18.04.2022 - 21:30
Avui és el primer dia en què és permès d’estar sense màscara a les escoles del Principat i demà deixarà de ser obligatòria en espais interiors al Principat, el País Valencià i les Illes, excepte en les residències de gent gran, els hospitals i el transport públic. A Andorra i Catalunya Nord ja fa temps que les màscares en interiors no són obligatòries, i, per tant, no hi haurà cap part del país amb aquesta mesura vigent.
És un dels moments més esperats d’ençà que va començar la pandèmia, tot i que no tothom el rep amb la mateixa alegria. Hi ha gent que té por de treure-se-la, sigui per una mala relació amb el seu cos, sigui per por d’encomanar-se. Molta d’aquesta gent, especialment els qui tenen problemes d’autoimatge, són adolescents i joves, a vegades amb trastorns psicològics associats.
La síndrome de la cara buida
Aquesta por, ansietat o sensació de vulnerabilitat a l’hora d’haver de treure’s la màscara es coneix popularment com a síndrome de la cara buida. No és pas una malaltia mental ni un trastorn tipificat, sinó un concepte que s’ha creat arran de la pandèmia de la covid-19 quan s’han detectat els casos de gent amb aquesta preocupació.
Hi ha psicòlegs que han vist alguns d’aquests casos a la consulta. “Ens hi hem trobat aquests darrers dies, coincidint amb la proposta de retirar les mascaretes. De moment, ho han verbalitzat alguns adolescents amb problemes d’imatge corporal i amb una baixa autoestima”, explica Anna Toro, psicòloga clínica especialitzada en trastorns de la imatge corporal en infants i adolescents. “La mascareta representa un cert refugi, sobretot en persones especialment reservades o tímides. És una manera de no estar totalment exposades a una possible crítica social. A més, cal tenir en compte que els adolescents han estat amb la cara tapada durant dos anys que són essencials en la formació de l’autoimatge i l’acceptació i la integració social. Ara, el fet de destapar-se i quedar totalment exposats els representa una dificultat molt més gran que en el cas dels adults.” La psicòloga explica que, tot i ser molt infreqüent, també hi ha hagut algun cas de fòbia a la màscara per por d’ofegar-se o marejar-se.
Toro també assenyala que és possible que la por de treure’s la màscara vagi lligada a uns altres trastorns: “Els casos que hem detectat són de persones amb depressió, ansietat social, conductes d’evitació, problemes amb la imatge corporal i baixa autoestima. Però sovint aquestes dificultats o la tendència a tenir-les ja eren detectables abans de l’ús de les mascaretes.”
Com fer-hi front?
La millor manera de combatre aquesta por, tal com passa amb qualsevol situació de por o d’ansietat, és enfrontar-s’hi i no pas evitar-la. “És recomanable que l’adolescent s’atreveixi a treure’s la mascareta com abans millor, per evitar que l’ansietat es mantingui o augmenti”, recomana Anna Toro. “Tot i això, en casos extrems pot ser necessari fer aproximacions successives; és a dir, que l’adolescent comenci a treure-se-la en entorns en què se senti més segur i a partir d’aquí anar generalitzant.”
Hi haurà qui ho podrà resoldre sense gaires dificultats, però també hi pot haver casos en què calgui l’ajuda d’un professional. “No hem d’oblidar les característiques de cada persona i la seva situació emocional. Si és un adolescent especialment vulnerable o que ha desenvolupat una fòbia a llevar-se la mascareta, caldrà establir una pauta terapèutica individualitzada.”
Respecte dels familiars dels adolescents, cal que es mostrin empàtics i entenguin que és una por comprensible en la seva situació, sense arribar a pressionar-los ni a esbroncar-los, però sí acompanyant-los en el procés, de manera gradual, si cal, i explicant els inconvenients de les conductes evitatives, que poden allargar aquesta por en el temps.
La por d’encomanar-se, un altre motiu
En el cas dels adolescents, el gran motiu que hi ha darrere de la por de treure’s la màscara són els problemes d’autoimatge i interacció social, tot i que en els moments més durs de la pandèmia molts es van mostrar preocupats per no infectar pares i avis, i, per tant, també hi pot haver casos de por d’encomanar-se. Però aquesta preocupació és molt més freqüent en adults, sigui perquè s’és una persona de risc o del seu entorn, sigui per una sensació de perill distorsionada.
“En aquests casos, és convenient donar informació basada en dades científiques sobre els riscos reals de contagiar-se”, recomana Anna Toro. “Cal que aquesta persona els distingeixi de les seves pors, que poden ser irracionals, i potenciar que tingui uns hàbits saludables per a protegir-se de la malaltia, però no excessius. I encara que el motiu que causa la por de treure’s la mascareta sigui un de diferent dels problemes d’autoimatge, s’haurà de tractar de la mateixa manera, afrontant-ho i fent aproximacions successives, si cal.”
