Fi de curs

‘Sembla la festa de fi de curs de TV3’, sento que diu una noia. M’ha fet molta gràcia perquè té una mica de raó: amb una amiga que m’hi he trobat hem comentat la jugada una estona i tot eren variacions de la frase ‘Mira, l’Albert Flaquer de “La Riera”‘. La dotzena gala dels premis Gaudí s’ha celebrat al Fòrum de Barcelona, com si el cinema català anés just de marginalitat, i ha avançat a marxes forçades, entre l’amalgama estranya que surt quan tothom fa veure que una cosa és important però tothom té ganes que s’acabi. La solemnitat pretesa no casava gaire amb l’actitud general.

Jo estava nerviós i tot, perquè era la primera vegada que anava a un acte com aquest, i tanta il·lusió em feia que tan sols la força del temporal ja m’hi ha dut flotant. Impressionat pels reflexos argentats de l’edifici, m’he plantat en una mena de paradeta que deia ‘Acreditacions’ perquè hi he vist cotxes brillants i que tothom hi anava molt abillat, sota els abrics, contra el fred glacial. I m’han dit: ‘No, tu si ets premsa a un altre lloc.’ Me n’hi he anat, hi he deixat les coses i una senyora m’ha indicat: ‘Ara t’acompanyaran al photocall.‘ I amb un noi hem travessat set o vuit quilòmetres fins que hem arribat a la sala on hi havia, per entendre’ns, el càsting de ‘La Riera’ i el govern, valgui la redundància.

La primera cosa que em sobta és l’espai. Petit i tranquil, i tot de grups de gent que xerra o se saluda o es petoneja o es distreu, sobretot les dues últimes coses. La segona són els vestits que perlegen i les americanes amb dibuixos de colors, que fan una sensació molt rara, perquè els has admirats tota la vida a la tele amb una observació gairebé zoològica, però ara són allà al costat i la gent els porta de debò, i prens consciència que realment hi ha algú que porta aquella americana. No m’havia passat mai, i m’ha reconnectat amb les més recòndites sorpreses de la infantesa, quan t’adones que rere qualsevol màgia hi ha un adult tip de tot.

La tercera cosa que em xoca és la mena d’ambient que hi predomina. Al fons hi ha la catifa vermella i hi va passant tot de gent famosa. Una senyora gestiona amb molta eficiència qui hi passa i va cridant el nom de cadascú perquè els periodistes sàpiguen exactament qui fotografien. Els equips dels films, les parelles que lliuraran els premis, les autoritats. Albert Flaquer! Després penso que és perquè jo no m’hi jugo res, però no tinc la sensació que a ningú li acabi de fer gaire il·lusió de ser allà. Al cap d’una estona m’escapoleixo fins al vestíbul, però no hi ha gaire gent, tampoc, ni tampoc no semblen gaire animats.

Hi ha cervesa i centenars de milers de bosses de patates Frit Ravich. Hi ha molta gent d’Esquerra Republicana. Molta. Ernest Maragall els deu haver convocats pletòric per assaborir els breus minuts d’utilitat del Fòrum. De Junts per Catalunya també, però jo només distingeixo Laura Borràs, per damunt dels caps de la gent. I quan ja no falta gaire perquè comenci la cerimònia, me’n vaig a l’entrada de l’habitació i veig que en té una altra de contigua. El treballador de seguretat m’informa que sóc en una sala VIP i que l’altra és la ‘normal’, i diu que no sap amb quin criteri s’ha dividit la gent. ‘Hi ha nominats que només poden estar a la sala normal.’ No se sap per quin criteri.

La gala comença amb un esquetx en què l’actriu Anna Moliner, que la presenta, apareix asseguda al sofà de casa seva, amb un fals fons de paret, expressant el fervent desig de tanta gent de traspassar la pantalla i ser a l’amfiteatre. El fons de fusta desapareix i… pam!: es comencen a succeir tot de números musicals i teatrals, marca Dagoll Dagom però no gaire lluïts, amb un humor tou i llunyà, que rellisca tota l’estona, i la gala es fa lenta i feixuga. Només provoquen riallades uns vídeos que emulen clarament l’APM i un número esplèndid i mordaç d’Albert Pla, que canta ‘La sequia’. Moliner és destra, eficaç i enèrgica, i ho són els ballarins, i els qui col·laboren en els esquetxos. Però la gala no engega mai, ni sembla que el públic hi connecti, ni hi ha cap relat, ni cap to.

Els lliuraments són mecànics (em commou un discurs molt emotiu d’Enric Auquer), el discurs d’Isona Passola sona cansat i repetit, com si ella mateixa volgués dir: ‘Encara us ho haig de repetir un altre any?’; no hi ha cap menció als presos ni a la repressió (només Passola els dedica un record vague) i el discurs de Francesc Betriu, premi d’Honor, breu i concís. Lloar els de fora sempre és una maniobra poc curosa, però com que tot plegat em sembla un intent deliberat de fugir de l’humor, de no aprofundir i millorar la tradició tan típica de cantar les quaranta a tothom i criticar i reivindicar, em ve al cap el monòleg de Ricky Gervais de l’altre dia als Globus d’Or, en què, amb hipocresia o sense, celebrava la farsa desmuntant-la. Els Gaudí no han reeixit mai del tot, però han tingut bons anys i bons moments. L’any passat, sense anar més lluny, el Mag Lari va identificar molt bé l’equilibri entre fer riure de debò i entretenir.

Sembla que si enguany no s’ha aconseguit ni l’una cosa ni l’altra és perquè tothom sap que allò depèn de molt poques cordes i que quan algú deixi de tibar-ne una, s’ensorrarà tot. Els espectacles són insulsos perquè no han de molestar ningú ni de dir res. Però ara com ara ho aguanten el voluntarisme i la convicció de Passola i els qui mantenen alçada l’Acadèmia; i una mena de sensació que s’ensuma, com si a tothom ja li anés bé que es repartissin quatre premis més i, de moment, sortís més a compte mantenir amb vida els Gaudí que no pas deixar de fer l’esforç de fer-ho. La qüestió és què passarà si aquesta tensió cedeix. Com que encara haig d’escriure la crònica, em sap greu de fer-ho i ara me’n sap de dir-ho, però me’n vaig un xic abans, quan Anna Moliner comença a entonar el darrer número musical. Al vestíbul, quan el travesso, ja hi ha desenes de persones fent-la petar. Fins l’any que ve.