Fina Miralles: “He nascut d’una mare que m’ha deixat ser qui era”

Fina Miralles (Sabadell, 1950) exposa el seu recorregut artístic al MACBA amb l’exposició Fina Miralles. Sóc totes les que he sigut. Una retrospectiva que omple d’oxigen vegetal el centre de Barcelona i hi fa un simulacre de la vida natural en plena pandèmia. Miralles, que em respon al telèfon des de Cadaqués, assegura que no ha creat mai amb ànsia, però si mirem enrere veiem que amb setanta anys ha fet de tot. Va tenir un paper important en l’art conceptual català durant la dècada dels setanta, i va ser pionera en les propostes de land art a Catalunya, des d’on va fer una crítica al totalitarisme, el patriarcat i la violència mitjançant el diàleg entre allò que és natural i allò que és artificial. Destaquen treballs com ara Duna (1973) i Dona-arbre (1973), i exposicions com Translacions (1977) i Terra (1981). També va participar en les biennals de París i Venècia (1978). Ha dirigit la Sala Vinçon de Barcelona i la Sala Tres de Sabadell. Els seus nombrosos viatges arreu del món, i especialment a l’Amèrica Llatina, tenen un paper fonamental en el seu desenvolupament com a artista. La seva obra es troba exposada en diversos museus, com el Museu Centre d’Art Reina Sofía, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i el Museu d’Art de Sabadell. L’any 2018 va ser guardonada amb el Premi Nacional d’Arts Visuals. La conversa amb Miralles és propera, humana, senzilla, plena de lliçons de vida.

—Viviu a Cadaqués?
—Sí, fa vint-i-dos anys que hi visc.

—Ja no hi aneu gaire, a Barcelona?
—Sabeu què passa? Que viure a Cadaqués significa deixar la ciutat. Hi vaig només quan és imprescindible. Quan te’n vas de la ciutat, canvia la relació amb la gent i et canvia la vida.

—Ara amb la pandèmia, sembla que molta gent reconsidera el fet de viure fora de la ciutat.
—La gent que viu en una ciutat és perquè hi treballa. Hi ha molta gent que se n’aniria si pogués treballar fora. El treball condiciona moltíssim. Si vius més lluny, sí que t’has d’acomiadar de la vida de la ciutat. Has de trobar una altra manera de viure. Començar a fer un altre tipus de feina i tenir una altra manera de viure. Jo, Barcelona, la vaig deixar l’any 1983, abans de les Olimpíades. En aquell moment, vaig començar a donar voltes pel món. Crec que em vaig acomiadar de les ciutats després d’haver viscut a París. Després de París, viure en una ciutat és molt complicat, perquè és una ciutat preciosa. I com que jo no hi treballava, a París, sinó que hi vivia… De París ja me’n vaig anar cap a Normandia, a prop del mar, i vaig dir: saps què, Fina? Tu sempre a prop del mar. Aquí a Cadaqués hi tenia una amiga que em va dir: Fina, vine!

—La mar és important en la vostra vida i en la vostra obra, també.
—També la meva fragilitat va condicionar aquest estil de vida més tranquil. Vam pensar que podríem estar juntes i seria tot més fàcil. Passar els últims anys de la teva vida a prop del mar, la veritat és que està molt bé. I ara amb el confinament que no us deixen venir, s’hi està encara millor! [Riu.]

—Com és la vostra vida ara?
—La meva vida és tranquil·la i senzilla. Tot, com més senzill, millor. Aquest és el lema pel qual jo em governo. Si veig que una cosa és massa complicada, ho deixo estar.

—La vostra obra també sembla un camí constant cap a la senzillesa.
—Sí, quan torno de Sud-amèrica, busco l’essencial i com més senzill, millor. En comptes de posar línies al paper, necessito esborrar-les. Si ho puc fer en quatre línies, millor que en cinc. I després, la meva qüestió física: Fina, el més senzill possible, em dic. Si complicar-se la vida tampoc serveix per a res.

—Volem massa coses?
—Jo m’he anat acoblant a la vida i que la vida em portés per allà on havia d’anar. És l’acceptació de la vida i de la teva pròpia manera de ser. Amb l’obra, m’he deixat influenciar pel dictat de les paraules i de les formes. És important deixar-te guiar pel que et van dient, en comptes de “jo vull ser”, “jo vull anar”, “jo vull tenir”. El “vull, vull, vull” és molt cansat. En el moment que t’agermanes amb la forma de vida que et toca, i sobretot amb la naturalesa en el meu cas, t’alliberes molt.

—A la primera sala del MACBA hi ha una cita vostra que resumeix l’exposició. “Ser artista no és una vocació, ni una devoció, ni una professió; no ho saps, però tot t’hi empeny i et porta a ser qui ets”. Seria això?
—Sí. Ja naixem qui som. Tu ja neixes qui ets. Però quan som tan petits, no sabem qui som. A la maduresa ja sí. I més, si vas treballant en la teva naturalesa, la teva manera de ser. Si vols ser una persona íntegra, vas fent feina. I aquest ésser que ets, l’ets sempre i des del moment de néixer. És que imagineu una cosa: cada espermatozoide del teu pare, o del meu, és un individu diferent! I només hi ha un espermatozoide que fecunda l’òvul de ta mare. I de totes les dones que hi ha a l’univers, perquè aquella és ta mare. I aquesta ets tu. Això és un miracle! Per a mi, comprendre això ha estat un gran agraïment. I per això la frase aquesta: jo no he hagut d’escollir res, sinó que tot m’ha anat portant fins on havia d’anar.

—Des de sempre heu respectat tant l’essència o ha estat una desconstrucció d’allò que havíeu après?
—Jo he nascut d’una mare que m’ha deixat ser qui era. No m’ha marcat que jo hagués de ser res. I després de la infantesa i la joventut, he anat al camp i he viscut al camp. La meva mare era de Balaguer, tenia finques i he viscut això de banyar-me en una séquia, de viure sense llum, d’anar al pou a buscar aigua, de viure amb les bestioles, de tenir els gossos, les mules. El meu pare era de Sabadell i tenia una vocació més burgesa, que seria tot aquest món del voler, del triomfar i el d’haver de ser. El món del camp i de la terra és la noblesa. Perquè la terra et fa ser honorable. La terra et fa dir la veritat. Aquesta és la veritat de la terra. Penseu que vaig viure vint-i-cinc anys de franquisme, i sort que tenia aquest lligam més profund amb la meva mare, la terra i la naturalesa. La meva vida i la meva obra no ha estat tortuosa com els artistes del segle XX. Els artistes maleïts, del patiment i les drogues i l’alcoholisme de Poe, i d’aquest i de l’altre. Això meu ha estat un fer i un fer-me. Jo anava fent l’obra i l’obra m’anava fent a mi. Dia a dia, pas a pas.

—Heu viatjat molt. Creieu que per reconèixer casa vostra cal sortir i viatjar. Després d’haver estat a Sud-amèrica i a París, entre altres llocs, arriba un moment que teniu ganes de tornar a Catalunya?
—No és que de sobte te’n recordis i vulguis tornar, és que ho portes a dins. Ho portes a dins sense ser-ne conscient. Però arriba un dia que sí que n’ets conscient. Perquè aquesta relació íntima que tens amb els arbres, amb els ocells, amb la nit, amb les estrelles, amb el caminar pels camins, a posar-te dins dels rierols, això ho tens a dins i no ho saps. Però un dia se’t desvetlla. És com un teló de teatre a la italiana. Un dia se t’obre. Aquestes portes són portes interiors que es van obrint i tu vas aprofundint i et trobes amb moments de la teva vida molt emocionants, molt emotius. A més, et trobes que la teva vida forma part de tu, no és una vida que va passar i passi-ho bé i ja no m’interessa. Formes part de tot allò.

—Precisament, el títol ‘Sóc totes les que he sigut‘ reflecteix aquesta idea.
—Són les relacions que has tingut amb els teus germans, amb la gent, amb la natura, amb la cultura, amb el teu país. I vas enrere, enrere, enrere. Amb aquest procés d’anar cap a dintre et trobes a la Fina de catorze, la de tres, la bebè. El bebè també el tinc amb mi. Totes viuen amb mi. Jo sóc totes les que he sigut. I si sortim del nostre ego, d’aquesta bombolla, els humans som tots els que han sigut abans de nosaltres. Perquè la humanitat és una cadena. Ens volen fer creure que som únics i extraordinaris, que som com bolets, però això és mentida! Sigues qui tu ets. I si pot ser, aconseguir ser un ésser humà, en lloc d’una persona amb un ego que t’aïlla, et tanca i t’isola. Obre’t, obre’t. Jo sóc com tothom. Un fa sabates i un altre mira, s’inspira amb les coses que viu. Un altre escriu, un altre salta i balla, això és bonic. Tots som diferents. Això de ser tots iguals és el feixisme.

—Cal fer aquesta connexió entre un mateix i les estructures de poder?
—Són les mateixes estructures de sempre. Perquè l’humà no és un sant. I no és sempre tendre i meravellós. També és cruel. Aquestes estructures tan antigues són molt difícils de canviar. Ara bé, és feina de cada dona i de cada home rebutjar-les. Perquè les dones critiquem molt el patriarcat, però en la peça dels “Emmascarats” a l’exposició del MACBA es veu. Ella mateixa és qui es posa la mantellina. Això no canviarà fins que les dones no prenguin la seva vida amb les seves pròpies mans. Agafa la teva vida, és ben teva. Que et vols casar, et cases; que vols tenir fills, els tens. Però no et treguis la teva vida per servir un altre i dir amén, amén, amén. Pots fer el que vulguis amb la teva vida, siguis ama i mestressa.

—Això és complicat, de vegades.
—Aquí hi ha la por. La por de ser qui ets. La por paralitza molt i abaixa el cap. Llavors, com la dona de la mantellina, dius: “Faci’s en mi segons la seva paraula.” L’esclava del Senyor, com va dir l’esperit sant. Però a les dones tot ens va en contra, l’Església, el paternalisme, els pares, els mestres. Jo he tingut un pare poc masclista i que no li interessava el poder. Però bé, això continua igual. Jo crec que depèn molt de les mares, de com eduquen les seves filles i els seus fills. “No, no, Josep, no t’aixequis, la teva germana ja et treurà el plat”.

—Aquests darrers dos o tres anys han estat reveladors de la força col·lectiva de la dona. El moviment feminista també recull aquest sentiment de ser una baula, de no ser dones que fem la nostra lluita de manera aïllada.
—Sí, jo em relaciono. Mireu, ara, per exemple, parlem. Però el que fa la gent jove està molt bé, perquè surten molt al carrer. I no només el “me too” dels americans, són les xilenes, les mexicanes. Perquè les dones continuen morint a causa dels seus marits, amants, germans, de l’avi. Ens continuen violant i ens continuen matant. No cregueu que només és una classe social baixa i la gent alcohòlica. No, no, gent burgesa també viola. Això és una estructura de poder que és aquí. Jo dic: per què els homes no surten al carrer? Els homes també hauran de canviar.

—La relació que tenim amb els animals també hi és present, en aquesta retrospectiva. Quina relació hi tenim?
—Relació de poder. Una altra vegada. Hem anat envaint els seus espais. Els senglars es queden sense espai perquè els anem envaint i després: “Quants senglars que hi ha, matem-los!” Nosaltres ens pensem que som l’animal superior sobre el planeta. Per això quan hi ha vídeos d’alliberament d’animals o de relacions tendres d’animals amb persones la gent s’entendreix. Una cosa és la relació que tenim amb els animals per a menjar, com les matances de porcs o de corders. La mort d’un serveix per a la vida de l’altre. La naturalesa és així de clara i concisa. Ara bé, els que se’n van a caçar i maten conills i llebres i pardals i els deixen allà al congelador, allò acaba a les escombraries. I passa igual amb els peixos. És un domini vergonyós. Ja comença amb la relació entre persona i persona. L’amo de la terra era l’amo de totes les coses que hi havia allà. Tot això del patriarcat ve del repartiment de la terra. I les dones, a poc a poc, van traient el cap i van pensant: jo tinc el dret de viure la meva vida. El tens, estimada, és clar que el tens.

—Justament, aquesta exposició retrospectiva al MACBA es fa en un moment que la gent està semiconfinada i no pot sortir de la ciutat els caps de setmana per anar a la natura. Quina coincidència, aquest context.
—Sí, és com dir als ciutadans urbanites: això també existeix. I després, has d’aprendre la resta, com el recorregut de pràctica artística que ha fet una persona al llarg de la seva vida. I ja es veu què és cada cosa: les naturaleses artificials, les imatges del zoo, del mar Mediterrani. A més, és un espai ampli, aeri, que et permet respirar.

—Us sentiu part d’alguna generació d’artistes?
—Jo ara tinc setanta anys. Quan acabo Belles Arts, som els hereus de la postguerra espanyola. Manolo Millares, Antoni Tàpies, Antonio Saura. Ells sí que han hagut de fer l’Espanya negra i tota aquella cosa unida a la mort i a la tristesa d’una guerra. Però nosaltres hem de continuar amb la mort? Encara? Cinquanta anys més? Home, no fotis! I jo m’hi vaig negar, a fotre el blanco y negro, i vinga la sang. Jo vaig dir: “Mira, jo, la naturalesa, que és d’on em sento que vinc”. Penseu que jo intentava allunyar-me tant com pogués de la Guàrdia Civil.

—En què treballeu ara?
—Jo he treballat molt, eh? [Riu] I he anat fent coses diverses. Perquè de vegades he volgut dir coses que només he pogut dir amb paraules, altres tens alguna cosa a dintre que només ho pots dir pintant, una altra vegada fas una acció, un muntatge. Vull dir que cada cosa serveix per a expressar qui ets, què penses i com vius. I jo ja he acabat aquest procés. Vaig començar ensenyant una pedra i he acabat amb el memorial que és l’espiritualitat. Amb aquest procés d’anar cap endins i cap endins. Jo no sóc professional de l’art. Jo no he de pintar per un plat de macarrons. Llavors puc dir: “Fineta, ja has fet el que havies de fer”. I ara visc la meva vida, tranquil·la.