El finançament català, dins un núvol de fum creixent

La qüestió més important que té entre les mans el govern de la Generalitat –i també l’espanyol– és, sense cap mena de dubte, la del finançament. Aquesta setmana, tothom ha estat pendent de les paraules de tres dels grans protagonistes de la funció, que, en diferents àmbits, han parlat de la situació. El president espanyol, Pedro Sánchez, la vice-presidenta espanyola, María Jesús Montero, i el president de la Generalitat, Salvador Illa, hi han dit la seva, quan fa un mes que els militants d’ERC van votar, amb un tímid sí, la investidura del dirigent del PSC com a president.

I la veritat és que, havent-los escoltat tots tres, diria que som on érem. És a dir, a les fosques. Només m’ha quedat clar que han repetit tots plegats mil vegades: “Complirem el pacte”. Però, com? D’això ja en parlarem, espero. Sóc conscient que el pas és molt delicat per al PSOE –per les pressions contraposades que li arriben de totes bandes, de dins i de fora– i, per això, entenc que tots tres han mesurat tant les seves paraules que no s’hagi avançat ni un pam en un camí que, ben mirat, penso que no té gaire sortida. Ara bé, aquestes setmanes sí que han servit per a adonar-nos que la cosa que més els interessa és crear una gran nebulosa al voltant del pacte.

Personalment, no he canviat la idea que la proposta d’ERC no té recorregut. I, veient l’actuació d’aquest primer mes, em reafirmo en la idea. Primer de tot, s’ha embolicat la troca. El pas inicial ha estat el de jugar fort amb la semàntica. Que si finançament singular, que si concert econòmic, que si solidaritat, que si ningú no hi perd… Però, finalment, som on érem, això sí, amb una diferència imperceptible, molt difosa dins la boira, que la “singularitat” inicial s’ha anat diluint per uns quants camins i s’ha anat substituint per la idea de solidaritat.

En la discussió, hi han intervingut tota mena de personatges, des de diferents presidents de comunitats del PP i del PSOE, fins a ministres, com Jordi Hereu, l’ex-comissari Borrell i la presidenta del PSOE, Cristina Narbona. El primer objectiu sembla assolit: crear boira. A hores d’ara, la gent no sap què s’ha pactat. És concert o no ho és? És singular o hi haurà singularitat per a tots? Fins on arribarà la solidaritat dels catalans? De quants diners parlem? Qui en guanyarà i qui en perdrà? Calia tant de soroll per a arribar a aquesta “no-conclusió”? Per a nosaltres, no. Però per als que viuen a l’altra banda, potser sí, perquè segons el relat oficial sembla que amb els 20.000 milions, que neguen, però que aportem cada any, no som prou solidaris. Per cert, d’això ningú no n’ha parlat, i es tracta, precisament, de ser-ho menys, encara que ningú hagi gosat de dir-ho amb la naturalitat que seria de justícia.

La vice-presidenta espanyola va assegurar davant el senat, per exemple, que els serveis públics oferts per les comunitats autònomes continuarien essent similars a tot l’estat després de la materialització del pacte. Això, si no ho entenc malament, vol dir que Catalunya continuarà fent una aportació significativa a la resta de comunitats autònomes perquè puguin oferir uns serveis públics “similars” als que hi hagi a Catalunya. És a dir, que el pacte no implicarà el sorgiment de desigualtats territorials a conseqüència de la introducció del sistema de finançament singular a Catalunya. Tot quedarà igual, vol dir, potser? Déu n’hi do! I ERC què hi diu, al marge d’amenaçar de retirar vots? Per què la ministra no va dir res sobre l’ordinalitat, que se li ha “exigit”, després de fer els càlculs pertinents i materialitzar-se en el repartiment dels diners? Ningú no vol posar el cascavell al gat, és clar.

Pedro Sánchez va anar més enllà, dimecres mateix, a la mateixa hora que Montero, aprofitant l’acte d’inici del curs polític a l’Institut Cervantes de Madrid. I l’explicació que va aportar va ser la de “no us preocupeu, que hi haurà cafè per a tots”. Poc original, oi? I va etzibar: “La descentralització és perfectament compatible amb garantir la solidaritat i equitat entre territoris, i amb garantir la suficiència de recursos, sempre que els governs autonòmics assumeixin més corresponsabilitat fiscal. De fet, em comprometo que amb la reforma que proposarem, totes les comunitats autònomes del país rebran més recursos que no els que van rebre mentre governava el PP.” I, tot seguit, va afegir que l’objectiu d’aquesta reforma era “duplicar els recursos de la principal eina de solidaritat que recull la constitució, que és el fons de compensació interterritorial, de manera que la igualtat de recursos entre territoris quedi garantida”.

Aquí la va dir molt grossa, perquè sap molt bé que amb aquest fons no es va enlloc. Tothom rebrà molts més diners? Amb el fons de compensació interterritorial? No ho crec. Entre més coses, perquè aquest fons no s’ha pensat perquè les comunitats autònomes financin els seus serveis, com ara l’educació o la sanitat, i la seva quantia és escassa. La constitució espanyola li assigna una funció equilibradora de convergència entre comunitats per mitjà  d’inversions. Recordem, també, que el fons de compensació interterritorial es compon de dos fons, el de compensació i el complementari, que tenen com a destinació el finançament de despeses d’inversió d’algunes comunitats autònomes. És a dir, que no són diners per a despeses de funcionament per als serveis essencials, sinó per a inversions que ajudin al desenvolupament dels territoris.

Vegem-ne un cas concret. Al País Valencià, si Pedro Sánchez complís la seva promesa de duplicar els fons de compensació interterritorial, rebria 53 milions més que no pas el 2023 –xifra que s’ha repetit el 2024 perquè es va prorrogar el pressupost–, una quantitat que és a anys llum de la que es demana de fa molt de temps per a pal·liar l’infrafinançament, que l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques calcula en uns 1.300 milions anuals, per a situar-se a la mitjana de la resta de comunitats.

És clar que aquesta és lletra petita, i la gent no sap gaire de què es parla. Sent que el president espanyol diu que hi haurà més diners per a tots i que es doblarà tal fons i, apa!, a empassar-se el gripau. Després ja es veurà la realitat, però, de moment, ja tenim un bon titular. Cal reconèixer que Sánchez, d’això en sap un munt, a còpia de practicar-ho.

I el president Illa no va aclarir res ahir al parlament, com tampoc no ho va fer dilluns a TV3. Ans al contrari, va continuar espessint la nebulosa. “L’acord es complirà. Sé que costarà, però el meu govern honora els acords als quals arriba”, va dir ahir. I va afegir que “Catalunya és solidària, no sols en matèria de finançament, sinó també en altres àmbits, i n’hi ha prou amb mirar la seva història per a saber que sempre ho ha estat”. Després, va tornar a reivindicar la seva “implicació en la millora d’Espanya”, perquè “Catalunya no vol ser més ni menys que ningú”. No cal dir que va deixar perdre una gran oportunitat per a parlar del dèficit fiscal i d’explicar el veritable motiu de la demanda d’ERC. Però, és clar, això no ho pot fer.

Tenim un president de la Generalitat que no pot explicar la realitat i, en l’improbable cas que complís allò que ha pactat (o allò que en sabem) i recaptéssim el 100% dels imposts, fa entrar tremolors pensar que entre ell i els seus caps de Madrid haurien de decidir quin determinat percentatge de la recaptació seria per a l’estat, en funció de les despeses que suporti, i quina seria la credibilitat del consorci que es crearia per a vetllar per l’efectivitat de les inversions pressupostades. Tot això s’hauria de concretar posteriorment, malgrat que són qüestions fonamentals, de les quals no hem sabut res de res, i no crec que en sapiguem res.

En definitiva, passen els dies i ens ofeguem en una mar de paraules buides, repetides. Ara que ja no sabem si s’ha pactat un concert o una singularitat, i si la cafetera acabarà rajant per a tots, el següent pas és fer-nos veure que el camí que exigeix l’objectiu del pacte és molt llarg i cal superar molts entrebancs. El primer serà el del pressupost espanyol, que necessita l’ajut català, en canvi que la promesa continuï intacta, com continuaran assegurant, amb nebulosa, això sí. No sigui que s’emprenyin més del compte unes altres comunitats autònomes. Qüestió de qui vulgui fer un acte de fe.