06.05.2019 - 21:50
El porno ha estat un gènere fet per homes i dedicat als homes. Què passa quan una realitzadora se l’apropia per fer un film de dones i per a dones? Que tots els aspectes formals del gènere es transformen en oportunitats reutilitzables per a construir un manifest polític. I és un exercici molt divertit. Suposo que tant de fer com de veure, com a espectadores.
Algú es va imaginar que la pornografia podia fer visible la lluita contra el masclisme i el patriarcat. Així d’entrada sobta, perquè dius: un gènere que és la màxima expressió del model dona-objecte, de la frivolització dels cossos, del sexe com a mercaderia, com pot amagar en si mateix una cosa semblant a un manifest feminista?
El film Las hijas del fuego, que s’ha pogut veure aquests dies al Festival de Cinema d’Autor (D’A Film Festival), és això. Una utopia filmada per un equip format, gairebé íntegrament, per dones en què són elles les qui agafen literalment el volant d’una furgoneta i emprenen un viatge en el qual es desfaran de qualsevol convenció social. Com? Bàsicament, amb sexe lliure entre elles.
La directora, l’argentina Albertina Carri, surt amb una road movie i posa tres dones lesbianes que encara no tenen trenta anys en direcció a la Terra de Foc, al sud de l’Argentina. Entre paisatges terrossos i àrids, al llarg d’aquesta ruta, aniran apareixent dones del no-res que se sumaran a la caravana gairebé sense diàleg, com podria passar en qualsevol film del gènere. La realitzadora les fa entrar en escena com si fossin aparicions. Una en una església, una altra en un parc encantat, una altra fent autostop en una carretera deserta. En realitat, aquestes dones són arquetips de conte, arribades per representar tots els models de dona possibles. No ens importa si els personatges són creïbles o no, si tenen preocupacions o passat. A mesura que avança el film, anem comprenent que, de fet, aquest viatge és una faula que no necessita cap justificació.
Van pujant a la furgoneta, es miren, es reconeixen i se sumen a l’orgia en què totes són benvingudes, en què no existeixen preferències monògames, ni conspiracions, ni dones més cotitzades que unes altres. Les nouvingudes s’integraran al col·lectiu només per sumar en plaer i mans. Perquè saben que el plaer és de totes, que és un bé a compartir, i que la reciprocitat es dóna en un espai comunitari on no existeix el concepte d’exclusivitat, ni de parella. En aquesta travessa joiosa en què no hi ha lloc per a espais secrets, ni al cos ni a la vida, ni tampoc temps per a cap obligació productiva, les dones sentiran que el plaer també pot fer revolta. El plaer perquè sí, com a goig instantani.
Des del principi, la directora ens diu que no pensa calmar-nos amb dosis, ni mesures adequades. El que vol és un excés de sexe que ho rebenti tot. Vol pertorbar-nos amb els primers plans. Vol atipar-nos. Perquè també nosaltres som filles del patriarcat i ens hem fet espectadores veient conquestes, romanticismes i happyends.
Per això, aquest film és d’uns amors que desborden. De cossos amb plecs de greix, amb tatuatges, amb apèndixs, pèls i cicatrius. De llocs que ocupem i desocupem. Del cos com una superfície real de la qual ens podem apropiar. Que cobra vida quan és tocada. Del cos com a material d’expressió, d’experimentació i de relació.
Els plans aeris de les muntanyes nevades i les carreteres que travessen lloms eterns de tundra es mesclen amb els plans curts, arran de pell. Com si toquéssim amb la mirada els pèls de punta i la suor.
En definitiva, la directora, a cop d’orgasme, ens recorda que les coses que passen al cos també són polítiques. I això potser ho entenem al final. Que cada gemec era la concreció d’un punt del manifest. Que el sexe explícit era un imperatiu. Que el porno era necessari.
I així, amb un ritual bondage per un jardí amb piscina, acaba aquesta utopia feminista. Una manera de dir-nos que la sobirania dels nostres cossos no ha de ser necessàriament un treball intel·lectual, sinó que també pot ser una pràctica lúdica.
