Prou fetitxisme tecnològic a classe, diu la UNESCO

L’informe de la UNESCO Tecnologia a l’educació, que porta el subtítol Una eina en quines condicions? i que s’ha publicat aquest juliol, és una advertiment molt seriós contra un discurs que hem sentit manta vegada aquestes últimes dècades, i que diu que el futur de les aules consisteix a omplir-les de pantalles. El document s’ha elaborat a partir de desenes d’estudis independents fets arreu del món, i arriba a una conclusió demolidora que col·loca al capdamunt del resum: “Hi ha molt pocs indicis sòlids del valor afegit de la tecnologia digital a l’educació.” I afegeix: “Molts d’aquests indicis provenen d’aquells que intenten de vendre’ls.” L’excepció òbvia són els alumnes amb discapacitats, però per a la resta no hi ha cap benefici demostrable de l’ús d’aquestes eines a classe, i allà on s’han fet estudis de gran abast no s’hi ha pogut trobar cap millora significativa.

Tots els nostres responsables educatius, pedagogs, etcètera, haurien de llegir amb atenció l’informe (de moment només hi és en anglès) i ser capaços de repensar moltes opinions. El capítol quart comença amb un paràgraf molt clar: “Com que la tecnologia digital afecta tants aspectes de la vida quotidiana, és una suposició raonable que la seva aplicació a l’aula transformarà i millorarà automàticament l’ensenyament i l’aprenentatge. Tanmateix, tot i que s’ha d’educar els estudiants en la tecnologia digital, això no vol dir necessàriament que s’hagi d’ensenyar als estudiants per mitjà de la tecnologia digital. Cal demostrar-ne el valor per a l’ensenyament i l’aprenentatge.” Dit d’una altra manera, una cosa és ensenyar als alumnes com funciona la tecnologia, i quins avantatges i perills té, i una altra impartir llengua, matemàtiques o naturals mitjançant aquesta tecnologia. I durant anys ens han fet creure erròniament que l’una implicava l’altra.

Una cosa bona de l’informe és que té en compte la realitat a classe. Sovint els pedagogs ens diuen als mestres com hem d’ensenyar, però parteixen de la base que tots els alumnes estan motivats, paren atenció, fan cas i no duen problemes de casa (allò de l’acudit del físic i la vaca esfèrica). En canvi, aquesta vegada podem llegir que “els riscs de les tecnologies de la informació a l’aula sovint són menystinguts en les investigacions i les avaluacions”; hi ha una pàgina dedicada a allò que els que trepitgem aules ja sabíem, que les pantalles són una distracció. O tal com diu l’informe: “L’ús de telèfons intel·ligents i ordinadors altera l’activitat d’aprenentatge a l’aula i a casa. Una metaanàlisi de la investigació sobre la relació entre l’ús del telèfon mòbil dels estudiants i els resultats educatius a catorze països va trobar un petit efecte negatiu, que va ser més gran a l’àmbit universitari. La disminució està relacionada principalment amb l’augment de les distraccions i del temps dedicat a activitats no acadèmiques durant les hores d’aprenentatge. L’arribada de notificacions, o la mera proximitat d’un dispositiu mòbil, poden fer que els estudiants deixin de parar atenció a la tasca que tenen encomanada. Això afecta la memòria i la comprensió.” També es recull allò que en pensem els mestres: “Els estudis sobre la percepció dels professors sobre l’ús de tauletes i telèfons posen de manifest les dificultats en la gestió de l’aula, quan els alumnes visiten llocs web diferents dels indicats pels professors o per l’augment del nivell de soroll.” Demaneu-ho a qualsevol docent i us explicarà com és de difícil de competir amb una pantalla.

Hi ha un altre aspecte important que sovint s’oblida, que és la privadesa. Una anàlisi de 163 productes educatius digitals va descobrir que el 89% registrava les activitats dels alumnes a classe i fins i tot fora de l’horari escolar, i venia aquesta informació a empreses dedicades a la publicitat. Aquesta vigilància tenia lloc al marge del consentiment dels nens o dels progenitors, i sense possibilitat d’aturar-la. Alguns estats han començat a reaccionar, i han prohibit l’ús de productes de companyies com Google o Microsoft.

Hi ha, finalment, l’evidència dels riscos de l’ús excessiu de dispositius. “L’anàlisi d’una gran mostra de joves de 2 a 17 anys als Estats Units va mostrar que un temps més elevat davant la pantalla s’associava a menys benestar; menys curiositat, autocontrol i estabilitat emocional; una ansietat més alta; i més diagnòstics de depressió.” La UNESCO també esmenta tres estudis recents que indiquen que prohibir els mòbils a l’escola millora el rendiment acadèmic dels alumnes, especialment aquells que tenen un nivell més baix. Com més va més països decideixen de no permetre’ls a classe (entre altres, el 40% dels estats del sud-est asiàtic).

Aquest informe hauria de ser un canvi de paradigma, i fer entendre que algunes idees que s’han venut durant vint o trenta anys no tenien cap base empírica. Això em recorda les “guerres de la lectura” que ara tenen lloc a molts estats dels Estats Units. Fa unes quantes dècades el mètode tradicional per a ensenyar a llegir (estructurat i basat en la fonètica) es va anar abandonant per un model més “modern” en què els alumnes descobrien la lectura al seu ritme, agafaven un llibre si els venia de gust, etcètera. El problema és que tots, absolutament tots els estudis han demostrat que l’aprenentatge clàssic era molt més eficaç, i de fet els índexs de comprensió lectora s’han ensorrat a tot el país. Ara bé, quan les autoritats han indicat que es torni al sistema previ, molts pedagogs i mestres, formats en el mètode modern, s’hi ha oposat –malgrat l’evidència empírica. Pel que fa a la tecnologia, i a banda de l’enlluernament que provoquen les coses modernes, hi ha una altra qüestió pràctica. Per a un conseller o ministre és molt més fàcil anunciar que s’han comprat uns milers d’ordinadors que no pas endegar reformes profundes en el model educatiu.

Ara que sabem que les xarxes socials i els telèfons intel·ligents han creat una crisi de salut mental entre les generacions més joves, deixeu-me acabar l’article amb el penúltim paràgraf del resum del document: “Aquest informe subratlla la importància de viure amb tecnologia digital i sense; d’agafar allò que es necessita d’un pou enorme d’informació, i desestimar allò que és superflu; de deixar que la tecnologia doni suport –però mai no la suplanti– a la connexió humana en què es basa l’ensenyament i l’aprenentatge. L’enfocament s’ha de centrar en els resultats de l’aprenentatge, no en les entrades digitals.” No es pot escriure millor.