Figues d’un altre paner: expressions amb noms de fruites i hortalisses

La llengua és farcida d’expressions amb noms de plantes, fruites i, sobretot, hortalisses. Quan estem cansats ens escarxofem al sofà i potser al cap d’una estona ja pesem figues. Si tenim l’obligació de fer una cosa vol dir que l’hem de fer per pebrots. Si som al metro, atapeïts, anem com figues en cofí i quan parlem amb algú i ens desviem del tema ens diu: “Això són figues d’un altre paner.”

Una bleda assolellada amb els cabells d’escarola

Molts noms de fruites i hortalisses serveixen per a designar els atributs personals. La majoria són qualificatius negatius. Pensem, per exemple, en cap de carabassa, és a dir, sense intel·ligència. I en tota la colla de floretes que endossem a la gent amb poca empenta: una bleda (o bleda assolellada) o un fava, posem per cas. O bé un figaflor o un figa tova (o figa blana o figa molla, segons el parlar); o, simplement, un figa. La figa és una de les fruites que més evoquem els catalans, com veurem. En canvi, la ceba la fem servir poc, però amb precisió: si hi ha una dèria que ens volta pel cap diem que tenim una ceba i si la mantenim amb perseverança ens diuen que som uns ceballuts. Però ésser un ceballut no és pas igual que ésser de la ceba, és a dir, catalanista convençut.

Alguns d’aquests noms també ens serveixen per a designar trets físics. Un napbuf, per exemple, és una criatura de poca alçada, sense arribar a ésser petita com un cigró. Ah!, i de vegades –poc sovint– també fem servir els vegetals per a destacar trets positius, com ara quan diem que algú té els ulls ametllats; o bé els cabells d’escarola, que van inspirar el cantant Pere Tàpias per a compondre una cançó.

Véns de l’hort o fas el préssec?

Hi ha moltes accions que se serveixen de noms de vegetals. Una bona colla són poc falagueres, més aviat les diem amb to de menyspreu o de befa. Com ara venir de l’hort, aplicat als despistats. O fer el préssec, per a aquells qui es deixen ensibornar o fan el ridícul. Si ens toquen la pera (o els pebrots) vol dir que ens fan empipar de debò. Quan una cosa no reïx diem que ens ha sortit carabassa, però –guaiteu si filem prim– si algú ens diu que no diem que ens ha donat carabassa. I, parlant de filar prim, tornem a invocar la figa, perquè no és igual fer la figa (senyal de menyspreu amb el puny clos i mostrant el dit polze sortint entre l’índex i el dit del mig) que fer figa (fallar o, simplement, flaquejar). Si la cosa s’infla massa pot fer un pet com un aglà i si s’embolica gaire ens pot passar que ens clavin un bolet (o una fava, o una castanya) o fins i tot que ens posin el cul com un tomàquet. Quan ens recuperem de l’estossinada podrem dir que ja traiem faves d’olla i aviat seran tot flors i violes.

D’accions “vegetals”, n’hi ha que són enrevessades, com agafar el rave per les fulles, és a dir, entendre una cosa pel sentit més maliciós. Però també n’hi ha que són resolutives, ràpides, com anar al gra. En la mateixa línia, quan les coses són clares, certes i indubtables diem que són faves comptades. I si han arribat a la fi i ho volem dir clar i català, etzibem: “S’ha acabat el bròquil”, un lema que la Trinca va posar irònicament en boca d’un Raimon imaginari en una coneguda cançó dedicada a la censura:

Que si naps, que si cols

Tot sovint trobem locucions amb vegetals agrupats de dos en dos. Hi ha, per exemple, aquella comparació irònica tan contrastada, assemblar-se com un ou a una castanya. O bé aquella expressió indefinida, per a dir que una cosa no està ni bé ni malament: mig figa, mig raïm. Hi ha també aquella teoria de la relativitat tan nostrada que diu que qui no té un all, té una ceba. O, sense allunyar-nos en gaire, la locució preferida dels menfots: tant se li’n dóna naps com cols. Els naps i les cols s’aparellen en més frases fetes, com ara la predilecta dels qui sempre cerquen excuses: ara per naps, ara per cols; o també que si naps, que si cols, que té una variant: que si naps, que si xerevies. De variants, totals o parcials, en tenim alguna més. En són exemples dues expressions d’incredulitat: com ara plouen naps i com ara plouen figues. Els qui callen també tenen expressions vegetals: no dir ni pruna, o bé –quan el silenci és d’esgotament– no poder dir ni fava. I encara hi ha els alegres i deixondits, que poden ésser trempats com un gínjol o més eixerits que un pèsol.

Sucar l’api amb uns ulls com taronges

I acabem amb uns quants vegetals referits a parts del cos. N’hi ha de neutres, com la nou del coll; i de més expressius, com el carabassot (el cap) o els ulls com taronges (ben oberts). I també en trobem, és clar, de relacionats amb els genitals, com ara la figa –ja torna a sortir– o la patata (que també va merèixer una cançó trincaire). Fer l’acte sexual és, per exemple, sucar l’api. I el gland és –una altra vegada– la fava. Parlant d’això, es veu que un dia Josep Maria de Sagarra va anar amb uns amics al far de Llafranc i, tot d’un plegat, li van venir ganes d’orinar. Enriolat, mentre canviava l’aigua de les olives, es va empescar aquests versos:

Pixo a l’abim:  
al fons la mar blava,  
allà el cap de Begur,
aquí el cap de la fava.

La idea d’aquest article fou de la meva companya de feina Laura Gállego.