28.12.2023 - 21:40
|
Actualització: 28.12.2023 - 21:41
La reforma del sistema de finançament per a posar fi a un dèficit fiscal crònic de l’estat espanyol envers el Principat va ser una proposta que l’any 2012, després de la sentència de l’estatut, va aconseguir un ampli consens. El no rotund del president espanyol d’aleshores, Mariano Rajoy, i la primera gran manifestació de l’Onze de Setembre impulsada per l’ANC van originar el viratge de CiU i van fer que la majoria del parlament veiés el referèndum d’independència com a única via.
De llavors ençà, aquesta qüestió va ser relegada en el debat polític. A l’estat espanyol la majoria hi era clarament contrària, cosa que, afegida a les picabaralles entre comunitats autònomes, ha fet que el model de finançament hagi estat caducat d’ençà del 2014. Tot amb tot, durant aquests anys la situació encara ha empitjorat. El govern de Catalunya va publicar fa pocs mesos que el dèficit fiscal ja vorejava els 22.000 milions, és a dir, un 9,6% del PIB, que equival a un 50% del pressupost de la Generalitat.
Ara, en aquesta nova etapa política de col·laboració del govern de Pedro Sánchez amb ERC i Junts, ha esdevingut novament una proposta central. El mes de novembre, el president Pere Aragonès encarregava al Departament d’Economia una proposta de finançament, fora del règim comú, per posar fi –deia– al dèficit fiscal. De fet, en la reunió entre Sánchez i Aragonès al Palau de la Generalitat del proppassat 21 de desembre, el president espanyol es mostrava disposat a parlar-ne i deia que l’estatut ja preveia una hisenda catalana. Aragonès insistia en la demanda del finançament singular.
En el discurs de Sant Esteve, Aragonès esmentava un dels grans objectius de l’any que ara començarà: “El 2024 ha de ser l’any en què acordem un finançament singular amb l’estat.”
“Ara sí que toca!”: un clam que va unir el món econòmic català
El president Mas, a les eleccions del 2010, ja establia com a prioritat un model de finançament, “en línia amb el concert econòmic”, i considerava que era una de les poques oportunitats per a refer vincles amb Espanya. L’objectiu era, doncs, un sistema que permetés de recaptar i gestionar tots els imposts, encara que es mantingués una contribució a la solidaritat interterritorial.
El món econòmic i social, de la patronal Foment del Treball fins als sindicats CCOO i la UGT, passant per entitats com l’Ateneu Barcelonès, Òmnium Cultural i la Societat d’Amics del País, van fer costat a aquest pacte fiscal. Sobre això, el president d’Amics del País, Miquel Roca, proclamava “això ara sí que toca” i advertia: “Negant ara el concert a Catalunya es pot trencar alguna cosa.”
En l’àmbit institucional, el 25 de juliol de 2012 el parlament va aprovar de demanar un pacte fiscal amb el suport de CiU, ICV-EUiA, ERC i, en bona part dels punts, el PSC. En aquesta votació, Ernest Maragall, aleshores diputat socialista, trencà la disciplina de vot i, en compte d’abstenir-se, donà suport a la hisenda pròpia.
El 20 de setembre de 2012, el president Mas es va reunir amb Mariano Rajoy per parlar-ne, però aquest li respongué que no hi havia marge per a negociar el pacte fiscal. Mas va reaccionar dient que Catalunya havia de fer “una profunda reflexió i prendre decisions”, perquè veia el pacte fiscal com l’última possibilitat d’entesa entre Catalunya i Espanya. Pocs dies més tard, el parlament va aprovar un text en què manifestava la necessitat de fer una consulta i es van convocar eleccions avançades.
La proposta d’ERC, Junts i el PSC
L’any 2012, el primer secretari del PSC, Pere Navarro, va proposar un pacte fiscal en què la solidaritat no fos “il·limitada”, va dir, amb una administració tributària única en què l’administració estatal i la catalana gestionessin de manera compartida els imposts. Aquesta fórmula fou refusada per Mas, que recordà que era un debat superat amb l’estatut, que establia la creació d’una agència tributària única per a Catalunya i que el PSC va votar.
El PSC no s’ha mogut d’aquella posició i l’actual cap del partit, Salvador Illa diu que veu bé un consorci tributari que impliqui la gestió compartida entre la Generalitat i l’estat espanyol. Però no hi entra a fons, i en la ponència elaborada per al congrés del PSC del mes de març, simplement es diu que vol un model de finançament autonòmic més just i solidari, sense “privilegis” i cercant els recursos necessaris per a desenvolupar totes les seves potencialitats. En canvi, el PSOE sí que sembla haver fet un viratge. Sánchez ara és favorable a una hisenda catalana. Fa uns quants anys, quan el president del PSC d’aleshores, Àngel Ros, proposava un pacte fiscal propi, que reconegués el concepte d’ordinalitat, la direcció dels socialistes espanyols li va tancar la porta i va remarcar que no acceptaria cap mena de “excepcionalitat” per a Catalunya.
La qüestió va tornar arran de les negociacions sobre la investidura de Sánchez. ERC va acordar amb el PSOE de crear, durant el primer trimestre del 2024, una comissió bilateral per a abordar un “finançament adequat” per als serveis públics catalans. Alhora, en l’acord entre Junts i el PSOE s’establia que en la negociació amb mediador Junts demanaria la cessió del 100% de tots els tributs que es paguen a Catalunya.
Un finançament caducat
La reforma del sistema de finançament l’any vinent no involucra solament el Principat. L’any 2014 va caducar el model vigent de finançament i les reivindicacions d’un nou model més just han estat una constant, principalment al País Valencià. El 2017 hi va haver la gran manifestació a València per una millora del sistema, impulsada pel PSPV, Compromís, Podem i els sindicats. I de llavors ençà Compromís ha fet costat a tres investidures i dos pressuposts en canvi d’una reforma del model, amb terminis inclosos, però els incompliments han estat reiterats.
En les negociacions sobre la investidura recent de Sánchez, també es va acordar d’aprovar un nou sistema de finançament autonòmic i la compensació a les autonomies infrafinançades. En el programa de la candidatura de Sumar i Compromís no es demana un model diferenciat, sinó una reforma que “atenga criteris poblacionals i de prestació dels serveis públics i desenvolupament competencial, per tal d’acabar amb l’infrafinançament valencià”.
A grans trets, Compromís proposa de substituir el concepte de “població ajustada” pel de “població de dret”, és a dir, la que apareix al padró; i crear un fons de garantia i de compensació. Els partits sobiranistes de les Illes, en canvi, demana un model diferent. Proposta per les Illes vol un concert econòmic, en què es recaptarien tots els imposts i després se’n transferiria una part a l’estat espanyol per les despeses comunes. Alhora, el diputat de la coalició Sumar-Més, Vicenç Vidal, diu que l’objectiu és avançar cap a un model de finançament semblant al concert econòmic del País Basc, és a dir, recaptar directament els imposts i aportar una “quota solidària” als territoris de l’estat espanyol que més ho necessitin. “Sumar-Més –diu– defensam que les Illes Balears puguin recaptar i gestionar els imposts de la ciutadania illenca i posar fi a l’espoliació fiscal.”
Ara, els compromisos del PSOE d’abordar el nou finançament per a Catalunya i l’acord amb Sumar fan del sistema de finançament una qüestió inajornable com mai, que es podria resoldre l’any que ara encetem.
