Els films de superherois es poden considerar cinema, com qüestionen Martin Scorsese i Ridley Scott?

Spider-Man: No way home ha estat l’èxit cinematogràfic del 2021 i ha ajudat a maquillar els comptes de les sales de cinema després d’un altre any desastrós per l’impacte de la pandèmia. Durant el cap de setmana de l’estrena, va recaptar a tot el món 587,2 milions de dòlars, la tercera millor estrena de la història. I en la seva tercera setmana a les sales, s’ha convertit en el dotzè film que més ha recaptat de tota la història, 1,37 mil milions de dòlars. Tot plegat, sense haver-se arribat estrenar a la Xina –el mercat cinematogràfic més gran del món–, que ara per ara estrena pocs films nord-americans. I encara més, la fal·lera pels superherois no es limita a Spider-Man. Durant el 2021, s’han estrenat cinc films basats en personatges dels còmics de Marvel: Spider-Man: No way home, Shang-Chi and the Legend of the Ten Rings, Eternals, Black Widow i Venom: Let there be Carnage. Tots sols representen vora el 30% de la venda d’entrades totals als Estats Units.

Amb aquests registres, no és estrany que ja hagi començat la campanya perquè Spider-Man: No way home, com a punta de llança dels films de superherois de l’any passat, sigui nominat als premis Oscar, incloent-hi el guardó de millor film de l’any. Fins ara no hi ha hagut mai cap producció de superherois que hagi guanyat l’Òscar al millor film, i només Black Panther i Joker –que més que no de superherois és un film sobre un dolent dels còmics de Batman– han estat nominats a aquest guardó. Tot i els bons registres a taquilla i de la crítica, pot ser que l’acadèmia tampoc consideri Spider-Man mereixedor del reconeixement, si tenim en compte les veus crítiques de cineastes com Ridley Scott i Jane Campion, entre més, que consideren els films de superherois “avorrits de nassos” o “sorollosos i ridículs”.

Contra aquestes crítiques, n’ha parlat Tom Holland, actor que interpreta Spider-Man, a The Hollywood Reporter: “Podeu preguntar a [Martin] Scorsese: ‘T’agradaria fer un film de Marvel?’ Però ell no sap què és, perquè no n’ha fet mai cap.” Holland fa referència a les paraules del director de Taxi Driver i Shutter Island l’any 2019, quan, directament, va dir que aquest tipus de films no eren cinema i que, en tot cas, li recordaven els parcs d’atraccions. “He fet films de Marvel i he fet films que han estat molt comentats en el món dels Oscar, i l’única diferència, de veritat, és que uns són molt més cars que els altres. Però la manera que analitzo el personatge, la manera com el director defineix l’arc narratiu i dels personatges, és la mateixa, només a una escala diferent. Crec que són art de debò“, afegeix Holland, fent referència a la seva participació a The Impossible, de Juan Antonio Bayona.

Tanmateix, més enllà de Scorsese, durant el 2021 s’han intensificat les crítiques de veus rellevants del cinema contra els films de superherois, segurament influïts per l’alta presència a la cartellera. Denis Villeneuve, director de Dune, una altra de les superproduccions de l’any, va dir durant la promoció que “massa films de Marvel no són sinó un ‘retalla i enganxa’ d’altres” i que, potser “aquest tipus de films ens han convertit una mica en zombis”. James Cameron –que té Avatar com el film més taquiller de la història just per davant d’Avengers: Endgame, de Marvel– s’hi va afegir fent una comparació entre Dune i els films de Marvel: “Allò que m’impacta de Dune és que és realment èpica. Quan faig servir el mot ‘èpic’, ho faig d’una manera molt determinada, com un film de David Lean o, a grans trets, com els films d’El senyor dels anells. Però quan penso en films que poden tenir determinats moments èpics, per exemple un film de Marvel en què es destrueixen ciutats senceres, no em semblen films èpics.”

És comparable a El senyor dels anells?

La menció d’El senyor dels anells marca un punt de referència en el debat. És fora de discussió la força de la trilogia de Peter Jackson, que a més de ser un èxit a taquilla va ser un fenomen cultural i un baló d’oxigen als films fantàstics, sense els quals, segurament, no s’entendrien altres èxits, com la sèrie de televisió de Joc de trons. La conclusió de la trilogia, El senyor dels anells: El retorn del rei, va triomfar als premis Oscar amb els guardons de millor film, millor direcció i nou premis més.

Kevin Feige, president de Marvel Studios, creu que es pot establir una connexió entre l’impacte d’El senyor dels anells: El retorn del rei i de Spider-Man: No way home: “De la mateixa manera que El retorn del rei era una reivindicació i una culminació de tota la feina magnífica que s’havia fet en tota la trilogia, aquest film és una reivindicació tant de la nostra trilogia [els films de Spider-Man interpretats per Tom Holland] com de les altres cinc interpretacions de Spider-Man de films anteriors.” I afegeix Tom Rothman, director executiu de Sony Pictures, que té els drets dels personatges de Spider-Man: “Com el tercer film d’El senyor dels anells, parlem de la conclusió d’una història èpica, i és cinema comercial de qualitat. És essencial que l’Acadèmia no perdi el contacte amb el cinema comercial de qualitat.”

L’argument de premiar el cinema comercial pren una magnitud diferent en un any com el 2021, en què les sales de cinema han tingut tantes dificultats econòmiques, ja fos per la pandèmia com pels assaigs d’un canvi d’estratègia consistent a estrenar alhora els films a les sales i a les plataformes, com han fet Warner Bros i, en un grau menor, Disney. “Spider-Man: No way home no és disponible a casa. La gent ha d’agafar al cotxe i conduir fins a un cinema per mirar-la amb altra gent. Això és, per a mi, la màgia dels films. Ha estat molt important per a la nostra indústria”, afegeix Feige.

El problema de cercar l’aposta segura

Al fons de la discussió rau un debat clàssic al món del cinema, el que enfronta el cinema dit comercial que es gaudeix amb un bon bol de crispetes amb un altre cinema amb una vocació més artística, per dir-ho d’alguna manera. I ací es pot trobar una àmplia gamma de grisos i matisos. L’actor Stellan Skarsgård en parlava en una entrevista a The Guardian i posava l’accent, més aviat, en el paper de la indústria del cinema: “No tinc res en contra dels films de superherois. He format part de dos i crec que tenen el seu lloc. El problema és que el mateix sistema que permet que vuit persones controlin la meitat de la riquesa mundial facilita el poder de les forces del mercat i, en conseqüència, els cinemes petits i independents pràcticament no existeixen més enllà d’algunes ciutats grans. No hi ha canals de distribució per als films amb un pressupost mitjà i que tenen els millors actors i el millor guió, perquè no poden destinar 3 milions de dòlars a una campanya de màrqueting. I quan els cinemes els deixen entrar, estan en cartellera una setmana i si no funcionen, van fora.”

Skarsgård recorda que, inicialment, El padrí es va estrenar a cent cinemes de tots els Estats Units i prou i només van aconseguir de posar anuncis petits a The New York Times. “Però va créixer i créixer perquè era un bon film. Ara l’opinió de la gent ja no importa. I això és trist”, diu.

I conclou: “Crec que hi hauria d’haver films de Marvel, i més films que siguin com muntanyes russes. També hauríem de tenir altres films. I això és el més trist: quan les forces crues del mercat vénen, els estudis comencen a ser dirigits per companyies a les quals els és igual si fan films o pasta de dents, sempre que tinguin un 10% de beneficis. Quan AT&T [empresa telefònica dels EUA] va comprar Time Warner va dir a HBO que havia de ser més lleugera i comercial. Ja feien diners, però no prou per a un inversor.”