01.07.2021 - 21:50
*El Carlos, Charli per als amics, sempre havia volgut ser futbolista. Com la majoria dels seus companys de classe, d’altra banda. Després va voler ser dels Estopa, i al final es va conformar a aprendre-se’n les lletres de memòria. Fins i tot colava frases de les cançons als exàmens de l’insti, total els profes no s’adonaven de res. De vegades era l’única cosa que hi escrivia. És que se li feia molt feixuc, l’insti, la veritat, i si al final el va acabar (acabar per dir alguna cosa, però sí, amb el títol a la butxaca) va ser per no sentir més son pare, sempre insistint que estudiés per no acabar d’operari com ell. Ara el Charli treballa a l’aeroport, en tasques de logística (en realitat vol dir portar maletes amunt i avall), i no té contacte amb el públic, però de tant en tant ha de donar indicacions a algú de la tripulació i llavors ho aprofita per treure la pols a les tres frases en anglès que sap. D’alguna cosa havia de servir l’assignatura de l’insti, no? La de català, en canvi, no. Ja veus, si no hi ha cap pilot ni cap company de feina que el parlin. I encara que el parlessin, ell tampoc seria capaç de desempolsegar les dues coses que hi va malaprendre.
*A la Vane acabar de perruquera, crepant cabells i pintant ungles, li feia una mica de cosa, perquè era com… com molt de la generació d’abans, no? Al final va tenir sort i ara fa de caixera en un súper de la ciutat. A un cop de metro. Ha tingut sort perquè la majoria dels seus amics del barri ni això, i aquí ella s’hi troba bé. Fins i tot li fa gràcia aquesta cosa que l’empresa els obligui a interactuar amb els clients en català (sort que amb els companys de feina no, perquè llavors sí que seria un drama). Els col·leguis se n’enriuen, però és per enveja perquè ells no haurien passat la prova. Ella sí. No el parla enlloc (ni a casa, ni amb els amics, ni al club de ball on assagen coreografies), però no és beneita: va aprofitar el poc que havia après a l’insti (el profe no estava mal, era enrotllat), i repassant una mica els apunts el dia abans de l’entrevista se’n va sortir. I en realitat és molt fàcil, perquè al final són quatre frases: “Bossa voldrà?”, “Taryeta té?” i dir l’import total. Bufar i fer ampolles. Una mica com la seva cosina Yeni, que fa la temporada en un bar de copes de Calafell i també s’ha hagut d’aprendre quatre merdes en anglès per poder despatxar.
*El Fede viu a Groningen, i està encantat de la vida. A Catalunya s’hi hauria mort de gana i de fàstic, encadenant interinatges i residències en hospitals fins a la no-jubilació, com aquell qui diu. Holanda és tota una altra cosa. Sí, troba a faltar moltes coses, el clima, el menjar, les coses típiques, però professionalment no hi ha color. L’Erasmus que hi va fer durant la carrera li va anar molt bé, tant per conèixer el país com sobretot per millorar l’anglès, que ja dominava força perquè a secundària ell no era dels que desaprofitaven les classes. Sempre va ser bon estudiant. Ara s’hi ha posat amb l’holandès, és clar, perquè no et pots passar la vida en un lloc (festeja amb un xicot de Rotterdam) sense parlar l’idioma. Tot i que coneix gent que fa anys que són aquí i amb l’anglès ja fan. Però ell no, i a més té l’avantatge que sap català (el va aprendre a l’insti), i està segur que amb el neerlandès l’ajuda. Si més no, a classe se sent una mica com en aquella època: aquella barreja de maldestreria quan comences de zero i d’il·lusió pels progressos que fas. Espera, això sí, que l’esforç no sigui en va i després el pugui practicar amb la gent, perquè el que és allà baix, el català s’acabava tan bon punt sorties de classe.
*La Cynthia ara mateix no té feina, però això no la fa patir gaire. Ja n’ha tingudes unes quantes, sempre precàries, i sap que mentre no acabi magisteri és el preu que ha de pagar. Últimament, això sí, ha començat a penjar vídeos a Tik-tok seriosament, o sigui, en pla semiprofessional, perquè li han dit que s’hi poden guanyar peles. Ella de moment no ha guanyat ni cinc, però és clar, hi ha tanta competència… Una amiga de la facultat fins i tot li va suggerir de fer-los en català, perquè amb aquest accent tan exòtic que té segur que ho petaria. Però no s’hi veu amb cor. Sí que deu fer gràcia, és veritat, almenys els seus amics catalans riuen molt, quan diu alguna cosa (que és gairebé mai), però no se sent capaç d’encadenar tres frases seguides, i encara menys una conversa sencera. De fet, a la carrera han d’aprovar Llengua Catalana I i II, però com que tot és sempre per escrit… (i a més la María Fernanda, que va acabar l’any passat, li ha explicat que ella va aprovar sense ni obrir la boca, com aquell qui diu. Com que el nivell C el té tothom, i a l’hora de la veritat no et demanen res més…). Després, quan trobi plaça en alguna escola, ja s’hi posarà, sobretot si ha d’impartir la seva matèria en català (però la Claudia, que ja fa de profa en una concertada de Sant Boi, li ha explicat que…).
*En Youssef és un motivat, sempre l’hi han dit. No para. Va passar de la universitat perquè ja compaginava el batxillerat amb mil rotllos més, feines i feinetes de temporada, i sobretot voluntariat, que és el que li agrada més. Al lleure infantil hi ha molt de moviment, i si ets viu, t’hi pots guanyar la vida. Ell se l’hi guanya, vaja. De vegades també fa mediació, però no li agrada tant perquè el fan sentir estranger, els de l’ajuntament no hi ha manera que se li adrecin en català. I això sí que no. Ja li costa prou amb els altres monitors, i amb els pares dels nanos ni ho diguem. De fet, si no fos tan entusiasta faria com l’Aladine, que un bon dia va decidir que “ja que em tracten com un moro, doncs au, foraster per sempre”, i ha aparcat aquell català tan fluid que tenia. Però ell no, ell no vol ser un moro i prou, ell és un moro català i no deixarà que el menyspreïn. Ni que sigui pels més petitons, la canalla de l’esplai, que ja veu que van pel mateix camí. De moment, vaja, perquè la veritat és que haver de batallar cada cop que obres la boca és esgotador. I a sobre per sentir-te tractar de “mena de merda”. És que te’n passen les ganes, tu.
