Juan Carlos Tous: ‘Per què pel·lícules en català s’haurien de veure doblades en castellà?’

Juan Carlos Tous és cofundador i director general de FilminCAT, plataforma de cinema i sèries en línia en català que destaca per la gran presència de cinema independent i d’autor. Tant ell com Jaume Ripoll i José Antonio de Luna, també socis fundadors, van crear-la el 2017, després d’haver creat Filmin el 2007, i avui dia tenen més de quatre mil títols doblats o subtitulats en català, on destaquen Els Durrell i Estiu 1993 com els més vists en sèries i cinema, respectivament. Parlem amb el director general sobre la preferència pels continguts en català, sobre el model de negoci i sobre com han viscut el confinament tant ells com més actors del sector audiovisual.

—Per què vau decidir de crear FilminCAT i com ha evolucionat?
—Sempre dèiem que els doblatges existeixen perquè les pel·lícules es veuen. TV3 les dobla, o les dobla el productor perquè es vegin al cinema. Em vaig dirigir a l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC) i els vaig dir que, si les pel·lícules estaven doblades, TV3 o els estudis que tinguessin els doblatges ens els podien deixar i nosaltres, que tenim els continguts i la llicència per a poder distribuir a internet, podríem oferir-los en català. Vaig demanar ajuda per poder fer tota una web en català. No per oferir espanyol, català i original, sinó per oferir una plataforma amb totes les aplicacions en català. L’ICEC ho va entendre, li va agradar molt la idea i ens va ajudar. I ens van ajudar també TV3 i la resta de productors catalans, deixant-nos els subtítols i els doblatges.

—Es pot dir que les administracions han fet els deures en aquest sentit?
—Sí, només podem dir coses bones sobre com van rebre la idea. Es van bolcar amb nosaltres i ens van ajudar. Tot es pot millorar, però no podem dir-ne res negatiu.

—Malgrat aquestes ajudes públiques, costa molt que les grans plataformes introdueixin contingut en català. Per què?
—Per a ells tot és molt més global i aquestes coses els costen. Tot són grans exercicis i tot es fa des de fora. Per a ells, el català és una cosa petita que no consideren. Creuen que l’audiència que pot haver-hi aquí no és rellevant. L’audiència d’Espanya per a ells és Espanya. No és un problema només del català. Tampoc no hi són en basc ni en gallec. És trist, però és així.

—Però, al cap i a la fi, hi ha un públic disposat a consumir continguts en català. A vosaltres us ha anat bé.
—Sí, i tecnològicament no costa gens. No és que hagis de pagar més pel doblatge ni pel subtítol. No, a nivell de negoci és pràcticament el mateix tindre-ho que no. Ara, implica dedicació, treball, el fet de voler-ho fer i buscar (perquè no és fàcil). Amb una mica de voluntat es pot fer sense problemes, però s’ha de tenir… [Riu.]

—Quin criteri seguiu per triar o descartar un contingut?
—Jaume Ripoll, director editorial, i el seu equip decideixen quins continguts es programen. El criteri editorial és molt semblant al de Filmin. Els continguts que contractem a Filmin són els que aniran a parar a FilminCAT. A més, intentem d’afegir al catàleg les obres del cinema català i contactem amb els distribuïdors i productors per a fer-ho. El 8 de juliol estrenarem dues pel·lícules inèdites de Joan Frank Charansonnet (Anunnaki i Doctrina), qui és un director català de qui ja havíem estrenat pel·lícules. També van a Filmin, però la via d’entrada és FilminCAT.

—Sovint parleu d’editorialitzar els continguts. Què vol dir això?
—Té a veure amb com els presentem: fer col·leccions i agrupar-los de manera que el consumidor els trobi. Sempre intentem que les col·leccions i els canals tinguin una identitat pròpia i estiguin molt vinculats a l’actualitat de cada territori. Per exemple, a FilminCAT tenim canals d’alguns festivals catalans, com el Terra Gollut i el FicCat. I d’una altra banda, hi ha les col·leccions. Quan es feia el judici del procés vam destacar una col·lecció de pel·lícules sobre judicis per a fer aquesta picada d’ullet a l’actualitat més nostra. Durant el confinament hem fet un acord amb l’Acadèmia del Cinema Català per a poder presentar cada setmana una pel·lícula que ha estat guanyadora o nominada als Gaudí fent un Instagram amb el director. Això també és editorialitzar els continguts. Donar una rellevància i una presència que fa que l’espectador vulgui veure la pel·lícula.

—Quin paper creieu que heu tingut per al cinema català?
—El paper que hem tingut l’haurà de jutjar la gent, però nosaltres hem posat el nostre gra de sorra. Creiem en la diversitat de les llengües, defensem el cinema en versió original i, de fet, la cosa també va començar per aquí: per què pel·lícules en català s’haurien de veure doblades en castellà? Avui dia la tecnologia permet d’escollir. Si una persona prefereix de veure-la en català que en versió original, que la miri en català. Si és versió original catalana i oferim el doblatge en castellà, francès i anglès, que la gent ho pugui veure, també. Si la tecnologia ho permet, som partidaris d’oferir-ho tot i que l’usuari esculli.

—S’ha criticat que un projecte de qualitat com el vostre tingui faltes als subtítols. Vosaltres heu publicat un comunicat en què us comprometeu a solucionar-ho. Per què passa?
—Hem posat diversos mecanismes de control. Per exemple, ara els subtítols van signats. Al final de l’última línia de l’episodi tu pots veure el nom de qui ha fet la traducció. Això ens ajuda a fer un control de qualitat, per a veure quins traductors i correctors ens funcionen millor. També hem canviat el planter de traductors amb què havíem treballat els primers anys, i hi hem incorporat gent nova. Hem detectat que en les sèries estrenades aquests últims dos mesos la gent ha notat un canvi a millor. Tot això ens ha enxampat amb el confinament, i el teletreball a vegades no ens permet accedir a alguns materials que necessitaríem per a corregir sèries penjades anteriorment. Moltes vegades els subtítols ens vénen donats per distribuïdores i festivals de cinema. Això no ens treu la responsabilitat, però creiem que no és un problema exclusivament nostre, sinó de tot el sector. Allò que no podem fer és començar a subtitular i doblar-ho tot en català perquè no ens sortirien els números. Investiguem i demanem els subtítols que ja existeixen. No trobo bé, per exemple, que subtitulin una pel·lícula per a un festival i després no ens deixin els subtítols quan només s’han utilitzat una nit. Hi ha gent que et diu que són seus i que si els vols els has de pagar. Per què ho has de pagar si ja ho has pagat tu i fins i tot potser t’ha ajudat el Departament de Política Lingüística a fer-ho? Si te’ls demanen, no tens els drets de la pel·lícula i, per tant, no els pots utilitzar, deixa’ls, per a difondre la llengua. Hauria de ser obligatori que qui els té els difongui i no quedin blocats, fer un banc de subtítols i que fossin de domini públic.

—Si us trobeu que algú us els vol cobrar, us hi negueu?
—No els paguem. Prefereixo encarregar-los i fer-los jo.

—Per tant, doncs, una part dels subtítols us ve de distribuïdores, de festivals de cinema…
—I de Televisió de Catalunya. Els subtítols de la majoria de clàssics són de Televisió de Catalunya. I aquelles pel·lícules i sèries que estrenem nosaltres a Espanya sí que les encarreguem i paguem nosaltres. Hi ha una línia anual de subvenció per a estrenes posteriors a sales de cinema, i ens hi presentem, com tanta més gent. Però potser rebem ajudes per uns vuit o deu títols cada any, només.

—La tendència va cada vegada més cap als subtítols?
—Hi ha de tot. En un principi ho teníem gairebé tot en original subtitulat, i ara ho doblem gairebé tot. Les sèries es veuen molt en versió original perquè la gent les consumeix immediatament, abans que doni temps a doblar-les. També depèn de l’idioma. Si l’original és holandès o noruec, és difícil que la gent accepti aquella entonació i ho vegi amb subtítols. Ara, si és en anglès o francès, el consum no és majoritari, però cada vegada és més gran.

—Hi ha diferències de gusts o preferències entre el públic de Filmin i el de FilminCAT?
—Sí, per exemple, en proporció, els continguts infantils es veuen més a FilminCAT que a Filmin. Tenim moltes pel·lícules per a públic adult que només estan subtitulades i s’han de veure en versió original, però els continguts infantils, la majoria de vegades estan doblats i això també influeix. A banda d’això, són tipus de consum força similars. En les dues plataformes les sèries són el contingut que es veu més, la sèrie que hem estrenat aquella setmana.

—Heu detectat interès creixent per FilminCAT arreu dels Països Catalans?
—Vam ser en un acte que es va fer a la Filmoteca de València que organitzava Plataforma per la Llengua. Sí que vam detectar que hi havia interès. Per exemple, nosaltres tenim algunes sèries d’IB3. Amb ells col·laborem força i també per això tenim sèries que no han passat per TV3. Sabem que al País Valencià hi ha interès perquè hi hagi continguts en català. El gruix de subscriptors, però, és a Catalunya.

—Filmin va néixer el 2007, va ser molt pioner i va tenir dificultats en molts moments. Com va sorgir la idea i com ha estat l’evolució? 
—La idea va sorgir perquè jo havia muntat l’empresa Cameo, que distribuïa DVD. Tota la vida he distribuït pel·lícules a nivell domèstic (en VHS, beta, Blue-Ray…). Vam pensar que tot això es faria per internet. Era quan naixia YouTube i quan començava Napster amb la música. Netflix, que fins llavors distribuïa DVD per correu, va començar a fer coses en línia. No teníem ni idea de tecnologia, però vam buscar com fer-ho. Aleshores a internet no hi havia mercat i això ens va permetre de créixer i fer-nos un petit forat. No sabíem quin seria el model de negoci (subscripció, pagament per descàrrega… ), però sí que seria per internet. I aquí estem, després de tretze anys!

—Encara que no ho pugui semblar, l’esclat de Netflix fa uns anys us va beneficiar. 
—Totalment. La gent deia que seria pitjor per a nosaltres i que ens escombrarien. Però nosaltres dèiem que no, que ells farien mercat. Amb la seva campanya publicitària i amb tota l’atenció mediàtica, van aconseguir que la gent entengués que no només hi havia pel·lícules a la pirateria, sinó que hi havia models de negoci basats en el pagament d’una quantitat assumible al mes per a tenir accés a centenars o milers de títols. Llavors la gent va trobar que Filmin oferia un contingut especial i diferenciat: pel·lícules d’autor, més independents… Els qui els agrada aquest cinema van trobar un repositori amb la resposta a allò que buscaven. Netflix va ajudar perquè van poder fer mercat, i en aquest mercat nosaltres hi érem.

—Suposo que el fet que a Filmin es puguin trobar films que no es poden trobar a Netflix fa que us mantingueu malgrat les dimensions de gegants com Netflix, HBO i Amazon. 
—Sí, nosaltres ens considerem un complement perfecte perquè donem una oferta diferent, un tipus de contingut que no és el de les grans sèries d’entreteniment ni comercial. No la típica gran estrena de Hollywood, sinó un altre tipus de cinema, que és el que tenim més a l’abast i que coneixem millor i ens agrada més. Hi ha un públic per a tot: per al cinema de Hollywood i per al cinema d’aquí, per al local, l’europeu i el d’autor.

—No us fa por, per tant, la competència creixent de les grans plataformes? 
—Bé, nosaltres, com diu Jaume Ripoll, som els camaleons, els qui sabem adaptar-nos i passar desapercebuts dins d’un món de gegants. Sempre tindrem un públic que busca un tipus de pel·lícules que per a ells no són interessants perquè no els produeixen el nombre de visionats ni l’atenció que volen. En canvi, a nosaltres ens donen l’audiència i el valor.

—El sector de les plataformes de reproducció en línia és un dels pocs que no s’ha vist afectat per la crisi del coronavirus. Heu crescut molt durant el confinament?
—Sí, hem notat un increment tant en les visites a la pàgina com en el consum. Els nostres subscriptors han passat d’una mitjana d’unes deu pel·lícules al mes a unes vint-i-dues.

—Quins han estat els títols més vistos a FilminCAT?
—Les tres sèries més vistes a FilminCAT durant el confinament han estat Pure, Guerra i Pau i Els Durrell. Quant a les pel·lícules, han estat Zibila i el poder de les ratlles, Assemblea i Liberté. A Filmin, la pel·lícula més vista ha estat La finestra indiscreta, d’Alfred Hitchcock, que té més de trenta anys. Ha estat una prova de la necessitat d’editorialitzar els títols, perquè vam crear un Canal Quarantena, on recomanàvem una sèrie de títols que crèiem oportuns.

—Molts films que s’havien d’estrenar al cinema no es van poder estrenar a causa del coronavirus. Així i tot, molts tampoc no s’han pogut estrenar a internet, i heu estat molt crític amb aquest fet. Per què?
—Ha estat principalment en el cas de les pel·lícules que tenien ajudes del Ministeri. En aquests casos, estàs obligat a estrenar-la al cinema i no en una altra finestra. Això ha fet que moltes pel·lícules espanyoles que s’haurien d’haver estrenat durant el confinament no s’hagin pogut estrenar. Aquesta llei es va rectificar, però, a final de maig. Va arribar tard i aquestes pel·lícules no s’han pogut estrenar. Nosaltres sí que hem pogut estrenar-ne algunes, però d’internacionals. O alguna espanyola com Assemblea, però perquè no tenia ajudes públiques.

—Manca encara certa adaptació al fet que plataformes com la vostra han arribat per a quedar-se?
—Sí, els exhibidors de cinema volen mantenir els seus privilegis, el fet de ser el principi de tota la cadena de valor de la indústria cinematogràfica. Jo crec que això és encertat, perquè el cinema ha de començar a les sales de cinema. Però no en totes les pel·lícules ha de ser així, o no totes les pel·lícules han d’estar quatre mesos en exclusiva i bloquejades per aquesta finestra del cinema, sinó que podrien passar a internet molt ràpidament. S’aprofiten que són molt importants per als distribuïdors, perquè és la finestra de més valor i la que porta més recaptació. I en comptes de veure internet com un possible aliat o complement, el veuen com una amenaça. Hi ha por… Als Estats Units durant el confinament s’han fet estrenes directament per internet, amb bons resultats. No per tirar coets, però tampoc dolents, en cap cas. Això vol dir que hi ha públic per a tot i que hi ha pel·lícules per a tot.

—Però realment sou una amenaça?
—Creuen que si la gent sap que la pel·lícula es pot trobar a internet en un mes no aniran al cinema perquè s’esperaran a veure-la a internet. Però s’ha vist que no és així. Ara s’ha estrenat als cinemes la nova pel·lícula de Xavier Dolan, Matthias & Maxime, que havíem estrenat a Filmin durant el confinament. I el cap de setmana passat va ser la número u en mitjana de recaptació per còpia. Vol dir que hi ha gent que la veurà a internet i gent que la veurà al cinema. Avui dia una pel·lícula no pot estar quatre mesos en exclusiva per al cinema. Triguen dues o tres setmanes en treure-la de la cartellera (perquè no dura més) i després durant tres mesos no es pot trobar enlloc. És un error, perquè no facilites l’accés al públic i aquestes pel·lícules s’acaben trobant a la pirateria o enlloc.

—Per acabar, m’agradaria de preguntar per una polèmica recent que afecta les plataformes de reproducció en línia la retirada d’HBO d’Allò que el vent s’endugué per a contextualitzar-la. Què en penseu?
—És absurd… Si nosaltres hem de dir com s’ha de revisar la història, malament anem. Qui diu que d’aquí trenta anys el que ara veiem com a normal no es veurà malament? Llavors no voldrem que es vegi? Començant per El naixement d’una nació o El cuirassat Potemkin, els clàssics serveixen també per a veure què passava en aquelles èpoques i com la gent vivia i veia el món. Nosaltres no som ningú per a posar ni treure continguts. Si comencem així hauríem d’anar als museus a despenjar quadres que avui estan mal vistos. En canvi els mirem perquè l’artista ens interessa i volem veure com reflectia la realitat. El debat és il·limitat i podem acabar traient moltes i moltes pel·lícules… Allò que s’ha de fer és ensenyar a veure-les, més que evitar de veure-les.

—Entenc que no traureu continguts mai, doncs?
—Al contrari, tant de bo poguéssim presentar Allò que el vent s’endugué…