Fidel Castro, la icona revolucionària

Fidel Castro, fill d’un emigrant gallec i una dona d’origen canari, va néixer a la localitat de Mayarí, a l’est de Cuba, el 1926, en el si d’una família humil i illetrada. El seu pare, Ángel Castro i Argiz, no el va reconèixer fins als 17 anys perquè no havia aconseguit el divorci de la seva primera dona i no va poder casar-se amb la mare de Fidel fins a aquesta edat.

Després d’anar a un col·legi dirigit per jesuïtes, el 1945 Castro va iniciar els estudis de Dret a la Universitat de l’Havana on va formar part d’associacions estudiantils i es va unir al Partit del Poble Cubà, que denunciava la corrupció dels dirigents dictatorials de l’època. El 1947 va participar al costat d’exiliats dominicans i habitants d’altres països llatinoamericans en la intervenció armada contra el llavors president de la República Dominicana, Rafael Trujillo, que va ser preparada des de Cuba i que va resultar un fracàs.

És en aquesta època quan Fidel Castro va començar a reunir-se amb dirigents d’esquerra de països llatinoamericans i va participar en manifestacions contra el Govern del president cubà, Ramón Grau. El 1948 es va casar amb Mirta Díaz-Balart, una estudiant de família adinerada els pares de la qual tenien contactes amb el polític Fulgencio Batista, qui arribaria a la Presidència en 1952 i que posteriorment seria enderrocat pel moviment guerriller de Castro.

Castro va iniciar a principis de la dècada dels cinquanta el que va batejar com el ‘Moviment’, un grup secret que va començar a realitzar atacs contra les forces de seguretat cubanes i a denunciar la corrupció de la classe política. En 1953 va liderar l’atac contra la Caserna Moncada a Santiago de Cuba, que acabaria amb gran part de l’organització detinguda. Castro seria sentenciat a 15 anys de presó.

En la seva estada a la presó va rebatejar l’organització per ‘Moviment 26 de juliol’, dia de l’atac a la base militar. Batista alliberaria el 1955 a Fidel en un intent per aconseguir millorar la seva figura davant l’opinió pública. Fidel i el seu germà Raúl abandonarien el país aquest mateix any i es refugiarien a Mèxic davant una nova repressió de la dissidència per part del règim de l’illa. Durant el seu exili, Fidel establiria una relació d’amistat amb Ernesto ‘Che‘ Guevara i un grup de dissidents que van preparar una incursió militar contra el règim.

A bord del vaixell ‘Granma’, Castro va partir cap a Cuba al costat d’un grup de vuitanta persones per intentar enderrocar a Batista. No obstant això, els soldats del règim estaven esperant-los. Després de la seva fugida, va iniciar una guerra de guerrilles al costat d’altres grups armats que s’oposaven a Batista tenint Sierra Maestra com a base d’operacions. Durant aquesta època i després de diverses victòries davant l’exèrcit cubà, els guerrillers liderats per Fidel van començar a adquirir notorietat internacional amb el sobrenom de ‘los Barbudos’.

El triomf de la revolució
El gener de 1959 s’anuncia a Santiago de Cuba el triomf de la revolució que provocaria l’enfonsament del règim. Castro és aclamat per la població quan va entrar a l’Havana i el febrer d’aquest mateix any es va convertir en primer ministre de Cuba. A partir d’aquest moment van començar les reformes de tall marxista, com la nacionalització de les indústries i l’augment del pressupost per educació i sanitat, que el van allunyar encara més de Washington i el van acostar a l’òrbita de la Unió Soviètica. El setembre de 1960 faria el seu famós discurs davant l’Assemblea General de Nacions Unides i poc després, el Govern nord-americà ordenaria el blocatge parcial de l’illa que s’ampliaria després de la crisi dels míssils a 1962.

El 1961, el llavors president dels Estats Units, John F. Kennedy, va intentar d’envair Badia Cochinos amb dissidents cubans i agents de la CIA, una acció que va resultar un fracàs, provocant un augment de la repressió davant de qualsevol veu crítica dins de Cuba i apropant encara més l’illa a Moscou. L’any següent es produiria la crisi dels míssils, després que els serveis d’intel·ligència nord-americans descobrissin l’existència de míssils soviètics a Cuba que va provocar un dels episodis més tensos de la Guerra Freda i que va estar a punt de provocar un enfrontament nuclear entre els blocs.

Durant les dècades dels seixanta i setanta va mantenir contactes amb Xile de Salvador Allende, va tallar relacions amb Israel com a protesta pel seu tracte als refugiats palestins i va finançar grups comunistes a Angola, així com a diverses guerrilles de Llatinoamèrica. A més, va establir bona relació amb el líder libi, Muammar Gaddafi, davant les mesures de tall socialista que va iniciar el dirigent nord-africà. El 1976, Fidel va crear el càrrec de president, el qual va assumir immediatament, mantenint-se a més en el lloc de primer ministre.

El 1989, Castro va criticar les mesures aperturistes i reformes que havia iniciat el líder soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, que portaria a la fi de la divisió d’Europa sota el teló d’acer i l’ensorrament de l’URSS. Davant la falta d’ajudes i importants aliats, Cuba va passar en els noranta per una crisi econòmica que portaria a Washington a autoritzar el 2001 el primer enviament d’aliments d’ençà que es va imposar l’embargament.

Malatia i traspàs de poders
El 2006 Fidel Castro iniciaria la transició de poder al seu germà, Raúl Castro, després de patir una malaltia gastrointestinal que l’obligaria el 2008 a cedir el càrrec de president i primer ministre. El 2011, malgrat la seva recuperació, va cedir al seu germà el càrrec de primer secretari del Partit Comunista cubà.

El 2012 l’exmandatari llatinoamericà va publicar les seves pròpies memòries, en una obra de mil pàgines titulada ‘Guerriller del Temps’ i escrita per la periodista Katiuska Blanco. Encara que mantenia la seva acta de diputat al Parlament cubà, Fidel Castro s’ha anat retirant de la vida pública mantenint reunions amb determinats dirigents que han visitat l’illa i publicant en els mitjans oficials del règim les seves reflexions sobre la política internacional i mantenint les seves opinions contra l”imperialisme’ nord-americà.

Conegut pels seus llargs discursos i la seva actitud impetuosa, ha format part de la història viva del segle XX com a protagonista de la Guerra Freda i ha abocat fortes crítiques contra múltiples dirigents occidentals. A més, Fidel Castro ostentava el rècord com el dirigent que a més intents d’assassinat ha sobreviscut -alguns autors asseguren que n’hi ha hagut més de 600-, la major part perpetrats per la intel·ligència nord-americana.