17.05.2024 - 19:50
La insuficiència del finançament a Catalunya és una realitat que fa anys que sofrim els catalans. Sembla que darrerament se’n torna a parlar més, la qual cosa és molt d’agrair, perquè mantenir encesa la flama d’una injustícia tan flagrant és el mínim que podem fer. El mes de febrer van obrir el foc vint col·legis professionals catalans que es van adherir al manifest impulsat pel Col·lectiu Economistes pel Benestar i que havia estat presentat un any abans. El nucli del manifest era ben clar: “Sense una gestió pròpia dels recursos econòmics generats a Catalunya no és possible d’assegurar en el futur el benestar dels seus ciutadans i la competitivitat de la seva economia.” Va ser un pas important, perquè implicava de ple la societat civil.
Un parell de setmanes després, vint patronals, cambres i més entitats empresarials van subscriure una declaració en què proposaven de canviar l’actual sistema per un nou model de finançament, fos un model federal o un pacte fiscal, o mitjançant una “profunda reforma” del sistema actual. Amb un text menys radical que l’anterior, concloïen: “Si l’autonomia financera no queda resolta de manera definitiva i diàfana, continuarem instal·lats en el debat permanent i confús sobre els desequilibris financers a escala territorial.”
El tercer pas el va fer la Conselleria d’Economia i Hisenda amb la publicació d’una proposta singular de finançament, que prenia com a model el concert basc, però amb una part destinada a la solidaritat cap a les altres comunitats estatals. La consellera Natàlia Mas, avui en funcions, ha fet de llavors ençà un periple de visites explicant ací i allà la bondat del sistema presentat.
Després han vingut les eleccions. I tots els partits –llevat de Ciutadans i Vox– han parlat durant la campanya de la necessitat de millorar el finançament de Catalunya. Que així no es pot continuar, vaja. Sense dubte, ha estat el denominador comú de les propostes polítiques. Com és natural, la intensitat de la proposta no ha estat igual en tots. I així es tanca el cercle. Institucions de la vida civil, patronals i polítics demanen el mateix, però, simultàniament, ningú de tots ells té gaire clar com materialitzar la necessitat d’esborrar o fer minvar el dèficit fiscal, que ens castiga com a societat d’ençà de fa massa anys, i ens impedeix una millora clara en el nostre benestar, paral·lela a l’esforç que fem en la creació de riquesa.
Ahir, casualment, van tenir lloc dos esdeveniments, un a Barcelona i un altre Madrid, que posaven en solfa la realitat que vivim sobre aquest punt concret del finançament autonòmic. Ací, el Cercle d’Economia va presentar la tradicional nota d’opinió, una setmana abans de les seves jornades anuals. El document subratlla, entre més, la necessitat de garantir un bon finançament per a Catalunya que respecti el principi d’ordinalitat i del cost de la vida, en línia amb el manifest conjunt signat al març per tot l’empresariat català.
El Cercle demana una millora del finançament autonòmic, si bé s’allunya del “concert amb solidaritat” defensat per la conselleria. L’entitat recorda que el 2018 ja va presentar la seva pròpia proposta, que advoca per cedir més competències a les comunitats autònomes perquè puguin recaptar i gestionar millor els seus tributs. Textualment, diuen: “La reforma del sistema de finançament que plantegem és sens dubte ambiciosa, però factible. Només depèn de la voluntat política. Altres països, i el Canadà n’és un bon exemple, tenen des de fa temps un sistema molt semblant al que proposem. Una reforma d’aquestes característiques hauria de ser acceptable per al conjunt de les comunitats autònomes que, en la mesura que es millorés l’equitat vertical del sistema, en podrien sortir totes beneficiades.” I afegeix que “la reforma suposaria una oportunitat per a incorporar les comunitats de règim foral en el mecanisme de la solidaritat interterritorial d’Espanya”. Vet ací un altre aspecte complicat.
Fins ací, els catalans expliquem la nostra visió de la jugada. Els uns, de manera més radical, els altres, menys. Però tots (gairebé) insistim que necessitem més diners, senzillament, perquè ens els guanyem i perquè ja fa massa temps que dura la broma. És a dir, que si sumem tots els dèficits fiscals generats durant anys i anys, la xifra té massa zeros a la dreta. Ara bé, les paraules, manifests i declaracions que fem des d’ací no sembla que arribin enlloc. Efectivament, regna el buit absolut de paraules plenes de raó, a l’estat espanyol. I a Madrid només hi ha un silenci sepulcral, perquè no està per romanços i sap els maldecaps que representa per als partits estatals retocar el sistema actual obsolet, i per això, fa molts anys que no actualitza un sistema que ens perjudica especialment. No hi ha pressa, és el missatge real que ens retornen amb la seva absència de fets, i amb prou feines, de paraules.
La veritat és que la qüestió crema i genera confusió dins els mateixos partits estatals. El PP vota ací que ha de millorar el finançament, però quan senten això els seus col·legues que manen a Castella i Lleó, posen el crit al cel. Igualment, el PSC no té inconvenient de dir-ho ací, mentre que a Castella-la Manxa, només de pensar-ho, el seu correligionari Emiliano García Page genera un incendi de grans proporcions. I així van passant els dies, els mesos i els anys…
Bé, ahir, a Madrid, i fora dels partits polítics, el Consell General d’Economistes espanyol (CGE) i la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea) van fer una sessió conjunta amb l’objectiu d’identificar els problemes centrals de l’actual sistema de finançament autonòmic i oferir una sèrie de propostes per a mitigar-los i “facilitar l’arribada a bon port de la reforma necessària”. Entre els participants en la sessió, destacava la presència del director de Fedea, Ángel de la Fuente, que és considerat un dels experts en finançament territorial més reconeguts d’Espanya i també de les balances fiscals. Més d’una vegada ha reconegut que “Catalunya està raonablement ben finançada”. Què deu entendre per “raonablement”?
Una de les preguntes que es van fer a la sessió va ser: en relació amb la petició d’alguns partits catalans de modificar la LOFCA perquè s’estableixi “una clàusula d’excepció de Catalunya que reconegui la singularitat en la qual s’organitza el sistema institucional de la Generalitat i que faciliti la cessió del 100% de tots els tributs que es paguen a Catalunya”, què passaria si, finalment, aquesta clàusula es fes efectiva?
I, és clar, es va obrir la capsa dels trons. De la Fuente va ser molt explícit i clar: “Seria un desastre.” I va afegir: “Obriríem la porta a una deriva confederal de l’estat que en canviaria qualitativament la naturalesa, i no precisament en positiu. Si permetem que els territoris més rics es quedin amb tot el seu excedent fiscal, o amb bona part, no hi haurà recursos per a finançar l’anivellament territorial o polítiques socials uniformes a tot el país. Més encara, l’estat s’aniria quedant sense recursos tributaris propis, la qual cosa el deixaria en una posició de feblesa, a costa dels territoris, i sense eines per a exercir les funcions que li corresponen”, va dir. Potser creu que implicaria la fallida del sistema?
Tot seguit, li demanaven si, en un context polític tan convuls com l’actual, creia que hi havia cap possibilitat real que s’arribés a un acord sobre la reforma del sistema de finançament autonòmic en aquesta legislatura. Patapam! Ell, taxatiu va contestar: “No. I, a més, si es fes la reforma en aquestes circumstàncies, és probable que fos per empitjorar. La pressió de l’independentisme català podria portar-nos a un sistema menys solidari.”
Aquest és el pensament, molt esquematitzat, si ho voleu, però real, de com es veu a Madrid el clam català. Saben que utilitzen els nostres diners com si fos un fet natural, no pas com un regal que ens forcen a fer cada any. Per això, deixar-los anar i tornar-los, o reduir-los, els costarà molt. Tant, que, sense més ni més, no ho faran mai. Una taula de diàleg? Ja tenim l’experiència ben recent. Què els podria fer canviar, doncs? Què hauríem de fer? Jo, avui, ara i aquí, veient la deriva del panorama social que tenim, i veient els resultats de les darreres eleccions, sincerament, no ho sé.
