Fill d’un malparit

Fill d’un malparit (Edicions de 1984), de Sorj Chalandon, és el desenllaç de tota una vida. La confrontació entre la veritat, la mentida i la memòria, el xoc entre la gran història i la petita, entre les llums i ombres conscients o inconscients del passat i del present. De petit, el seu pare relatava a l’autor episodis extraordinaris de la seva guerra entre intrigues, trinxeres i missions secretes. Sempre apareixia com un heroi i patriota, soldat, agent secret, resistent, antifeixista, que s’havia jugat la vida en missions i batalles molt arriscades, gestes que l’havien fet mereixedor de la Legió d’Honor i més distincions importants.

Qualsevol anècdota li donava peu a una epopeia de la qual sempre en sabia més que ningú perquè hi havia estat. I a primera línia. Quan van veure plegat el film de Jean-Paul Belmondo Cap de setmana a Duinkerke (1964), el pare li va fer una esmena a la totalitat amb tot luxe de detalls i sensacions, que tiraven per terra el guió, la veracitat històrica dels fets i, fins i tot, la valentia de Jean-Paul Belmondo. El petit Sorj, de deu anys o dotze, no podia sinó creure-se’l. Era el seu pare, un heroi de guerra que, a més, sovint s’enfadava i podia ser violent.

Una càrrega per a tota la vida

Un dia, de visita a casa els avis, quan el nen explicava que el seu pare havia estat amic i company del mític cap de la resistència francesa, Jean Moulin, l’avi no es va poder contenir i li etzibà tres frases com tres càrregues de profunditat: “El teu pare va fer la guerra del costat dolent”, “Jo el vaig veure a la plaça amb l’uniforme alemany” i “Ets el fill d’un malparit”. Ell va haver de viure amb aquesta incògnita terrible mitja vida.

D’adult, el nen Sorj Chalandon (1952) es va fer periodista, va ser corresponsal de guerra i durant trenta-quatre anys treballà a Libération i a Le Canard Enchaîné. Va veure coses terribles a mig món, a Sabra i Xatil·la, al Líban i a l’Afganistan. Pels reportatges sobre el Nord d’Irlanda va guanyar el premi Albert Londres. I pels llibres –Una promesa, El meu traïdor, Retorn a Killybegs, El dia abans, etc.–, unes altres distincions literàries importants. Sembla com si aquell nen que carregava un pes insuportable sobre el passat del seu pare s’hagués fet periodista per saber la veritat, per descobrir la mentida.

Finalment, el maig del 1987, Chalandon cobreix per Libération el procés del criminal de guerra nazi Klaus Barbie, el Carnisser de Lió, que havia estat cap de la Gestapo de la ciutat els anys de l’ocupació. Al judici era acusat de la mort o extradició de 840 persones, entre les quals hi havia 41 nens jueus refugiats en un centre catòlic d’Izieu, de la mort de Jean Moulin i d’haver organitzat trens per deportar jueus a Auschwitz.

Aquell judici va ser un esdeveniment històric seguit atentament per tot el món. Es van acreditar centenars de periodistes i es va haver d’habilitar la sala d’entrada del Tribunal de Lió per acollir víctimes, testimonis i públic. Per Sorj Chalandon, és el més gran record com a periodista i com a home. Era la darrera vegada que va sentir les veus i els testimonis de les víctimes, que en la crònica per capítols que fa al llibre reprodueix amb una fidelitat, emoció i respecte impressionants. I ací és on la gran història i la petita història conflueixen en la novel·la Fill d’un malparit i en la vida de l’autor i del seu pare.

El pare assisteix a algunes de les sessions entre el públic. El fill estableix relacions i viu en paral·lel les revelacions sobre la història, veritats i mentides, que es diuen en el judici del Carnisser de Lió i les incògnites que carrega d’ençà de petit sobre el passat del seu pare. Aquells dies va trobar les forces per indagar sobre el veritable historial militar del seu pare en els arxius oficials. Aconsegueix el dossier judicial i el deixa estupefacte. En realitat, el va obtenir anys més tard, el 2020, quan el seu pare ja havia mort. Però, segons que ha confessat, l’únic recurs literari que s’ha permès ha estat ficcionar les dates i situar la descoberta del dossier els dies del judici de Barbie. La resta és tot veritat.

Cinc uniformes diferents en quatre anys

Al sumari judicial el fill descobreix que el seu pare va estar condemnat per activitats antifranceses a cinc anys d’indignitat nacional després de l’alliberament. Va passar prop de dos anys a la presó. En el dossier, hi és tot. En papers oficials, tamponats, signats i documentats per policies, advocats, testimonis, jutges i jurats. Tota la veritat sobre l’al·lucinant periple del seu pare durant la Segona Guerra Mundial. No era un heroi, com ell solia explicar. No havia estat a les platges de Duinkerke, ni era amic de Jean Moulin a la resistència armada de Lió.

En realitat, havia estat un col·laboracionista camaleònic que va canviar cinc vegades d’uniforme en quatre anys, i totes cinc vegades va desertar. Es va enrolar a l’exèrcit francès a disset anys, després a l’exèrcit de l’armistici del mariscal Petain, a la Legió Tricolor –una milícia d’extrema dreta–, a l’exèrcit alemany i, finalment, a la resistència. Era com Zelig. Havia estat amb tothom i a tot arreu.

Amb els anys, en les converses amb el fill periodista, hi havia anat havent variacions curioses en el relat. Un dia el pare li va reconèixer que havia estat amb les SS a Berlín per defensar l’estat francès del bolxevisme. Al final va resultar que també això era mentida.

La vida del pare que s’extreu de l’expedient judicial és per si mateixa una novel·la. Les diferents vides, uniformes i personatges que va interpretar a la realitat i a la ficció van despistar tothom. Fins i tot el jurat que el va sentenciar a tan sols un parell d’anys de presó, quan, de fet, li podrien haver imposat la presó perpètua o la pena de mort.

El llibre s’encapçala amb dues cites molt reveladores. Una nota confidencial d’un comissari de policia sobre el pare: “Aquest individu és un mentider, dotat d’una imaginació fabulosa. Cal considerar-lo molt perillós i tractar-lo com a tal.” I una frase d’una carta del pare al jutge escrita a la presó: “Disculpeu, senyor jutge, el meu estil pobre, però sóc un soldat, no pas un novel·lista.”

L’autor intercala la lectura del sumari judicial, molt sàviament, entre fragments de la crònica del procés judicial al Carnisser de Lió i de les reunions i converses amb el pare, que s’asseu gairebé cada dia entre el públic. Tot plegat construeix un cos narratiu sòlid que estimula múltiples reflexions sobre el pes del passat, l’horror de la part fosca de la consciència humana i, alhora, la dignitat, el valor i la resiliència de les víctimes.

Són revelacions, de les més sensacionals a les més senzilles i humils, que travessen les línies de la història col·lectiva i la individual, la veritat i la mentida, la covardia, la picaresca i la mala consciència. És un tractat profund i veritable (per verídic) sobre la necessitat i el deure de memòria individual i col·lectiva i com les guerres, l’horror i la violència arrasen l’ànima humana per generacions.

El malparit és el pare que m’ha traït

El lector tindrà accés a tots els detalls sobre l’epopeia del pare de l’autor quan llegeixi el llibre. El fill acaba astorat quan descobreix una vida de novel·la protagonitzada per un xaval de divuit anys hàbil i espavilat que actuava a la guerra sense seguir cap mena de lògica política i ideològica. Era un noi sense estudis que somniava amb “uniformes de carnaval i fusells massa pesants”.

De fet, el fill podria haver perdonat a un pare així, si li hagués explicat la veritat com cal. “Sí, sóc un fill de malparit, però el malparit no és el de les ‘guerres en desordre’, el malparit és el que m’ha traït, el que ha llançat el seu fill a la vida com si el llancés al fang. Sense rastres, sense punts de referència, sense llum, sense la més petita veritat. Que va travessar la guerra tancant totes les portes darrere seu, que es va creure més fort que ningú i aconseguí sobreviure a còpia d’enginy, esperit d’aventura, finesa d’instint i una habilitat genial per a la interpretació i la constant i desvergonyida invenció de mentides.”

El fill ha volgut saber la veritat tota la vida, li podria haver permès de construir-se i retrobar-se amb el pare. Ho hauria pogut entendre tot. Que el seu pare “havia tingut la bata grisa d’obrer en comptes de l’uniforme escolar. Que havia estat un pobre lionès, sense recursos, que somniava en aventures glorioses sense entendre’n res. Un nen curt de gambals i de mires que s’havia posat totes les disfresses militars com si jugués a soldats al pati d’una granja”.

Si el pare li hagués confiat la veritat, s’hauria desempallegat per fi dels oripells militars i s’hauria posat un bonic vestit de pare. I ell no hauria estat el fill d’un malparit.

El procés a Klaus Barbie

La crònica que l’autor ens va relatant del judici a Klaus Barbie és precisa en tots els detalls. La combinació de les vistes del judici, les converses amb el pare i la descoberta del seu passat construeix una narració molt potent. Ens fa reviure el judici de tan exacte que el conserva en el record de periodista. De l’ambient d’expectació i respecte per les víctimes i tots els testimonis que van relatant la tragèdia, fins als silencis solemnes “com de catedral submergida” que es produeixen en moments determinats. Fins a la descripció del vellet fantasmagòric amb una americana negra que li va gran, l’escàpol i tremebund nazi Barbie, capturat a Bolívia, que pretén d’argumentar que es diu, en realitat, Robert Altman i que per això no el poden jutjar. L’acusat que molts dies es negarà a assistir al seu judici i deixarà el banc dels acusats inquietantment buit.

En algun moment important el jutge força Barbie a ser a la sala, per acarar-se amb alguna víctima que l’acusa d’haver-lo torturat personalment. Ell, impertèrrit, desplega un full de paper i llegeix en alemany: “Em trobo aquí d’una manera il·legal, de resultes d’un segrest i obligat per la força. Com que jurídicament estic absent, no respondré.”

També és precisa i detallada la descripció que fa de l’advocat defensor de Barbie, l’insuperable Jacques Vergés, mestre de la interpretació, dels silencis i dels cops d’efecte. Home de gests teatrals i una gran intel·ligència de polemista, que sovint haurà de fer el paper de dolent perquè la República garanteix el dret de defensa a qualsevol acusat dels crims més horribles del món. Una actitud que, el darrer dia, a la sortida del tribunal va fer que hagués de ser protegit per la policia perquè hi havia gent que en demanava el linxament.

En l’al·legat final, Vergés va aprofitar per introduir un dels seus grans cavalls de batalla de tota la vida. Va acusar amb vehemència l’estat francès de tenir també les mans tacades de sang per la repressió colonial brutal que havia exercit a Madagascar, el Senegal i Sabra i Xatil·la, per exemple.

La descripció dels testimonis de les víctimes i els supervivents és molt precisa i profunda. Un homenatge als darrers que van poder parlar en públic, davant la justícia. Descriu els personatges, en reprodueix les paraules, els gests, l’expressió de dolor infinit resignat o revoltat que hi ha a les seves cares, així Chalandon ens situa a les portes de l’infern, com si aquella experiència també fos la seva, com si tots els qui hi havia a la sala aleshores i els qui llegim el llibre avui també haguéssim de quedar marcats per sempre.

Hi ha moments insuperables, impressionants, gairebé cinematogràfics, com quan el vol d’un pardal acompanya una dona de vuitanta-sis anys a la barra dels testimonis. “L’espetec del bastó, la remor del fregadís de les ales, el silenci del públic.” Quan l’advocat defensor, Jacques Vergés, es manté en silenci, amb un somriure fi, quan el sorprenen casualment les campanades a morts d’una església que irrompen a la sala per una finestra oberta. Quan un dels testimonis del segrest dels nens jueus es limita, simplement, a llegir un per un els noms i cognoms, edat i alguna frase de les postals que escrivien als seus pares, dels quaranta-quatre infants capturats i enviats a morir a Auschwitz.

Finalment, Klaus Barbie va ser declarat culpable cinc vegades. Chalandon ens ho recorda. Paraula per paraula. Com si volgués remarcar l’horror dels crims contra la humanitat. Culpable de complicitat en la deportació de 21 jueus i 38 resistents. Culpable d’haver organitzat la batussa i la tramesa cap a la mort de 86 jueus, detinguts al local de la Unió General dels Israelites de França, usat com a parany. Culpable d’haver ordenat la captura de 44 nens jueus i de 5 adults del personal directiu de la colònia d’Izieu. Culpable d’haver triat i després amuntegat 650 dissortats en el darrer comboi de deportats que va sortir de Lió cap a Auschwitz l’11 d’agost de 1944.

Klaus Barbie es va morir a Lió el 25 de setembre de 1991, reclòs a la presó de Saint-Paul. Tenia setanta-set anys.

El pare de Sorj Chalandon es va morir a Lió, el 21 de març de 2014, internat a l’hospital psiquiàtric Le Vinatier. Tenia noranta-nou anys.

L’autor va poder llegir l’expedient del seu pare el 18 de maig de 2020, sis anys després d’haver-se mort.

PS. El segon traïdor a la vida de Sorj Chalandon

No és la primera vegada que tant a la vida com a la literatura Chalandon ensopega amb un traïdor i l’analitza. El seu pare va ser el primer traïdor, sí. I el segon va ser Denis Donaldson, dirigent de l’IRA i del Sinn Féin que, durant molts anys, va ser amic seu i un dels millors contactes que tenia al Nord d’Irlanda. El 2005 es va saber que el seu amic Donaldson havia estat un agent de la intel·ligència britànica. Els anglesos el van delatar, potser en el context dels pactes de les negociacions de pau.

Denis Donaldson va assumir la veritat, no va voler amagar-se ni canviar d’identitat, i tornà al seu poble, a Killybegs, on va ser assassinat a trets per la fracció de l’IRA Autèntic, un any més tard. Per Sorj Chalandon allò va ser traumàtic. Ho va poder superar escrivint dues novel·les magnífiques: El meu traïdor i Retorn a Killybegs, aquest darrer també publicat en català per Edicions de 1984, igual que cinc obres seves més.