Kemi Badenoch és la nova líder dels conservadors britànics, després de guanyar les primàries del partit amb un 56,5% dels vots dels militants. Aquesta dona de quaranta-quatre anys i mare de tres fills va néixer a Londres, però va passar tota la infantesa al país dels pares, Nigèria, dins d’una família de classe mitjana. Quan tenia setze anys, i enmig d’una gran crisi econòmica, la van enviar de tornada al Regne Unit a viure amb una amiga de la mare. Va completar la secundària, i a continuació es va graduar en enginyeria informàtica a la Universitat de Sussex mentre treballava en un McDonald’s per a guanyar-se la vida. Després va tenir unes quantes feines com a enginyera de sistemes, es va graduar en dret i va entrar al Partit Conservador, i tot i ser diputada durant només set anys, ara és la cap de l’oposició del parlament.

La història és extraordinària, una dona immigrant d’ascendència africana que arriba a dalt de tot de la política, i per això hauríem de pensar que tota l’esquerra britànica ho ha celebrat, començant pel seu mitjà oficial, el diari The Guardian. I no ha estat així, perquè durant les primàries Badenoch va ser la candidata més conservadora, i sempre s’ha presentat com una guerrera anti-woke que menysprea les polítiques basades en la identitat (com la raça o l’orientació sexual). Ella explica que es va fer de dretes a la universitat, quan estudiava amb els fills de papà que no havien pogut entrar a Oxford i Cambridge. “Aquests nens estúpids esquerrans no sabien de què parlaven –va dir a The Times–, i això em va fer pensar instintivament que no eren la meva gent.”

La trajectòria de Kemi Badenoch topa amb tota la construcció ideològica de l’esquerra moderna, que després d’abandonar la lluita de classes només s’ha centrat en l’anàlisi de les relacions de poder, i ha col·locat el concepte de víctima al centre. Badenoch és dona, negra i immigrant, és a dir, tres vegades oprimida (tot i que també és heterosexual i cisgènere, o sigui que no completa el repòquer). Això l’hauria de fer una víctima del patriarcat, del racisme dels blancs i de la voracitat colonitzadora de l’imperi britànic, però ella s’ha negat a acceptar que aquests trets de naixement li impedeixin d’aconseguir allò que vol. Malgrat els discursos dominants, ser una víctima no és una virtut ni un honor, només una situació personal, i a la majoria de la gent no li agrada que li assignin aquesta etiqueta –et col·loca en una posició subordinada, et furta capacitat d’elecció, i segons com et lleva part de la dignitat.

Els conservadors britànics, que rebutgen les polítiques identitàries, han tingut quatre dones al capdavant del partit, i els laboristes, els defensors de les minories oprimides, cap ni una. Aquesta és la gran paradoxa de tot plegat. La ideologia d’esquerres s’ha convertit en un cafarnaüm tan gegantí que només poden grimpar per l’estructura els que provenen de classe alta i hi poden invertir recursos i sobretot temps (no havent de treballar mentre estudien, per exemple, o renunciant a tenir fills). Els aspirants han de dominar un vocabulari críptic, conèixer les últimes modes ideològiques, evitar de fer cap pas en fals que puguin aprofitar els rivals d’espai polític, socialitzar dins de mons resclosits. En canvi al bàndol de la dreta tot és molt més fàcil: qui és la millor persona que ens ajudarà a aconseguir tot el poder? Pot ser una química filla de botiguer com Margaret Thatcher, o una enginyera d’arrels africanes.

El model victimista no té futur, perquè la gran majoria de ciutadans ja no el compra. Com recordava la periodista del New York Times Maureen Dowd en un article recent, els progressistes blancs tenen opinions molt a l’esquerra de les minories que defensen. Mentre els blancs d’esquerres creuen que el racisme és una part fonamental de la societat americana, hispans i negres veuren el país com una terra d’oportunitats on tothom pot prosperar si s’hi esforça prou. Això ha fet que a les darreres eleccions els hispans i les dones hagin fugit en massa de l’abraçada protectora i condescendent del Partit Demòcrata i hagin decidit apostar per Donald Trump. El missatge del president electe sovint és confús i ens arriba esbiaixat, però en campanya sempre ha defensat que tothom tingui oportunitats. Ho vèiem en un vídeo sobre les reformes educatives que vol implantar, quan deia: “Vull que els estudiants tinguin més èxit que Trump, i seré la persona més feliç del món si ho aconsegueixen.” És un missatge positiu, lluny del paternalisme de l’altre bàndol.

I això també ens deixa una lliçó per als catalans. El procés independentista va tenir el punt àlgid quan ens vam enfrontar a l’estat i vam lluitar per enderrocar-lo: és quan vam ser més i vam tenir més ressò. Però quan les cúpules dels partits van acabar a la presó o a l’exili i ningú no es va atrevir a substituir-los, el victimisme ho va empudegar tot, i molta gent se’n va apartar, començant pels joves. Els plors i les lamentacions poden crear simpatia durant uns quants dies, però són estèrils políticament.