Filmar la policia

Aquesta setmana ha visitat Barcelona el director de cinema nord-americà Frederick Wiseman (Boston, 1930), que des de fa cinquanta anys, que aviat s’ha dit, retrata la vida quotidiana a les institucions públiques. Amb independència i llibertat de moviments; amb llibertat de criteri i una decidida i incessant determinació d’eludir obvietats i d’estar atent per contra a la complexitat de la vida en comú, evitant al màxim de caure en paranys ideològics i rutines, punyent i molt sovint irònic. Sense interferir gens en el rodatge, filmant de prop, captant gestos i sobretot les paraules, entrebancades, espantades, absurdes, automàtiques, que segurament tots diríem en situacions semblants. De vegades, Wiseman sembla Beckett.

A la UPF el vam anomenar dimarts doctor ‘honoris causa’. Ha realitzat 44 títols, de moment. Als seus 86 anys, Wiseman ja ha rodat el pròxim i aviat n’emprendrà el muntatge, procés a què dedica quatre o cinc vegades més de temps, uns vuit mesos. El seu treball és un compendi moral, polític i històric prodigiós en tants aspectes, d’una estranya bellesa, rar i únic per sistemàtic, versàtil i prolífic. Poc conegut entre nosaltres, em permeto d’adjuntar-vos aquí l’elogi que a petició del meu departament, de Comunicació, vaig llegir a l’auditori del campus de la Ciutadella. No us perdeu el cicle que li dedica la Filmoteca, que el seu cinema és imprescindible de totes totes.

L’efecte que causa veure un Wiseman és singular, com ho és observar quin xoc fa en qui el descobreix. Dimarts mateix, fresc com una rosa, al vespre presentava a la Filmo el seu tercer film, ‘Law & Order’, al qual correspon l’escena que acompanya aquestes ratlles. El va rodar el 1968 a Kansas City, a la comissaria de policia del districte més conflictiu i al carrer, dins mateix dels cotxes, seguint els agents en el seu dia a dia. Acabada la projecció, va respondre a tantes preguntes de la sala, plena, sobretot a les demandes dels joves que, xocats pel que acabaven de veure, es demanaven com era possible de filmar tan de prop la policia i la violència que sura per tota la pel·lícula.

Li deien que aquí és impossible, que per llei tenim prohibit de filmar i fotografiar un policia, que un agent ni tan sols està identificat públicament amb la seva placa. Wiseman, com és natural, no va dir res sobre un context jurídic que desconeix; es va limitar a explicar que la seva feina es basa en la petició de permís a la institució on vol filmar, un escrit ben clar, on diu què farà i com ho farà, i que això no li ha fallat mai: l’empara la primera esmena de la constitució dels Estats Units, que garanteix la llibertat d’expressió. Una garantia per la qual l’espai públic ho és de debò: s’hi pot filmar, fer fotos i treballar sense més que demanar-ne el permís.

Quines institucions i espais públics tolerarien entre nosaltres la proximitat i la mirada de Wiseman?

Un altre envit em ve al cap, i només parlo de ‘Law & Order’. Un film que també és sobre Nixon. Aquell 1968 Nixon estava en campanya electoral, en plena guerra del Vietnam, amb aquest lema, ‘Llei i ordre’. Per això Wiseman el va agafar de títol, ens va dir l’altra nit. Un míting de Nixon, filmat ben de prop, d’expressió duríssima, tanca com qui diu la pel·li. De quina manera ben diferent són filmats els polítics contemporanis ara per la tele, com són fotografiats per diaris i revistes. Com no és filmada la policia, també ho hem de deduir.

Aquest no filmar la policia no és cosa només d’aquí, amb una llei mordassa que s’afegeix a l’autocensura visual que arrosseguem des de fa quaranta anys, en democràcia, continuadora de la censura franquista, que ens fa tan cecs. No, no ens passa només a nosaltres. Ara mateix, a París, en la moguda de la ‘Nuit debout’, l’equivalent del 15-M, ni tan sols Libération, per dir un diari suposadament rebec al poder, no mostra l’impressionant desplegament policial del president Hollande al carrer, que l’emparenta de manera directa amb el ministre Fraga del 1976 quan va dir allò de ‘La calle es mía’.

Per això resulta que veure els films de Frederick Wiseman és guaridor, terapèutic i civilitzat, democràtic a no poder més. Els límits visuals no són només els que vol i delimita el poder –que d’altra banda no és un poder diví i inabastable–: són sobretot els límits visuals que ens deixem marcar. Wiseman n’és una prova formidable, colossal: no és ni de lluny un pamfletaire. Ben al contrari, és un devessall portentós de matisos, de desafiaments a les nostres rutines i clixés mentals, socials i ideològics.