Figa Flawas: “Ens escolta gent que mai no ha escoltat res en català”

Pep Velasco i Xavier Cartanyà (1998, Valls) es van conèixer fa anys a l’institut i ara formen un dels grups emergents més reeixits de l’escena musical jove. Amb el nom artístic de Figa Flawas, acumulen més de 150.000 oients mensuals a Spotify. “Mussegu”, una bachata en català pionera i trencadora, és la seva cançó més escoltada, amb més d’un milió de reproduccions. Tot i la carrera musical breu, ja han tingut temps de guanyar el premi Sona9 d’Enderrock i de fer col·laboracions notòries amb artistes de la seva fornada, com ara Julieta, Mushkaa i The Tyets.

En aquesta entrevista, diuen que a partir d’aquesta setmana ja poden viure exclusivament de la música. Confessen que, a vegades, la feina els angoixa i senten pressió per l’autoexigència, però ho relativitzen: “Ho penses i ja no hem de treballar a la fàbrica. Ens compensa.” Tampoc no defugen la polèmica sobre fer servir castellanismes a les lletres. Entenen el debat i hi diuen la seva: “És probable que exposem la degradació de la llengua. I és molt probable que s’hagin de fer coses. Però no crec que les hàgim de fer nosaltres.”

—El vostre nom fa temps que sona amb força, però la bachata “Mussegu” us ha catapultat darrerament. Com va sorgir la idea?
—Xavier Cartanyà [X. C.]: Feia uns quants mesos que escoltàvem bachata perquè n’hi havia unes quantes a la llista del Top de Spotify; la de Manuel Turizo, la de Shakira… I vam pensar: “Per què no fem una bachata, que no n’hi ha cap en català?” I un dia així, molt beneit, vam agafar una instrumental que ja era mig feta, mentre jo produïa una altra cosa.
—Pep Velasco [P. V.]: Sí, vaig agafar aquella instrumental i vaig començar a cantar fent el ximple.
—X. C.: En Pep va cantar una tornada per sobre de la base i vam pensar: “Això té alguna cosa.” I a partir d’allò vam fer la resta de la cançó.

—Teniu col·laboracions destacades amb Julieta, Mushkaa i The Tyets. Amb qui més us agradaria de col·laborar?
—P. V.: Sempre he tingut al cap el Teuma de la PAWN Gang. Potser li podríem proposar.
—X. C.: Si no, amb Sopa de Cabra.

—Sopa de Cabra?
—X. C.: Sí.

—Quin gènere musical en sortiria?
—X. C.: No ho sé, ja trobaríem alguna cosa.

—Sou molt joves i ja teniu certa fama a l’escena musical. Teniu alguna dificultat per a gestionar-ho?
—P. V.: Per mi, l’única cosa notòria fins ara és que desconeguts ens aturen a vegades en un bar o on sigui i ens reconeixen. A vegades sents la responsabilitat de ser amable amb aquesta gent que et ve a dir coses ben parides de la teva música. És l’única cosa, però no és dura. I, a més, tampoc som aquí…
—X. C.: Tinc la teoria que a Catalunya, si no surts a la televisió, la fama no arriba mai a ser excessiva. Per exemple, un dia érem a Vic i hi havia el Miki Núñez, que surt a Eufòria. Ell anava caminant i era constant. Una foto per a ma germana, una foto per a no sé qui… Potser sí que en aquell punt ja és més complicat de gestionar.

—Voleu dir que cal ser a Eufòria per a entrar a l’star system català?
—X. C.: No ho sé. Et demanen fotos, però tampoc vol dir que escoltin la teva música, saps?
—P. V.: És millor no ser a l’star system.

—Per què?
—P. V.: En tota aquesta història, nosaltres no busquem la fama. Volem que la gent connecti amb la nostra música. A canvi, has d’exposar la teva imatge, però no ho fem per entrar en un sistema d’estrelles. És la conseqüència inevitable, va lligat, però no ho busquem. Estàs forçat que et vegin, a fer-te visible. És el que té l’ofici.

—Entenc que, en l’àmbit personal i emocional, ho porteu prou bé.
—P. V.: Sí, sí.
—X. C.: A veure, en l’àmbit de pressió personal sí que es nota. Ser autoexigent et pot portar a tenir ansietat i preocupació per tot allò que fas, però mirem de gestionar-ho correctament.

—Fer música és una manera de gestionar aquesta preocupació?
—P. V.: Ho era, però ara és a l’inrevés. L’angoixa és poder estar a l’altura de tot el que hem arribat a fer.
—X. C.: Sembla que no ho gaudeixis, Pep!
—P. V.: A mi em passa que hi ha dies que és com… Uf, ens va bé. És qüestió de trobar l’equilibri de continuar gaudint, tot i sentir l’angoixa. També perquè has de pensar coses constantment, ser molt actiu a xarxes, i, bé, no et lleves cada dia amb mil ganes de fer publicacions. Però, vaja, que tampoc no plorem.
—X. C.: Després ho penses i ja no hem de treballar a la fàbrica, o on sigui. Ens compensa.

—En Pep ha treballat de mosso de magatzem a l’IKEA, oi?
—P. V.: He treballat de mosso de magatzem, de carretoner, amb el toro mecànic. Vaig canviar de fàbriques, tampoc no em representava, l’IKEA. Però si hi ha d’haver un patrocinador d’IKEA, endavant, així moblem l’estudi [riu].

—Ara viviu de la música?
—P. V.: A partir d’aquesta setmana, sí.
—X. C.: Ara no tenim cap nòmina. Però hi ha els números fets i sí, aquest any es pot dir que sí.

—Com viviu l’eclosió d’aquesta fornada de cantants joves de què formeu part?
—P. V.: Doncs és exquisida l’escena i hi ha molt bona xarxa. Potser alguns ens hem fet més visibles, però hi ha més gent. És la sensació d’un nou so, som evolució. Ja fa temps que es feia música urbana en català, però ha arribat a un punt… The Tyets han arribat a culminar-se amb aquest últim disc.
—X. C.: Hi ha molta gent que pica pedra des de fa tres o quatre anys, i ara han portat aquesta música urbana a un públic més multitudinari, que fins aquell moment no ho era. Crec que és part natural de l’evolució. En unes altres indústries, no en la catalana, això mateix ha passat dos o tres anys abans. I aquí encara té recorregut, vindran més artistes.

—Potser tot és més fàcil quan hi ha referents. Abans heu citat la PAWN Gang.
—P. V.: És clar, indubtablement tots els joves que fan música en català han escoltat la PAWN Gang. I si no li agradava, sap qui són o en sap alguna cançó, és inevitable.

“Tots els joves que fan música en català han escoltat la PAWN Gang”

—Sembla que l’etiqueta “música urbana” ho abasta tot i alhora no abasta res. Podríeu definir quin és el vostre estil musical?
—P. V.: Sempre diem que fem música pop.
—X. C.: Això de música urbana tampoc no vol dir res. Nosaltres seguim les fórmules pop de tota la vida, però amb una producció actual. Fem música que pugui agradar a la majoria de gent. Ens agrada dir que fem pop perquè l’etiqueta “música urbana” genera prejudicis, perquè s’associa al trap. La música que fem pot agradar a una mena de públic més gran.

—Amb el prejudici de l’Auto-Tune [afinador de veu], us hi heu trobat gaire?
—P. V.: No ha estat mai un problema…
—X. C.: Al començament, recordo alguns comentaris, però ara s’ha superat bastant.

—No en feu gaire cabal, oi?
—P. V.: Ara i sempre. És que no ens vam preocupar. La música d’ara es fa així.
—X. C.: El fa servir tothom. Estic segur que fins i tot a Mariona Escoda li afinen una mica la veu amb Melodyne. Tothom té la veu afinada als discos.

—Algunes lletres de cançons de reggaeton sobre flirteig i sexe reprodueixen conductes masclistes. Us poseu algun límit a l’hora d’escriure les lletres?
—P. V.: Sí. Constantment fem autocrítica de les lletres amb perspectiva feminista. I per no fer paròdia de nosaltres mateixos. És a dir, imitar allò que diuen uns altres sense voler-ho dir. És com quan al trap tothom parlava de pistoles i ningú no ha tocat una pistola en sa vida. Era la gràcia. Es pot jugar a ser atrevit, però anant amb compte, amb cura de no equivocar-nos, perquè tot té un pes.
—X. C.: Es pot parlar igual d’aquests temes sense caure en…
—P. V.: Sí, anar un pas per davant per no equivocar-te. Tot l’ambient sexo-afectiu té segons quins mecanismes i hi ha una línia fina entre el que pot ser assetjament o… Uf, és un tema molt compromès, no en vull continuar parlant.

“Constantment fem autocrítica de les lletres amb perspectiva feminista”

—D’acord. “Salutacions des del Brasil, ací escoltem la vostra música”, diu un comentari en portuguès amb molts m’agrada d’una cançó vostra.
—P. V.: T’omple aquest sentiment de fer que la música travessi fronteres i, a més, en català. Ja ens va passar una vegada amb la nostra primera cançó. Un noi del Perú ens va dir: “No entenc el català, però m’agrada molt la vostra música.”
—X. C.: És l’algoritme, que els fa arribar la nostra música. La música és música. Aquí tots escoltàvem “Ai se eu te pego”. Els pot agradar el que fem. Aquí no entenem al 100% les cançons en anglès i bé que les escoltem.
—P. V.: O la gent que es queixa que no s’entenen les lletres. Però si en anglès no entens la meitat del que diuen. Què dius?

—Darrerament, hi ha qui ha criticat Mushkaa i The Tyets per haver usat castellanismes a les cançons. Què en penseu?
—P. V.: Ho hem meditat molt i ho hem parlat amb gent de l’entorn. El meu argument és que no fem literatura. Fem música, i és cultura oral. És totalment contaminada per coses quotidianes, expressions del carrer… s’ajunta tot. No és una persona escrivint, corregint-se, aplicant unes normes d’ortografia, sinó que és com es parla.
—X. C.: Cantar en català implica una responsabilitat. És inevitable. Però, on és el límit? Normalment, la lectura que fem és que ens expressem tal com ens hauríem expressat amb un amic al carrer. I crec que és la gràcia i allò que fa que la gent jove connecti amb aquesta música i no amb una altra música catalana de fa més temps. El debat està bé, el debat que va sorgir. Tampoc no sé quin paper tenim nosaltres com a educadors. Un músic és un educador? I si en les cançons parlem d’una certa manera, perquè és com parlem a fora, sí que pot ser que parlem d’una manera perillosa pel català, però la solució no la tenim nosaltres.

“Cantar en català implica una responsabilitat. És inevitable”

—Sentiu que us fan responsables de salvar la llengua?
—P. V.: Entenc perfectament que es responsabilitzi tothom que fa cultura en català i des d’on la fa, com la fa i si té cura del català o no. És inevitable.
—X. C. Nosaltres simplement transmetem cultura tal com la vivim. A partir d’aquí, és probable que exposem aquesta degradació de la llengua. I és molt probable que s’hagin de fer coses. Però no crec que les hàgim de fer nosaltres.
—P. V.: Si ens responsabilitzen, inevitablement en som responsables, tot i que la nostra intenció no és responsabilitzar-nos-en. S’entén l’anàlisi i la crítica, però això és fruit de com està el català, de com es parla a Catalunya.
—X. C.: Crec que s’ha de valorar que hi ha gent que no ha escoltat mai res en català que ens escolta. Crec que és important.
—P. V.: I que és un objectiu personal. Gent que no s’havia acostat mai a la música en català, ara s’hi acosta. I potser no ho fem de la millor manera possible pel català, però ho aconseguim. A mi m’ha arribat moltíssima gent de l’escola de tota la vida que m’ha dit: “No escolto res en català, però això vostre m’agrada.”

—Per acabar, una de sociològica: el futur dels molts joves del país s’encamina a la precarietat…
—P. V.: En som víctimes.

—Què caldria fer, a parer vostre?
—X. C.: Ostres, no som polítics.

—Però sou joves. I en Pep, filòsof.
—P. V.: És impossible respondre… D’acord, mira, pensament crític. Al final tot és polític. No fem política, però tot és polític, per tant, també ens toca. Però això que dius ja va més enllà d’allò que fem o no fem, és la nostra vida. No s’ha de decaure, perquè és important estar al dia, encara que no t’interessi la política per desànim, perquè no entens què passa, no trobes solucions a res, no s’ha de perdre l’esperit crític de voler-te’n assabentar, encara que no en formis part.

—I veieu que qüestions com ara la precarietat laboral i el preu dels lloguers afecten el vostre entorn?
—P. V.: Sí, jo, per exemple, fa dos anys que he tornat a casa amb mons pares. Em vull emancipar, però fins ara no he pogut. Ara voldria i no puc. No trobo amb qui anar-me’n, perquè he de compartir pis tant sí com no i hi ha molt poca oferta de pisos de lloguer, per exemple, a Valls. No ho sé, si vols et fotem el rotllo i ens desfoguem.

—És clar, per això som ací.
—X. C.: Jo vivia a Barcelona compartint pis, pagant un dineral, i ara he tornat a casa els meus pares. Hi estic bé, i de moment puc estar-hi, però sí que la situació és complicada.
—P. V.: La Renfe, la Renfe sí que va malament. Em fa posar de mala llet. He agafat molts trens a la meva vida, crec que tinc el dret de poder opinar. Hòstia, és que és insofrible. Jo agafo el cotxe, ho sento. Voldria ser eco, però és que com vols agafar el tren, si no arribes enlloc? La Renfe va fatal.