
