11.02.2020 - 05:00
Elizabeth Rasekoala va néixer a Nigèria. Com a enginyera química va treballar en la indústria del gas i del petroli durant dues dècades a Europa, Àfrica i Amèrica. Durant aquesta experiència, Elizabeth Rasekoala va prendre consciència de la perspectiva masculina, blanca i eurocèntrica que impregna el món de la ciència. Va ser el detonant per iniciar la seva implicació en favor de la inclusió que ha dut a terme des de tres fronts: la investigació, el lideratge d’organitzacions com African Gong (la Xarxa Panafricana per a la Popularització de la Ciència i la Tecnologia) –entre moltes iniciatives més– i l’assessoria d’organismes internacionals com l’ONU, la Comissió Europea o la Unió Africana. Per la seva lluita en favor de la diversitat, la inclusió sociocultural i de gènere en la divulgació, l’aprenentatge i la pràctica de la ciència a l’Àfrica, ha estat guardonada amb el Premi Nat 2019, atorgat pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona.
Vostè treballa per transmetre el coneixement científic; però, a qui pertany aquest coneixement?
Si fixem la nostra mirada en l’època anterior a l’esclavitud i el colonialisme, ens adonem que el saber era molt més compartit que no ho és ara. Els països islàmics empenyien l’avenç científic, com a resultat de fusions i migracions. I amb la seva dispersió, el món sencer es va beneficiar d’un saber que no estava monetitzat: no hi havia patents, ni drets d’autor, ni capital de risc, ni empreses unicorn. El coneixement científic era destinat al bé comú, a apoderar la humanitat –dins la mentalitat global de l’època, no només de l’africana–. I el saber global –que havia arribat d’Àfrica a través del món islàmic o d’Àsia, pel camí de les croades– es va fondre dins l’espai europeu. Desgraciadament, la tendència va dur a la superioritat eurocèntrica actual, que mai no ha tingut la humilitat d’acceptar que bona part del saber científic sorgit en l’Europa de la revolució científica era un coneixement compartit. Per tant, és una mica hipòcrita per part dels europeus haver desenvolupat aquesta mena d’amnèsia intel·lectual i afirmar que el coneixement científic és un guany exclusiu. Forma part de la il·legitimitat de l’empresa científica del nostre temps, de la «corrupció» del sistema científic.
Quines altres corrupcions hi troba, en el sistema científic?
La monetarització del guany científic actual és una altra forma de corrupció del sistema. No existia quan el coneixement fluïa cap a totes bandes en una distribució àmplia i compartida. No existia l’elitisme actual. Ara, el conflicte d’interessos comporta males pràctiques. Si vols comprendre com funciona el món, et responen: «No ho puc compartir perquè tinc una patent» o bé: «M’has de pagar el copyright». Per això em va agradar tant conèixer Toledo, per la riquesa del patrimoni que l’impregna. Em van resultar inspiradores la influència moresca en l’arquitectura, la ciència, el saber; la riquesa d’aquell període fruit de la fusió que s’hi va donar. Hi vaig trobar les arrels de l’avenç científic europeu. Allà va començar el Renaixement científic.
El marc fonamental en què treballen és la inclusió. Per on comencen?
La inclusió comença amb un conjunt de pràctiques que propicien un canvi de mentalitat. El primer que cal és convèncer els científics que han de retre comptes del que fan. En tenir la llicència de la societat per a fer aquesta feina privilegiada, cal tenir la humilitat i la delicadesa de retre comptes. En aquest sentit, trobo que hi ha un abans i un després de la crisi de l’ebola de 2014. En la Conferència Africana sobre la crisi de l’ebola, en la qual van participar diversos països africans, van treballar plegats professionals de la salut pública i especialistes en comunicació científica. L’objectiu era inculcar pràctiques de comunicació científica i de participació pública en les persones que treballen en serveis de salut pública, per aconseguir el compromís social abans que no esclati una nova crisi. Fins aleshores molts sistemes de salut pública amb recursos minsos semblaven ser reactius a la crisi, més que proactius per mirar de prevenir un pic de l’epidèmia. Així doncs, la feina de les entitats intermediàries com la que dirigeixo és capacitar els científics per adreçar-se a les comunitats o a les entitats que treballen en el territori, conèixer-les i donar-se a conèixer. Guanyant la confiança pots dir-los coses molt difícils, que poden ser contradictòries amb algunes de les seves normes o pràctiques culturals. Cal buscar la manera afirmativa i transformadora. És aquest el veritable repte pràctic que treballem amb els professionals de la salut pública. Però no és gens fàcil, ja que també carreguen el seu bagatge i tenen establertes les seves maneres de fer, que no sempre són correctes. I els comunicadors de ciència tenim també les nostres pròpies ombres. Així que mirem de treballar junts per aprendre a fer una feina millor.
Com asseguren que el coneixement arribi a tots els segments socials?
Un cop assumit que cal difondre el coneixement científic, capacitats els coneixedors i implicada tota la institució per adreçar-se a la societat, es desprèn la següent pregunta: «Qui compon la societat?» «Qui en deixo fora?». No és lícit escollir: «Bé, aquest és el segment de la societat del qual vull ser responsable». La societat la conformen totes les ètnies i comunitats. Així, un cop engreixat el cablatge mental sobre la teva responsabilitat de retre comptes a tots els segments que componen la societat, el pensament t’ha de conduir a descompondre-la, analitzar-la i entendre-la. Cal fer-se sempre el mateix conjunt de preguntes: «Si organitzo un esdeveniment, qui s’hi apunta?» Un cop has delimitat qui hi és dins, la següent pregunta és: «Qui no ve?». Durant l’esdeveniment: «Qui conforma el públic? Qui parla i qui no parla? Per què?» Aquest «focus marc» s’acaba convertint en un hàbit. De la mateixa manera que els hàbits d’exclusió són una forma de fer, els hàbits d’inclusió es poden adquirir i aplicar de manera instintiva. I també tenim molta cura amb les llengües. No volem recrear el que va succeir amb l’anglès en un continent on es parlen tants idiomes. De manera que ens assegurem que en els actes hi hagi representats tots els idiomes africans que calgui i que no només dominin els països africans angloparlants. Treballem amb els països francòfons, lusòfons i àrabs; que [juntament amb els anglòfons] representen les quatre llengües de treball comunes a l’Àfrica, sense oblidar-nos pas de les llengües africanes indígenes.
Com asseguren que no deixen ningú enrere?
Un cop has establert el programa i fixat els objectius on vols arribar, cal definir indicadors que reflecteixin la realitat, perquè et donaran la mesura del lloc on ets. Busquem els «indicadors clau de rendiment», que reflecteixen si la institució és inclusiva en qüestions de gènere, de raça, de persones amb discapacitat… en resum, que hi participen els grups objectiu del marc inclusiu. I aquí no s’hi val generalitzar, cal especialitzar-se. Els indicadors clau de rendiment definits permeten de mesurar si en el termini definit s’ha arribat a l’objectiu. Si, per exemple, ens proposem que el 50 % de les persones que vénen al nostre centre de ciències han de provenir d’una determinada comunitat o origen, els indicadors t’ajuden a saber si vas bé. Si, per exemple, en cinc anys la meitat del personal en tots els nivells ha de ser femení o d’una determinada procedència ètnica, els indicadors ajuden. En un centre italià es van proposar l’objectiu que el públic que participava en les activitats del centre de ciència havia de reflectir la distribució percentual de les minories que hi havia a la ciutat, i amb aquestes mesures van treballar fins que ho van aconseguir.
Com pot arribar la informació científica de manera eficaç a les zones rurals?
Totes les comunitats tenen els seus líders, que en molts casos dirigeixen organitzacions intermediàries. Ens convé, sobretot, tractar amb les dones grans, que són molt actives i respectades a la comunitat: han construït el seu lideratge i generen la confiança fonamental per a treballar. Hem de trobar-les perquè són la clau de pas a les comunitats, les necessitem perquè recomanin els canvis d’hàbit, especialment de les mares.
